Vist amb perspectiva, el llegat dels White Stripes és el d'un duet que en tan sols quatre anys –els que separen el seu primer àlbum homònim (1999) del totèmic i ja definitiu "Elephant" (2003)- va posar les bases del rock del segle XXI a partir de referents en aquell moment tan pretèrits com el rock'n'roll de garatge més primitivista, el protopunk més corrosiu o les formes més ancestrals i pantanoses del blues. També el de l'última formació que va esdevenir massiva a partir d'unes regles de joc que ben aviat quedarien obsoletes en un negoci musical aleshores en plena transformació cap al model que coneixem a hores d'ara.
No està clar, en aquest sentit, si els White Stripes van ser la primera gran banda del segle XXI o l'última del segle XX. El gust de Jack i Meg White per tot allò que fos analògic contrastava amb els primers cants de sirena del món digital. De la mateixa manera, el misteri que els embolcallava no acabava d'encaixar en un entorn cada cop més propens a confondre la transparència amb l'exhibicionisme –i això que encara no existien les xarxes socials-. S'imaginen vostès alguna banda de masses actual jugant a marejar el personal tal i com ho van arribar a fer aquell parell, fent creure a tothom que eren germans quan en realitat havien estat casats? Doncs això.
Aquell rumor finalment desmentit, el del germà i la germana White, ha estat el que ha inspirat un dels reclams del primer recopilatori dels autors de "White Blood Cells" (2001). Un "Greatest Hits" (2020, Third Man Records) subtitulat "My Sister Thanks You and I Thank You", que repassa els seus gairebé deu anys de producció discogràfica –de forma no cronològica- i on els èxits que van fer història alternen amb talls més obscurs i fins i tot rareses que faran les delícies dels completistes. Destaquen entre aquestes últimes aquell "Let's Shake Hands" que va titular el single de debut del duet, publicat el 1998 en una edició limitadíssima i actualment molt cotitzada. També la terminal lectura de "Jolene" (Dolly Parton) que al seu dia va servir com a cara b del single "Hello Operator".
Al capítol dels títols més reconeixibles, aquest últim va de la mà amb els imprescindibles "Fell in Love with a Girl", "Hotel Yorba", "Blue Orchid", "My Doorbell", "Icky Thump" o "I Just Don't Know What to Do with Myself", el clàssic de Bacharach i David que els de Detroit es van fer seu sense despentinar-se –aquell videoclip de Sofia Coppola amb una atòmica Kate Moss fent pole dance provocaria avui un excés de soroll a les xarxes-. Tampoc hi falta, que ningú s'espanti, l'eterna "Seven Nation Army" que al seu dia va revolucionar la nació indie i a hores d'ara ja es contempla com una de les grans cançons del segle XXI –adoptada fins i tot com a càntic futboler-. La deixen pel final de tot, potser com a cirereta del pastís, potser per posar en valor la resta d'una trajectòria que bé es mereix un repàs com aquest.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada