Mig segle de "Never a Dull Moment"

De quan declarar-se fan de Rod Stewart podia ser la cosa més cool del món. De quan el londinenc sonava fresc com una rosa i destil·lava en cada obra aquelles essències que poden fer d'aquest món nostre un lloc més amable i fins i tot divertit. Oblidin-se dels concerts protocolaris davant d'auditoris VIP amb el pitjor que pot arribar a implicar aquest concepte, de les lectures descafeïnades dels estàndards del Great American Songbook, i dels titulars sobre pentinats i similars. Hi va haver un temps en què el britànic personificava el rock'n'roll amb tot el seu hedonisme, facturava clàssics cada cop que passava per l'estudi de gravació, i podia mirar de tu a tu a tots els Mick Jaggers que se li posessin al davant.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Never a Dull Moment" (1972, Mercury). El quart àlbum que Stewart va signar amb el seu nom, i el segon esglaó en l'ascens d'una carrera solista que havia alçat el vol un any abans amb el canònic "Every Picture Tells a Story" (1971). Un plàstic on tornaven a participar la totalitat dels Faces com a banda d'acompanyament –Ronnie Wood fins i tot és coautor de part del repertori amb el mateix Stewart-, i on el blues rock etítilic marca de la casa –"True Blue", "Italian Girls"- es maridava amb el folk rock gran reserva –"Lost Paraguayos", l'eterna "You Wear It Well"-. Tot plegat, amanit amb lectures tan ben triades com executades de títols aliens com "Angel" (Jimi Hendrix) o "Twistin' the Night Away" (Sam Cooke).