50 anys de "Nuggets"

La nissaga 'Nuggets' en cd, amb l'artefacte original a sota a l'esquerra.

La bíblia del rock psicodèlic i de garatge. I per a moltíssims melòmans la porta d'entrada a la que durant molt de temps va ser una de les cares ocultes del rock'n'roll de la dècada dels 60. Avui fa 50 anys que Elektra Records va publicar la històrica recopilació "Nuggets" (1972), produïda per un jove Lenny Kaye –que aleshores es dedicava a escriure sobre música i que en un futur no gaire llunyà esdevindria el guitarrista de la banda de Patti Smith- i oportunament subtitulada "Original Artyfacts from the First Psychedelic Era".

La directriu era clara, reunir en un sol volum tota una sèrie de hits regionals dels estils en qüestió facturats als Estats Units durant la segona meitat de la dècada dels 60 –un període que en ple 1972 ja equivalia gairebé a la prehistòria-. I la selecció és tan canònica com aclaparadora. Dels Seeds als 13th Floor Elevators, dels Standells als Shadows of Knight, dels Blues Magoos a la Chocolate Watchand, dels Barbarians als Castaways, i dels Remains als Amboy Dukes d'un jove Ted Nugent, per citar-ne tan sols alguns, amb cançons que en molts casos van esdevenir clàssics de ple dret justament a partir de la seva inclusió a "Nuggets".

Un total de 27 peces repartides entre les quatre cares d'un vinil doble, que al seu dia havien esdevingut el primer esborrany del punk i que diverses generacions –com la del 77, sense anar més lluny- van poder descobrir justament de la mà del mateix Kaye. En dècades posteriors, Rhino va reeditar "Nuggets" com a punt de partida d'una sèrie amb diversos volums temàtics que van acabar donant peu a tres box sets tan essencials o més que aquella primera selecció. A destacar la caixa que amplia fins a quatre cd's l'àlbum original –inclòs al primer dels quatre compactes- i la seva continuació, "Nuggets II" (2001), centrada en allò que passava fora dels Estats Units durant el mateix període i on abunden les perles del més genuí freakbeat britànic.

George Kinney (1946-2022)

GEORGE KINNEY

(1946-2022)

Injustament oblidats i mai prou reivindicats, The Golden Dawn van ser veïns i contemporanis dels 13th Floor Elevators. I com els de Roky Erickson, van situar-se a l'avantguarda del rock psicodèlic des de l'efervescent escena d'Austin durant la segona meitat de la dècada dels 60. Encapçalats pel vocalista i guitarrista George Kinney, van gravar el seu primer àlbum, "Power Plant", el 1966 –pràcticament al mateix temps que els Elevators facturaven el seu debut homònim, publicat aquell mateix any-. Però el plàstic en qüestió no es va posar a la venda fins al cap de dos anys, el 1968, poc abans de separar-se el grup. Banda de culte gairebé paradigmàtica, ja en ple segle XXI tornaria als escenaris –i a l'estudi de gravació- amb diferents formacions, sempre amb Kinney al capdavant. El cantant i guitarrista, que també havia militat en altres bandes i consolidat la seva pròpia carrera solista, ha mort a l'edat de 76 anys.

Mojo: "Fab Gear!"

Ara deu fer cosa de cinc o sis anys, un mitjà de comunicació nord-americà es feia ressò d'un estudi segons el qual Public Enemy havien esdevingut més influents que els Beatles als Estats Units. Des de la prudència que reclamen certs titulars cridaners –per molt que se sostinguin en dades empíriques, que no sé si era el cas perquè no vaig arribar a llegir l'estudi sencer-, però sobretot amb el respecte incondicional que mereix una banda de la mida de Public Enemy, crec que la influència d'un artista no s'ha de mesurar tan sols a partir del nombre de joves talents que el reivindiquin o de quina sigui la tendència del moment, sinó sobretot a partir de l'impacte que hagi tingut històricament.

I en aquest sentit, els Beatles poden seguir presumint a cinc dècades de la seva dissolució d'haver estat la banda més influent de la història de la música pop, en dura competència –però encara proclamant-se guanyadors- amb Bob Dylan si ho volen vostès. No hi ha estil musical a l'hemisferi occidental –i més enllà- que no hagi mirat algun cop a l'herència dels Fab Four. Fins i tot sense comptar el seu pes decisiu en el desenvolupament de gèneres com el folk rock, la psicodèlia o la pròpia cultura rock, la influència dels de Liverpool s'ha fet present també en aquells gèneres que els havien alimentat durant els seus anys formatius, com el rock'n'roll, el blues, el soul, el country o el jazz –fins i tot en clau de música clàssica s'ha pogut escoltar el seu repertori-.

I com a mostra, la quinzena de pistes recollides aquest mes de novembre per la revista Mojo al recopilatori "Fab Gear!", que acompanya una edició on els britànics ocupen la portada amb motiu del documental de Peter Jackson que s'estrena aquest mateix cap de setmana i que els incondicionals del quartet porten més d'un any esperant amb candeletes. Una bateria de clàssics dels Fab Four, reinterpretats i portats al llarg dels anys fins als respectius terrenys dels Black Keys, Richard Thompson, P.P. Arnold, Melvins –atenció al seu terminal "I Want to Hold Your Hand"-, Joshua Redman, els 13th Floor Elevators, Bettye Lavette o Judy Collins, entre d'altres. N'hi ha per triar i remenar. I el disc es deixa escoltar molt més enllà del fet circumstancial de la imminent estrena de "Get Back".

Powell St. John (1940-2021)

POWELL ST. JOHN
(1940-2021)

Ens ha deixat Powell St. John, membre fundador dels Mother Earth de Tracy Nelson. També un habitual de l'òrbita dels 13th Floor Elevators, per qui va compondre peces com "You Don't Know" –inclosa al seminal "The Psychedelic Sounds of the 13th Floor Elevators" (1966)-. No van ser els de Roky Erickson i Tommy Hall els únics que van gravar les seves cançons. Un dels primers èxits de Big Brother and The Holding Company amb Janis Joplin al capdavant, "Bye, Bye Baby", portava també la seva firma. Ha mort a l'edat de 80 anys.

"Charlie Says"

Matt Smith com a Charles Manson en un fotograma de 'Charlie Says'.

Va passar lleugerament desapercebuda al seu dia "Charlie Says" (2018), pionera aproximació cinematogràfica als crims de la Manson Family de la mà de la realitzadora Mary Harron. Estrenada cinc dècades després d'uns fets que molts consideren com el certificat de defunció de la dècada dels 60, i un any abans que Tarantino n'oferís la seva pròpia visió, la cinta aborda sense embuts la inquietant figura i el macabre llegat de Charles Manson –encarnat per un encertat Matt Smith-, un tema que encara avui és un tabú per a la societat nord-americana, des de la perspectiva de tres de les seves adeptes, Leslie Van Houten, Patricia Krenwinkel i Susan Atkins –interpretades per Hannah Murray, Sosie Bacon i Marianne Rendón-, i partint del text de "The Family" (2002), el definitiu assaig signat per Ed Sanders (The Fugs).

Sense emetre judicis de valor i amb una potent banda sonora que alterna nuggets psicodèlics de Love i els 13th Floor Elevators amb composicions del mateix Manson –no es passen per alt les seves connexions amb la cultura pop-, el punt de partida de la pel·lícula és un aparent conte de fades per on desfilen adolescents perdudes, estrelles del rock i hippies encantats de la vida, i on tot és harmonia i bones vibracions fins que arriba el fatal desenllaç que tots coneixem. "Charlie Says" és la història de tres joves que creuen haver trobat refugi a l'últim lloc on l'haurien d'haver anat a buscar, també la d'un gurú manipulador que s'aprofita de la innocència i la fragilitat dels més febles per convertir-los en peons del seu propi joc. Però sobretot és el cru retrat de la cara oculta d'una societat, la nostra, que genera i alimenta ella mateixa els seus propis monstres.

Roky Erickson (1947-2019)

ROKY ERICKSON

(1947-2019)

La ciutat de San Francisco va esdevenir durant la segona meitat dels 60 capital i epicentre de la primera onada de rock psicodèlic, però el gènere s'havia concebut alhora en molts llocs diferents i en entorns a priori tan poc propicis a la música àcida com ara l'estat de Texas. Va ser a la ciutat d'Austin on uns joves 13th Floor Elevators van deconstruir el rhythm & blues i el rock'n'roll a partir de la mística lisèrgica, com a mínim un any abans que bandes com Pink Floyd o Grateful Dead fessin el mateix a Londres i Frisco, respectivament. El seu primer disc, "The Psychedelic Sounds of the 13th Floor Elevators" (1966), és un d'aquells títols imprescindibles per a entendre l'evolució de la música pop durant una de les seves etapes més efervescents. I el seu líder, Roky Erickson, un dels personatges més fascinants el seu temps. La seva trajectòria és una muntanya russa vital i artística comparable a la d'altres genis a la deriva com Skip Spence o Syd Barrett, si bé ell va ser a temps de veure la seva obra reconeguda per diverses generacions de músics que el segueixen reivindicant com a influència capital. En pau descansi i que "You're Gonna Miss Me" soni ben fort a la seva memòria.

Harry Belafonte

Harry Belafonte.

"Disculpa, tens res de Harry Belafonte?". Portava una bona estona punxant Northern Soul, la nit passada al Minusa, quan una noia d'allò més entusiasta se'm va acostar i em va demanar si portava a la maleta quelcom de Harry Belafonte. Mira que m'han demanat coses estranyes, fins i tot autèntiques barbaritats, i el dia que rebo una petició coherent, educada i sensata, resulta que no la puc atendre. No és que no ho tingués, és que no ho portava. Mira que escolto sovint a l'amic Belafonte, però crec que mai l'he portat a cap sessió. Per què? Doncs mirin, no ho sé. Ni m'ho he plantejat. Com tampoc m'havia passat mai pel cap la idea que algú em pogués arribar a demanar que el punxi en aquesta selva que és la nit barcelonina. No va poder ser, no, però el detall queda i s'agraeix. I en prenc nota. La pròxima vegada que em posi darrere una taula de mescles procuraré anar més ben preparat.