Posem per cas un dormitori

Buck Meek i Adrianne Lenker, durant l'actuació de Big Thief a Tiny Desk.

Visionava ahir l'actuació que Big Thief han ofert aquesta setmana en streaming a través del canal Tiny Desk –poden veure-la vostès en aquest enllaç-. La banda de Brooklyn tocant en la intimitat d'un dormitori poques setmanes després d'haver-ho fet en macroescenaris com els del barceloní Primavera Sound, i interpretant quatre peces –"Change", "Dried Roses" i "Charity", totes tres del flamant "Dragon New Warm Mountain I Believe in You" (2022), més la inèdita "Happiness"- que definitivament guanyen en les distàncies curtes.

Segueixo pensant que una actuació emesa en streaming no és un concert –ara fa un parell d'anys vaig fer aquesta reflexió arran de l'auge d'aquest format en plena pandèmia-, perquè hi falta quelcom tan essencial com és el contacte entre l'artista i el públic. Però també penso que aquest contacte es perd igualment –o no es produeix tal com seria desitjable- en macroesdeveniments com els festivals que a tots ens poden venir al cap ara mateix –també en macroconcerts en estadis i altres grans recintes, sobretot des que les entrades VIP i similars es troben a l'ordre del dia-.

Cites on una selecta minoria –sovint, la que es pot permetre adquirir una entrada o un abonament més cars que les localitats situades al galliner- gaudeix de més a prop el que la resta ha de veure justament –i quina ironia- a través d'una pantalla. No em sap greu haver-me perdut Big Thief al Primavera Sound. Per mi no té cap sentit escoltar una cançó com "Change" en el marc d'un macrofestival amb les seves dimensions excessives. Menys encara després d'haver constatat –ni que sigui des de l'altre costat d'una pantalla- com pot arribar a funcionar de bé en un context, diguem-ne, més raonable. Posem per cas un dormitori.