Mig segle de "Quadrophenia"

Edició nord-americana de "Quadrophenia", en vinil.

Hi ha una certa confusió al voltant de la data de publicació de "Quadrophenia", el sisè àlbum d'estudi de The Who. Una de les fonts consultades per un servidor assenyala el 19 d'octubre de 1973 com el dia en què va veure la llum el treball en qüestió, d'altres situen la seva sortida entre els dies 27 i 29 del mateix mes, i una última cita el 3 de novembre –data de la qual es commemora avui el cinquantenari-. En tot cas, està clar que l'elapé va veure la llum durant la tardor d'ara fa mig segle, i qualsevol moment és oportú per celebrar-ho.

"Quadrophenia" és una de les obres capitals de Pete Townshend, Roger Daltrey, John Entwistle i Keith Moon, també un dels discos conceptuals més paradigmàtics de tots els temps. L'homenatge del quartet britànic a tota l'escena mod que una dècada abans li havia servit com a rampa de llançament, segellat sobre un repertori que connecta amb estils aleshores plenament contemporanis com el rock progressiu, i estructurat al voltant de la història d'un jove –el mític Jimmy- que es busca a ell mateix entre batalles campals a la platja de Brighton, sortides pels clubs londinencs, escapades en scooter i llargues nits cremades a cop de píndoles i rhythm & blues.

Un arc conceptual que ocupa les quatre cares d'un majestuós àlbum doble on figuren alguns dels títols més canònics del repertori de The Who. Peces com "The Real Me", "I'm One", "Love, Reign O'er Me", "The Rock" o "Doctor Jimmy", que han arribat a tenir vida pròpia fora del seu context, i que solen ser habituals als directes del grup –durant el seu concert del juny passat a Barcelona van dedicar tota una suite a l'àlbum que ens ocupa-. "Quadrophenia" també va servir d'inspiració a la pel·lícula del mateix títol dirigida per Franc Roddam, protagonitzada per Phil Daniels i estrenada el 1979. El punt de partida del revival mod en plena era punk, però aquesta és una altra història...

'Lifehouse' en 10 pistes

Signe dels temps que ens ha tocat viure, tornen The Who per enèsima vegada a l'abortat concepte Lifehouse. Ho fan amb una caixa escurabutxaques que repassa de forma exhaustiva les sessions del que havia de ser el successor de "Tommy" (1969), projecte que un cop descartat va donar peu al canònic i magistral "Who's Next" (1971) –per molts, el millor àlbum de Pete Townshend, Roger Daltrey, John Entwistle i Keith Moon-.

Un total d'11 discos compactes presentats amb format de luxe sota el títol inequívoc de "Who's Next | Life House" (2023). L'àlbum original remasteritzat i complementat amb maquetes casolanes, preses alternatives i dos concerts sencers. Abundant material d'estudi per a experts i coneixedors, documents d'indiscutible valor històric, que no obstant es perfilen excessius per a qui al final del dia en té prou amb l'obra original –i definitiva-.

La revista Uncut celebra l'edició del box set de torn entrevistant a Townshend, dedicant la portada de novembre al quartet i amanint la cosa amb un recopilatori de 10 cançons provinents de la caixa en qüestió. Impossible resumir 11 volums en una desena de pistes, però seria injust fer-li un lleig. Com era d'esperar, el millor arriba cap al final i són les preses en directe de "Baba O'Riley" i "Won't Get Fooled Again". Gravades a San Francisco el 1971, quan The Who eren amb tota probabilitat la millor banda de rock del món.

The Rock

La força de les onades xocant contra els esculls al fons d'un penya-segat. Una imatge que en termes conceptuals i metafòrics connecta amb l'estètica de moviments com el romanticisme, també amb l'escena final de "Quadrophenia" (1979), la pel·lícula de Franc Roddam basada en el disc del mateix títol de The Who (1973). I amb l'àlbum en qüestió, és clar. Amb pistes tan majestuoses com "The Rock", on la bateria de Keith Moon marcava el ritme amb tanta força com el mar trencant-se un matí de tardor sota aquest penya-segat de la Costa Brava. Impossible oblidar la versió d'aquesta peça que la banda va fer mesos enrere al Palau Sant Jordi de Barcelona, sense Keith Moon però amb Pete Towshend i Roger Daltrey encara en plena forma. Sa Conca, Platja d'Aro. Setembre de 2023.

Bruce Finlay (1944-2022)

BRUCE FINLAY
(1944-2022)

Commemoràvem setmanes enrere el 50è aniversari de la publicació del volum original de Nuggets, aquella nissaga de recopilatoris i box sets que durant la passada meitat de segle s'ha dedicat a desenterrar autèntiques perles del rock psicodèlic i de garatge –amb tots els seus registres perifèrics- d'ambdós costats de l'Atlàntic i més enllà –amb la dècada dels 60 com a punt de partida, però sense renunciar a tot allò que s'ha fet després-. Si ens centrem en la segona caixa de la sèrie, "Nuggets II" (2001), dedicada a explorar escenes com el freakbeat britànic dels 60, hi podrem descobrir joies com "Take a Heart", amb tota probabilitat la peça més reconeguda del catàleg de The Sorrows.

Formada a Coventry el 1963, la banda encapçalada pel vocalista Don Fardon sol contemplar-se no tan sols com un dels grans exponents del freakbeat sinó també com un dels noms essencials de l'òrbita mod de l'època. Peces com "Don't Wanna Be Free" o la citada "Take a Heart" –totes dues incloses a l'àlbum "Take a Heart" (1965)- partien de la mètrica del soul i el rhythm & blues per assolir aquella injecció elèctrica que connectava amb el garatge nord-americà i precedia corrents com el punk o el rock dur. Ha mort el seu bateria original, Bruce Finlay, de qui tot un Keith Moon va arribar a dir que era el millor bateria britànic de la seva generació. Poden escoltar vostès mateixos com les gastava tot punxant "Take a Heart" al màxim volum.

50 anys de "Some Time in New York City"

Oblidin-se d'"Imagine" (1971) i de tot allò que havia passat immediatament abans. Per a John Lennon la dècada dels 70 va començar amb "Some Time in New York City", el setè àlbum que facturava al marge dels Beatles i el cinquè que signava de forma conjunta amb Yoko Ono. Publicat tal dia com avui de 1972, ara fa 50 anys, el disc en qüestió era el primer que lliurava el matrimoni després d'haver-se instal·lat a Nova York. També va ser l'obra on Lennon va fer més explícits els seus posicionaments polítics, abordant temàtiques com el sexisme, el racisme, les desigualtats socials o el colonialisme tal com no ho havia fet mai abans –ni ho tornaria a fer mai més-

Gravat als estudis Record Plant de la ciutat dels gratacels, amb tot un Phil Spector a la producció i amb els mai prou reivindicats Elephant's Memory com a banda de suport, l'àlbum començava amb "Woman Is the Nigger of the World", enrabiat cant feminista a ritme de robust soul rock i amb uns versos prou punyents per incomodar bona part de la pròpia parròquia de Lennon. "Attica State" denunciava els abusos del sistema penitencari nord-americà a ritme d'hipnòtic rhythm & blues. "New York City" era un refrescant rock'n'roll on l'exBeatle cantava les bondats de la seva ciutat d'adopció però també citava la cacera de bruixes a què l'estava sotmetent l'administració Nixon –intents de deportació inclosos: hi va haver un temps en què una estrella del rock podia arribar a posar molt nerviós el mateix inquilí de la Casa Blanca-.

El funk mutant de "Sunday Bloody Sunday" condemnava l'aleshores recent matança del Diumenge Sagnant a Irlanda del Nord, anys abans que U2 recordessin aquells fets amb la icònica peça homònima. També "The Luck of the Irish" tractava sobre el conflicte a l'Ulster, si bé la seva lletra oferia una perspectiva històrica del domini britànic sobre Irlanda –empatitzant sense reserves amb la causa del poble irlandès, en un gest que avui segueix honrant el seu autor i del qual podrien prendre bona nota certs revolucionaris d'aquesta banda dels Pirineus-, i la música s'inspirava en les balades folk més tradicionals. I el blues àcid de "John Sinclair" era un homenatge a l'activista del mateix nom, empresonat injustament per un suposat tema de drogues.

El segon volum de l'àlbum –editat amb format doble- era un recull de gravacions en directe que Lennon i Ono havien fet el 1969 i el 1971 al Lyceum Ballroom de Londres i al Fillmore East de Nova York, respectivament, acompanyats per músics com Eric Clapton (guitarra), George Harrison (guitarra), Keith Moon (bateria), Bobby Keys (saxo), Billy Preston (orgue), Klaus Voormann (baix), Frank Zappa (guitarra) o el recentment desaparegut Alan White (bateria). El repertori alternava robustes lectures de clàssics com "Cold Turkey" o "Well (Baby Please Don't Go)" (The Olympics), amb intenses jams de psicodèlia extrema i soroll en estat pur, que Yoko Ono amenitzava amb aquells cants espectrals tan seus. Els que solen encisar els seus devots al mateix temps que desconcerten a tota la resta, vostès ja m'entenen...

50 anys de "Who's Next"

Són moltes, potser fins i tot la gran majoria, les veus auoritzades que solen assenyalar "Who's Next" (1971) com el millor disc de The Who. Una afirmació que sempre fa de mal dir, més encara parlant d'un catàleg tan monumental com el del quartet londinenc, però que en tot cas pot sostenir-se en base a arguments tan sòlids i inequívocs com "Baba O'Riley", "Bargain", "Behind Blue Eyes", "Going Mobile" o "Won't Get Fooled Again", cinc dels títols que conformen l'àlbum, també cinc pilars del catàleg de Pete Townshend, Roger Daltrey, John Entwistle i Keith Moon. Una de les obres capitals de la història del rock? Sense cap mena de dubte.

Publicat tal dia com avui de fa mig segle, "Who's Next" marca un dels punts àlgids de la trajectòria de The Who, però també és fruit d'un episodi que hauria pogut acabar en desastre. Les arrels de l'àlbum es troben al projecte Lifehouse, una obra conceptual amb què Townshend volia portar un pas més enllà l'arc discursiu de "Tommy" (1969). Influït per corrents religiosos com el sufisme i per les tesis de mestres espirituals com Meher Baba, el guitarrista es va proposar captar l'essència del seu públic a través del so. Des del principi va tenir clar que els sintetitzadors havien de jugar un paper clau en tot aquest procés, i així es pot escoltar en pistes com "Baba O'Riley" o "Won't Get Fooled Again", que més enllà de ser clàssics absoluts del rock assenyalen el seu autor com un pioner mai prou reivindicat en l'àmbit de la música electrònica.

El problema de Lifehouse era la seva complexitat, fins al punt que ningú excepte el mateix Townshend va semblar acabar d'entendre de què anava tot plegat i el projecte va quedar arxivat. L'impacte que això va tenir en la moral de Townshend gairebé mereixeria un capítol a part. Sigui com sigui, el grup va decidir aprofitar part del material ja compost, prescindir de l'arc conceptual i presentar-lo com una sèrie de cançons independents les unes de les altres. Les van gravar als estudis Olympic de Londres amb Glyn Johns a la producció, i el resultat va ser aquesta obra amb caràcter definitiu que avui celebra cinc dècades. La fotografia de la caràtula –obra d'Ethan Russell-, amb la banda havent orinat en un pilar de ciment en una explotació minera, va ferir certes sensibilitats a l'època i amb el pas del temps ha esdevingut una icona de la cultura pop.

Especial Keith Moon a 'Guitarra, baix i bateria'

Keith Moon (1946-1978), bateria irrepetible i no apte per ser confinat.

Últimament no paro de preguntar-me com haurien actuat alguns dels meus herois caiguts davant la situació excepcional que estem vivint aquestes setmanes, i algunes de les respostes no fan sinó refermar-me en la idea que vivim en un món absurd. Bé, el cas és que l'última edició de Guitarra, baix i bateria està dedicada a un d'aquests herois. Programa especial sobre Keith Moon amb Ricky Gil a Ràdio Silenci. Sonen The Who, òbviament, però també Screaming Lord Sutch, The Surfaris, els Beach Boys i Jeff Beck, entre d'altres. Disponible en podcast.