Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris The Guardian. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris The Guardian. Mostrar tots els missatges

dimecres, 6 de juliol del 2022

Mig segle d'"Starman" al Top of the Pops

Bowie traspassa la quarta paret des d'un plató de la BBC.
De quan una actuació musical en un plató televisiu podia marcar un abans i un després. Avui fa 50 anys que David Bowie va aparèixer al programa Top of the Pops de la BBC, caracteritzat com a Ziggy Stardust i interpretant "Starman" amb els seus Spiders from Mars –Mick Ronson (guitarra), Trevor Bolder (baix), Mick Woodmansey (bateria) i Robin Lumley (teclat)-.

Si la publicació setmanes abans de "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972) havia estat la consagració de Bowie com un dels artistes capdavanters de l'era glam, la interpretació del single principal de l'àlbum en qüestió a la televisió va suposar el moment en què el de Brixton va esdevenir una estrella.

Va ser el periodista David Hepworth qui anys més tard va afirmar en un article al diari The Guardian que el moment exacte en què Bowie havia esdevingut una estrella, havia estat cantant concretament el vers "I had to phone someone so I picked on you" mentre mirava i assenyalava a càmera. Ziggy Stardust traspassant la quarta paret, ni més ni menys.

Legions d'adolescents britànics es van sentir interpel·lats des de l'altra banda dels seus televisors. Havien trobat el seu referent generacional, alguns fins i tot el seu model a seguir a l'hora de fer música ells mateixos –de Morrissey a Robert Smith, de Dave Gahan a Siouxsie Sioux i de Boy George a Noel Gallagher-.

L'actuació de Bowie i els Spiders al Top of the Pops es va emetre el 6 de juliol de 1972, però s'havia enregistrat el dia abans. La banda havia fet playback sobre una versió d'"Starman" gravada el 29 de juny als mateixos estudis de la BBC, i Bowie havia cantat la cançó en directe. El single havia sortit a la venda el 28 d'abril d'aquell mateix any com a avançament de l'àlbum definitiu de l'era glam.

dimecres, 4 de maig del 2022

La tercera via de Joana Serrat

Joana Serrat.
Porto llegint al britànic Allan Jones pràcticament des d'abans de tenir ús de raó. Veterà de capçaleres com Melody Maker i Uncut, revista que va fundar i dirigir durant molts anys, és una de les meves firmes de referència dins del periodisme musical. Gràcies a ell he descobert alguns dels meus grups i solistes preferits, i gairebé tot allò que escriu ho acabo fent anar a missa d'una manera o d'una altra.

Per això em va fer molta il·lusió, ara fa cosa d'un any, que es desfés en elogis cap a una artista com la vigatana Joana Serrat, de qui he procurat seguir de prop la trajectòria des que la vaig descobrir ara fa més d'una dècada al Teatre de Ponent de Granollers –l'actual Llevant Teatre-. Un 9 de 10 va posar-li Jones, al seu darrer disc, el magnífic "Hardcore from the Heart" (2021), en una crítica publicada per Uncut a l'edició de juliol de l'any passat.

Jones és un il·lustre veterà que ja cobria gires de Bob Dylan fa més de quatre dècades i que encara avui és capaç de transmetre al lector tot l'entusiasme del món quan descobreix un intèrpret que li sembla especial. Dies enrere va assistir a un dels concerts de la gira britànica de Serrat, i ho va explicar en un post a Facebook on va qualificar l'actuació d'"absolutament fascinant". També es va referir a l'osonenca en aquests termes: "Imagineu-vos a Hope Sandoval encapçalant els Crazy Horse més tempestuosos, i gairebé ho teniu".

Quan un viu en un país tan ridícul com aquest nostre –que cadascú posi aquí el nom que més ràbia li faci-, acostumat a valorar els seus artistes en funció del grau d'acceptació que tenen a l'estranger més que no pas per la seva obra, em sembla just destacar que una noia de Vic hagi acabat gravant a Texas amb tot un Israel Nash a les tasques de producció, i que mitjans com Uncut o The Guardian hagin aplaudit la seva obra.

Serrat és una artista catalana que triomfa a fora, entenent el fet de triomfar no pas com les dinàmiques tòxiques que sol arrossegar la fama i tot allò que l'envolta, sinó com el reconeixement de la pròpia feina i la possibilitat de seguir creixent d'una forma coherent i proporcionada en base a aquesta mateixa feina. I això em sembla molt important, perquè a hores d'ara Serrat és de les poques músiques de casa nostra que amb el seu currículum ens poden venir a dir que allà fora existeix un espai amb molt de camp per explorar.

Una tercera via, la que representa ella mateixa, a mig camí de l'exposició constant i excessivament superlativa d'una Rosalía, i del que vindria a ser l'extrem oposat: quedar-nos a casa i anar només a allò segur, no fos cas que descobríssim que hi ha vida més enllà del Canet Rock i el Programa.cat. La via de Joana Serrat és la del poc a poc, la perseverança i les coses ben fetes. A la llarga acaba donant els seus fruits, i ara mateix em puc remetre perfectament als fets.


VERSIÓ DE LA DESERT ROSE BAND

D'altra banda, Joana Serrat ha publicat recentment el single "I Still Believe in You" (2022), oportuna adaptació d'un original de la Desert Rose Band, que ha traslladat fins al seu terreny, i de quina manera. Un clàssic de la música d'arrel nord-americana, reinterpretat per una de les artistes que millor han sabut captar a casa nostra l'essència d'aquestes arrels. A la cara b hi podem escoltar "Under this Bridge", composició pròpia i inèdita, gravada durant les mateixes sessions de "Hardcore from the Heart". Disponible en vinil i en format digital a Bandcamp.

dimecres, 30 de setembre del 2020

Segons punts de vista

Alguns dels artistes citats a l'article - Foto The Guardian.
Quantes vegades han revisat al cap dels anys algun text escrit per vostès mateixos i han pensat que potser no havien estat del tot encertats al moment de redactar-lo? Diversos crítics de música, cinema i televisió de The Guardian ofereixen en aquest article segons punts de vista al voltant d'obres i artistes que al seu dia havien criticat a les pàgines del diari i l'opinió al voltant dels quals els ha canviat amb el pas del temps. Un exercici tan sa com sovint necessari, molt més enllà dels camps de la crítica i el propi periodisme.