Negacionisme

Si tant ens preocupa el negacionisme, potser el primer que hauríem de fer és deixar de brindar-li tribunes televisives en horari de màxima audiència, amplificades paral·lelament a les xarxes socials pels mateixos que solen abominar-ne. Potser, en lloc de donar veu a negacionistes passadíssims de voltes (com va fer setmanes enrere el 30 Minuts) o al nou bufó de la cort que ha esdevingut per mèrits propis Miguel Bosé (com ha fet més recentment Jordi Évole), podríem dedicar-nos a explicar altres realitats que ajuden a entendre una mica millor l'escenari present.

Com per exemple la de totes aquelles veus que, des de diversos àmbits i sense negar en cap moment l'evidència científica ni qüestionar la gravetat de la crisi sanitària, sí que han posat en qüestió la coherència i l'efectivitat de les mesures adoptades pels governs, i han denunciat (amb dades a la mà) la vulneració de drets fonamentals en nom del sempre eufemístic interès general. O la de tots aquells habitants de les zones rurals que des de fa un any es veuen obligats a assumir unes directrius dictades des dels despatxos més cèntrics de Madrid i de Barcelona per una gent que sembla incapaç d'entendre la diferència entre el Passeig de Gràcia i la Vall de Bianya.

Si en lloc de voler vendre com a informació allò que al final del dia no deixa de ser entreteniment digne d'un país on Emilio Aragón ha venut més discos que Pink Floyd, ens dediquéssim a explicar que existeix tota una gamma de sensibilitats i matisos entre les burrades del Bosé i la creença cega en els dictats del PROCICAT (aquell ens que decideix sobre el dia a dia de vuit milions de persones però del qual no sabem absolutament res, ni tan sols qui en forma part ni en base a què pren les seves decisions), potser tots hi sortiríem guanyant.