Van Morrison - "Moving On Skiffle" (2023)

No devia resultar fàcil ser Van Morrison durant els dos anys que va durar aquella pandèmia que havia de canviar-ho tot però de la qual tothom es va oblidar un cop reoberta la gàbia. El Lleó de Belfast va ser un dels pocs músics de primer nivell que van denunciar sense embuts les retallades de drets i llibertats practicades per governs d'arreu del món amb el pretext sanitari. Es podia estar d'acord o no amb els seus plantejaments, com amb els de qualsevol altre mortal. Però que dues obres tan notables com "Latest Recorded Project, Volume 1" (2021) i "What's It Gonna Take?" (2022) rebessin comentaris ferotges per part d'una crítica especialitzada que carregava contra les idees de Morrison sense arribar a analitzar la seva obra, referma quin era l'estat de les coses en temps de clima d'opinió.

Amb la tempesta ja superada, i veient com el coronavirus no tan sols no ens ha fet millors sinó que les velles dinàmiques de tota la vida han ressorgit amb més força que mai, el nord-irlandès abandona ara el comentari social dels seus dos llançaments previs i es capbussa de ple en les seves arrels més essencials –qui sap si justament per escapar-se d'un món que ja havia deixat de tenir sentit molt abans de fer-se realitat les pitjors profecies d'Orwell i Huxley-. "Moving On Skiffle" (2023), el seu nou treball, és com indica el títol un homenatge a la música skiffle que l'havia començat a alimentar de ben jove a la seva Belfast natal i a la qual ja havia dedicat dècades enrere l'àlbum en directe "The Skiffle Sessions" (2000). Una generosa selecció de peces tradicionals i estàndards del folk, del country i del blues, executats amb la passió del devot i l'ofici del mestre.

Aquí tenim el rhythm & blues entremaliat de "Freight Train" (Elisabeth Cotten), el plàcid batec anyenc de "Careless Love" i la disbauxa d'un "Streamline Train" (Red Nelson) que sembla fer via cap al juke joint més proper. També "Take This Hammer" i "No Other Baby" (Dickie Bishop), gravades prèviament per The Spencer Davis Group i Paul McCartney, respectivament. I la joia espiritual d'una apoteòsica "This Little Light of Mine". I els aires hillbilly de "Travelin' Blues" (Jimmie Rodgers) i "Streamlined Cannonball" (Roy Acuff). I les múltiples cites a Hank Williams –a destacar un "Cold Cold Heart" amb accent jazzístic-, l'èxtasi de "Worried Man Blues" i el majestuós final amb un "Green Rocky Road" que podria haver-se emmarcat en qualsevol de les obres més canòniques de Morrison. Segueix essent un dels més grans, li pesi a qui li pesi.

70 anys sense Hank Williams

Hank Williams (1923-1953).

Va viure ràpid, va morir jove i potser no va deixar un cadàver bonic però sí una llegenda que dura fins als nostres dies i que la indústria del disc ha sabut esprémer a conveniència durant les passades set dècades. Va ser la matinada de l'1 de gener de 1953, avui fa exactament 70 anys, quan Hank Williams va abandonar aquest món des del seient del darrere del Cadillac que el portava cap al que havia de ser el seu següent concert, víctima d'una combinació fatal d'alcohol i medicaments. Vista de prop, la forma com va morir no té absolutament res de glamurós. Vista amb perspectiva, conté tota la poesia d'un final tràgic que sembla donar sentit a tots els esdeveniments que l'havien precedit.

Williams tenia 29 anys al moment de la seva mort tot i que n'aparentava molts més. Anys d'excessos amb la beguda i els medicaments per tractar-se el mal d'esquena li havien passat tanta factura com la frenètica vida a la carretera i un matrimoni –amb Audrey Williams, qui també li havia fet de mànager- que s'havia acabat com el rosari de l'aurora. A finals de 1952, la mateixa indústria que en dècades posteriors treuria suc del seu llegat li havia girat l'esquena –Fred Rose l'havia donat per impossible, els Drifting Cowboys havien passat a ser la banda d'acompanyament de Ray Price, i el Grand Ole Opry l'havia expulsat sense miraments en un dels moviments més llefiscosos de la història de la música country-.

Malgrat tot, Williams seguia mobilitzant les masses i l'assistència als seus concerts es mantenia multitudinària pels estàndards de l'època. Actuava amb el suport de bandes locals, i sovint sortia a l'escenari en un estat més que preocupant, però més enllà del corporativisme de Nashville el seu nom seguia essent intocable. La nit de Cap d'Any de 1952 tenia previst tocar a Charleston, West Virginia, però les condicions climàtiques desaconsellaven volar. Davant la impossibilitat d'arribar a temps al concert, va contractar un estudiant universitari, Charles Carr, perquè el portés en cotxe fins a Canton, Ohio, on tenia programada una altra aparició la nit del dia 1 de gener –i perquè truqués a Charleston avisant que s'havia de cancel·lar l'actuació-.

Posem-nos en situació. Williams vivia a Montgomery, Alabama. La distància fins a Canton era de gairebé 1.400 quilòmetres que pretenia fer en cotxe en menys de dos dies –arribant no tan sols a temps d'actuar sinó també en condicions de fer-ho; parlem de 1952, ni els cotxes ni les carreteres eren com ara-. Van sortir de Montgomery cap a la 1 del migdia del mateix dia 31 i van fer diverses aturades pel camí perquè els seus ocupants mengessin. La primera aturada va ser en un hotel de Knoxville, Tennessee, on Williams i Carr van sopar abans que un metge hagués d'administrar medicació al cantant, visiblement afectat pels seus dolors. A continuació van reprendre el trajecte.

La següent aturada va ser poc després de la mitjanit en un restaurant de Bristol, Virginia, on Carr va preguntar a Williams si volia menjar res. Diu la llegenda que Williams va dir que no, i que aquestes haurien estat les seves últimes paraules. Quan Carr va fer la tercera aturada en una benzinera d'Oak Hill, West Virginia, Williams ja era mort. Va ser l'encarregat del mateix establiment qui va avisar la policia. Els agents que van acudir al lloc dels fets van trobar llaunes de cervesa buides i la lletra d'una cançó inacabada al costat del cos sense vida del Shakespeare del country.

El funeral de Williams es va fer el 4 de gener a Montgomery, Alabama, on el músic va ser enterrat, i va esdevenir multitudinari. Pesos pesants com Roy Acuff, Ernest Tubb i Red Foley hi van anar a cantar. La llegenda tot just acabava de néixer. Que el darrer single que Williams hagués vist publicat amb vida –el novembre de 1952- fos l'irònica "I'll Never Get Out of This World Alive", reforça la poètica d'aquell capítol final. No cal dir que el músic va tenir descendència, i que aquesta acabaria donant peu a una de les nissagues familiars més fascinants de la música contemporània. Però això, com se sol afirmar en aquests casos, és una altra història.

Mig segle de "Will the Circle Be Unbroken", l'àlbum

Aquest mes de novembre –la data exacta no acaba d'estar del tot clara- es commemora el 50è aniversari de "Will the Circle Be Unbroken" (1972), el setè àlbum de The Nitty Gritty Dirt Band i un dels discos més importants de la història de la música country, punt de trobada de la generació del primer country rock amb la de pioners com Roy Acuff, Earl Scruggs, Merle Travis, Doc Watson, Jimmy Martin, Norman Blake o "Mother" Maybelle Carter. Un treball que va enllaçar dues sensibilitats fins aleshores gairebé antagòniques, i la recuperació de tot un llegat com a primer pas cap a tots els camins que ha recorregut la música d'arrel nord-americana durant la passada meitat de segle.

Formada a les càlides costes californianes i encapçalada per l'encara incombustible Jeff Hanna, la Nitty Gritty Dirt Band havia estat una de les formacions pioneres del citat country rock, aquell corrent que durant la segona meitat dels 60 havia escurçat distàncies entre l'efervescent obertura de mires de la Costa Oest dels Estats Units i la mentalitat diametralment oposada de la reialesa country de Nashville. En algun moment de principis dels 70, els components del grup van entrar en contacte amb Earl Scruggs a través d'un dels seus fills, el recentment traspassat Gary Scruggs. D'aquesta manera va néixer un projecte que volia reivindicar tots aquells referents del country la popularitat dels quals havia minvat arran de la irrupció del rock'n'roll i d'estils com el Nashville Sound.

Les sessions de gravació es van fer l'estiu de 1971 a la mateixa Music City, en un ambient que al principi va ser una mica tens –a Roy Acuff, per exemple, no li va fer gaire gràcia compartir estudi amb un grup a qui veia com una colla de hippies, i s'ha arribat a comentar que el mateix Bill Monroe hauria declinat participar del projecte malgrat haver-hi estat convidat- però que ben aviat es va relaxar. Totes dues parts es van acabar entenent gràcies a un llenguatge tan universal com la música, i la majoria de peces –estàndards i cançons tradicionals com "Keep on the Sunny Side", "Orange Blossom Special" o la pròpia "Will the Circle Be Unbroken", l'himne de la Carter Family- es van enregistrar amb tan sols una o dues preses.

Arxivat durant més d'un any, força incomprès al moment de la seva publicació, aquell doble àlbum ha esdevingut amb el pas del temps un dels pilars del country contemporani –no deixa de ser curiós que veiés la llum pràcticament mig segle després que Eck Robertson i Henry Gilliland editessin "Sallie Gooden" (1922), el primer disc de country- i l'obra capital d'una Nitty Gritty Dirt Band que va tornar a repetir aquella experiència en dues ocasions. El 1989 va publicar "Will the Circle Be Unbroken: Volume Two", on tornaven a participar veterans de la primera part com Scruggs o Acuff, i on s'hi sumaven referents de generacions posteriors com Johnny Cash o Ricky Skaggs. I el 2002 va lliurar "Will the Circle Be Unbroken, Volume III", amb la participació de June Carter Cash, Del McCoury, Willie Nelson, Dwight Yoakam i uns retornats Doc Watson i Johnny Cash, entre d'altres.

Country sense eufemismes

JOE FIELDS & THE FOLKYTONKS
Casal de Cultura, Vallromanes

19 de març de 2022

Durant les últimes dècades hi ha hagut qui ha insistit en anomenar-ho Americana. Joe Fields opta per seguir-ho anomenant simplement country. Les coses dites pel seu nom, sense eufemismes ni necessitat de buscar tres peus al gat. Les seves cançons no es toquen amb ukelele sinó amb pedal steel, fiddle, piano, Telecaster i, ocasionalment, mandolina –també amb guitarra acústica, baix i bateria, és clar-. I per les seves lletres hi transiten perdedors, vividors, cors trencats, rodamons i altres criatures de la nit que solen trobar refugi en bars de carretera on la música fa companyia, el whiskey ofega les penes i la cervesa raja ben fresca –en una d'aquestes lletres fins i tot cita el nom de George Jones com qui no vol la cosa: s'ha de ser refotudament gran-.

La nit passada va actuar al Casal de Cultura de Vallromanes –concert emmarcat originalment en la festa major d'hivern del municipi vallesà, postposat al seu dia a causa de la pandèmia- al capdavant dels seus Folkytonks. Una banda formada per veterans de trajectòria tan contrastada com Aleix Garriga (pedal steel) però també per joves valors com Laura Pacios, que a més de tocar el fiddle i la mandolina es va marcar unes segones veus que evocaven per moments les harmonies vocals de tota una Emmylou Harris. I un repertori centrat en el notable "Lost in the Fields" (2021), àlbum de debut de l'alter ego de Josep Ponsà, amanit amb cites a clàssics del gènere i amb un parell de composicions noves que eleven les expectatives de cara a un segon treball que ja és al forn –"My Heart Still Beats in Houston" i "Inside a Honky Tonk"-.

Ponsà és un bon coneixedor de la música country. Per això al seu cançoner hi alternen registres que van del honky tonk al country rock i del western swing al neotradicionalisme sense que la cosa soni gens forçada. I per això quan es posa a fer versions tant pot citar a Charley Pride, Keith Whitley i George Strait –"Kiss an Angel Good Morning", "I'm No Stranger to the Rain" i "The Fireman"-, com a Roy Acuff i la Carter Family –un apoteòsic medley final amb els estàndards "Wabash Cannonball", "Will the Circle Be Unbroken" i "I'll Fly Away"-. Que el repertori propi aguanti perfectament el tipus al costat d'aquests referents té mèrit. Però és que títols com "In the Meantime", "Ni un sol record", "I Don't Wanna Write Another Sad Song", "Get Over Me" o la balada crepuscular "Does a Heartbreak Last Forever" bé valen el seu pes en or, paraula.