La bogeria afrollatina de Discos Machuca

Carnaval a Barranquilla - Foto José Velásquez.

Parlàvem dies enrere de Nemegata, una banda texana formada per músics colombians que es dediquen a explorar les arrels afrollatines des d'una perspectiva psicodèlica. Citàvem entre els seus hipotètics avantpassats i referents el catàleg de Discos Machuca, un obscur segell de la pròpia Colòmbia responsable de tota una sèrie de produccions de baix pressupost que, escoltades quatre dècades i mitja després, sonen a glòria. Fins al punt que la gent d'Analog Africa es va decidir l'any passat a recopilar-les, en un dels seus fascinants exercicis d'arqueologia melòmana, en un volum titulat "La Locura de Machuca 1975-1980".

Discos Machuca va néixer de la mà Rafael Machuca, un reconegut advocat colombià que va entrar al negoci musical de forma totalment accidental. Amb l'encàrrec de trobar músics que poguessin actuar en una festa per a uns companys del seu despatx, va anar a parar a la ciutat de Barranquilla, a la costa atlàntica del país llatinoamericà, aleshores un fèrtil planter de músics que es dedicaven a interpretar la seva pròpia fusió de ritmes llatins i africans. El que va descobrir li va agradar tant, que va decidir aprofitar els contactes del seu cunyat a la indústria del disc amb l'ànim de gravar i publicar les obres d'artistes que responien a noms com els de Samba Negra, King Somalie, Los Viajeros Siderales o Conjunto Barbacoa.

De fet, els noms eren el de menys. Sovint es tractava dels mateixos músics gravant sota diferents denominacions, alternant sonoritats autòctones amb intents de recreació de músiques d'arrel africana que eren venuts com a productes genuïnament transatlàntics en un mercat que no es podia permetre els discos d'importació –atenció a Myrian Makenwa i el seu entranyable intent d'emular, sí, a Miriam Makeba-. Eren gravacions de baix pressupost que en l'actualitat serien censurades com a exercicis d'apropiació cultural, però en el fons no deixaven de ser allò que el primer rock'n'roll i el rhythm & blues britànic havien estat al blues urbà nord-americà. Músics que, en l'intent fallit d'imitar els seus referents, acabaven desenvolupant un discurs propi i nou de trinca.

L'aventura de Discos Machuca va ser breu però profitosa. Va durar de 1975 a 1980, i va deixar un bon grapat de discos que val la pena recuperar i reivindicar. El seu fundador va morir anys després víctima d'un tumor cerebral. El seu catàleg ha estat des d'aleshores objecte d'un culte tan subterrani com la naturalesa de les pistes que el conformen. Algunes d'elles les ha recopilat Analog Africa en aquest "La Locura de Machuca 1975-1980" que es complementa amb textos informatius i abundant material gràfic d'un capítol a (re)descobrir de la crònica pop colombiana.

El recopilatori es troba disponible a Bandcamp.