Orville Peck - "Bronco" (2022)

L'actitud i la determinació d'Orville Peck a l'hora de preservar la seva intimitat i mantenir el seu anonimat, són tan singulars com admirables en un món que ha fet de l'aparença i l'exposició constant pràcticament les seves raons de ser. Sempre que es mostra en públic ho fa amb el rostre cobert per una màscara que va camí d'esdevenir tot un símbol de la iconografia pop contemporània. S'ha especulat molt sobre la seva identitat, però a hores d'ara ningú sap qui és ni com es diu realment un músic que ha recuperat el misteri dels primers Kiss –que van trigar ben bé una dècada a mostrar-se sense maquillatge-, amb el valor afegit d'haver-ho aconseguit en plena era de les xarxes socials i tot allò que aquestes comporten.

Per no saber-se, ni tan sols se sap del cert d'on és. La majoria de fonts més o menys contrastades apunten que hauria nascut a Sud-àfrica en algun moment de la dècada dels 80 –sí, la seva edat també sol ser motiu d'especulacions diverses-. I si bé anys enrere se'l situava a l'estat nord-americà de Nevada, avui sembla clar que es troba establert al Canadà. Per això no deixa de tenir la seva gràcia que canti amb tota la força de la seva veu –robusta, elegant, poderosa- "Take me home to Mississippi" a "Daytona Sand", la peça que obre el seu segon àlbum, "Bronco" (2022). Un treball que el segueix perfilant com una figura de pes del country contemporani, i no pas per tot allò que envolta el seu personatge sinó per la seva capacitat a l'hora de facturar cançons memorables.

La citada "Daytona Sand" és una d'aquestes cançons. També ho són peces com "The Curse of the Blackened Eye" –amb un deliciós aire a Roy Orbison-, "Lafayette" o la mateixa "Bronco". Pistes que segueixen explorant les mateixes coordenades líriques de "Pony" (2019) –les vides a la deriva, les decisions errònies i tota aquella mena d'històries que podrien donar peu a guions de grans pel·lícules nord-americanes-. Musicalment, en canvi, obren la porta a nous registres i textures. Si "Pony" era un àlbum de naturalesa nocturna i estètica noir, a "Bronco" hi ressonen la lluminositat i la sofisticació d'un Glen Campbell –també, ocasionalment, l'estètica del Nashville Sound durant els seus anys daurats-. Un pas endavant. I un àlbum que hauria sonat igual de rodó d'haver-se publicat cinc o sis dècades enrere.