A Cop de Sandàlia, festival de música independent al peu del Montseny

Caja de Ordenación Número 4.

A COP DE SANDÀLIA

Parc de la Rectoria Vella, Sant Celoni
16 de juliol de 2022

El que durant quatre edicions havia estat un cicle de concerts de petit format, en aquesta cinquena convocatòria ha esdevingut un festival de música independent amb totes les lletres. A Cop de Sandàlia, una iniciativa del Casal Popular La Clau i de l'associació Som del Montseny, que estrenava ahir nou format –i nou emplaçament- al parc de la Rectoria Vella de Sant Celoni amb un cartell farcit de delícies underground. No hi van poder ser Nöia –flamant combo empordanès format per membres de Nord, Two Dead Cats i Pitt Marvel, entre d'altres- ni Meconio, baixes d'última hora per motius de salut –res greu, per sort-, però tota la resta va sonar de fàbula.

Van trencar el gel La Sentina, veterans de l'escena indie barcelonina que estrenaven ahir un nou marc de col·laboració amb la percussionista lleidatana –establerta al Baix Montseny- Núria Andorrà. Una banda que sempre ha destacat pel seu ofici a l'hora de fer cançons, interactuant amb una referent de l'experimentació sonora a casa nostra. La comunió a priori impossible de dos registres potser distants però certament complementaris. Un repertori que s'emmiralla en llenguatges com el so Americana o l'antifolk, redimensionat per les sorprenents textures i els paisatges inesperats que Andorrà és capaç de crear amb tot un instrumental percutiu que inclou des d'un timbal fins a una pila de pinyes (sí, ho han llegit bé).

Tot seguit va ser el torn de Caja de Ordenación Número 4, incorporació d'última hora per suplir la baixa de Meconio –en totes dues formacions hi milita la vocalista i multiinstrumentista Dèlia-. Post-punk terminal, versos punyents i una veu que ha vingut a incomodar i a remoure consciències. "He mirat al meu voltant buscant persones, i només he trobat multituds", proclamava Dèlia durant la interpretació de "Tenebres". El món on vivim, sintetitzat en poques paraules. Tot un contrast amb la frescor a tota pastilla de Les Salvatges. El punk més immediat i vitamínic, tal com solia practicar-se a Califòrnia durant la dècada dels 90. I una colla de cançons –"Aquest món no està fet per nosaltres", "Penjar la guitarra- que perfilen el combo barceloní com a hipotètic portaveu de tota una generació que ha vingut a passar-s'ho bé malgrat tot.

Tot seguit, la descàrrega de nervi i electricitat de Les Cruet va adquirir un caràcter gairebé definitiu a cop de pistes tan incontestables com "Cérvols", "Núvols daurats", "Esquirol i geneta", "Folls" o la final "Creure". El crit visceral de Laura Crehuet. Cançons sorgides del conflicte interior, però també de la determinació de qui reconeix en la natura un últim refugi davant d'un món que s'ensorra a marxes forçades. El punk rock indomable d'una de les grans bandes de l'escena del Montseny, ressonant al peu del mateix massís. Va tancar la nit el duet electrònic Thelee –un altre exponent de l'escena autòctona- amb format DJ Set i reivindicant les seves influències amb tota una selecció de clàssics dels Stooges, Primal Scream, The Prodigy i The Kinks, entre molts altres.

Les Cruet, el crit visceral.

La Sentina amb Núria Andorrà.

Caja de Ordenación Número 4, vinguts a incomodar.

Les Salvatges, hipotètics portaveus de tota una generació.