Casino de Granollers
30 de juliol de 2022
Durant quatre dècades llargues de trajectòria, La Vella Dixieland no tan sols s'ha consolidat com un dels noms essencials del jazz a casa nostra, també ha fet de la divulgació en l'àmbit d'aquesta música centenària una de les seves principals vocacions. Als seus concerts, el respectable s'ho pot pasar bé tot escoltant les formes més primitives del gènere –les que van del hot jazz a les primeríssimes manifestacions del swing-, però també hi pot aprendre unes quantes de les coses que hi ha al darrere d'aquestes sonoritats. Per exemple, que les primeres bandes de Dixieland es van formar tot aprofitant l'excedent d'instruments musicals que havien deixat les bandes militars en acabar-se la Guerra de Secessió als Estats Units. O que als pisos del Harlem dels anys 20 solien fer-s'hi festes amb música en directe –jazz, òbviament- que servien per recaptar diners que els inquilins destinaven a pagar el lloguer a final de mes.
Són algunes de les històries que els membres del combo barceloní van explicar la nit passada al Casino de Granollers, amb l'ànim d'amenitzar el repertori però també (sobretot) de contextualitzar-lo. La veterana formació venia a presentar "1917", un espectacle on torna a les seves arrels –el hot jazz més bàsic i genuí- amb un seguit d'estàndards originalment gravats per referents com Fats Waller ("Ain't Misbehavin'"), Kid Ory ("Savoy Blues") o l'Original Dixieland Jazz Band ("Tiger Rag") –el títol del show fa referència a l'any en què aquesta última va gravar i publicar el primer disc de jazz de la història-. L'entorn, el pati d'un d'aquells casinos d'abans que conserven intacte tot el seu encant, era l'ideal per a degustar-hi una música que va néixer al carrer i que, havent sobreviscut durant més d'un segle a modes i tendències, segueix sonant millor que mai a l'aire lliure. El final amb "When the Saints Go Marching In" va ser una festassa, més enllà de qualsevol tòpic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada