Ens pot caure més bé o més malament, podem estar més o menys d'acord amb els seus posicionaments polítics –i fins i tot pot marejar-nos la seva manca de coherència en certes declaracions públiques-, però un artista com Kid Rock és més necessari que mai en un panorama com el present –no parlo exclusivament de música-. Quan fins i tot molts dels referents més suposadament revolucionaris del rock i el pop de les passades dècades van mirar cap a un altre costat mentre el seu públic havia d'assumir restriccions totalment desproporcionades per poder accedir als seus concerts durant la pandèmia, el de Detroit va oposar-se obertament i sense reserves a unes directrius que li semblaven fora de lloc.
Sí, Kid Rock és un exponent d'allò que sol anomenar-se white trash, però també és un rebel –i en aquest aspecte sí que sol ser molt més coherent que molts altres-. Pot agradar o no la seva forma de pensar –i a mi, personalment, tant enrere em va tirar el seu suport explícit cap a Trump com la seva lloança envers Obama-, però això no hauria d'impedir a ningú contemplar com a clàssic de la música nord-america un àlbum com "Devil Without a Cause" (1998), aquell treball que el va posar a la majoria de mapes just a temps pel canvi de segle. I una obra tan atrevida com avançada al seu temps, capaç de maridar el hip hop més genuí amb les essències igualment genuïnes del rock més arrelat en en blues i el country.
Ningú més ho feia quan ell ho va fer per primer cop. I ningú més ho ha tornat a fer com ell des d'aleshores. I això que la discografia que ha acumulat durant les passades dues dècades l'alter ego de Robert James Ritchie no té desperdici. No ha tornat a facturar cap més clàssic a l'alçada de "Devil...", però ha sabut consolidar-se en coordenades com les del southern rock, el country rock o el rock dur, sense renunciar a la seva credibilitat com a raper. En aquest costat de l'Atlàntic fa molt que li vam perdre la pista –els prejudicis pesen tant com certa incapacitat a l'hora de separar l'obra d'un artista de les seves idees i opinions-, però als Estats Units segueix mobilitzant multituds.
L'oportunament titulat "Bad Reputation" (2022) és el seu dotzè disc, i un dels més inspirats que ha fet darrerament. Un plàstic que deixa les coses clares de bon principi amb aquesta declaració d'intencions que és l'encara més oportunament titulada "Don't Tell Me How to Live". Un desvergonyit rap desplegat sobre una base de hard rock monolític –gravat amb el suport de Monster Truck-, on Ritchie reivindica el seu dret –i el de tothom- a viure com li doni la gana i sense pensar en el 'què diran'. Tres quarts del mateix es pot dir de la robusta "We the People" i de la pròpia "Bad Reputation", que sens dubte farà saltar més d'una espurna en plena era de la correcció política més estreta de mires.
I després hi ha aquest exercici de country rock gran reserva que és "My Kind of Country", que cita a Trump i a JFK, a Buddy Guy i a George Jones, a The Notorious B.I.G. i a Waylon Jennings, a Muscle Shoals i a Bakersfield. "My kind of country sounds a lot like rock'n'roll", proclama en un hàbil joc de paraules –country com a estil de música, country com a país en anglès-. Un cant als Estats Units i a tot allò que són i representen –per bé o per malament-, començant pels estils musicals que hi han germinat. També la constatació que les coses no solen ser blanques ni negres, i la celebració de tota aquella gamma de grisos que sol habitar entre els extrems. Probablement la cançó que millor expliqui l'essència de Kid Rock a data d'avui, no apta per a paladars excessivament fins ni ments amb prejudicis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada