Joana Serrat, revelació segons Uncut

M'ha fet molta il·lusió veure el nom de Joana Serrat destacat com a revelació a les pàgines d'una revista de capçalera com és Uncut, i el seu darrer disc, el magnífic "Hardcore from the Heart" (2021, Loose / Great Canyon), ressenyat per tot un Allan Jones –exdirector de la publicació i il·lustre veterà de la premsa musical britànica que quatre dècades enrere ja cobria gires de Bob Dylan, i que avui escriu sobre una noia de Vic amb el mateix rigor i amb més experiència-, que en diu meravelles i el puntua amb un 9 sobre 10. I no és Uncut l'únic mitjà britànic que se n'ha fet ressò. El Times, el Guardian o la mateixa BBC també parlen de la catalana en termes superlatius.

El primer cop que vaig veure Joana Serrat en directe va ser fa molts anys en un centre cultural d'un poble proper a Vic, encapçalant un cartell farcit de delícies underground on també destacava la presència de The Missing Leech i de l'enyorada Filthy Sally. Va tocar passada la mitjanit, acabada d'arribar d'una d'aquelles feines a què un s'ha de dedicar quan la música encara no genera prou. Des d'aleshores ha plogut molt i l'he vist tocar en escenaris de tota mena i condició, des d'una petita església romànica de la Garriga fins a la sala gran d'Apolo. I l'abast del seu discurs l'ha portat a destacar en reconegudes convocatòries internacionals, i a traçar aliances amb figures de primer ordre com Israel Nash.

A Serrat no l'he sentit mai queixar-se públicament de les limitacions dels circuits culturals autòctons, de les suposades males pràctiques d'això que s'anomena indústria discogràfica, ni de la incompetència del polític de torn, ja sigui un regidor, un conseller o un ministre –podria haver-ho fet, tal i com ho solen fer tantíssims artistes de casa nostra amb tota la raó del món, però no ho ha fet-. I aquí la tenen. Rodant pel món, sumant quilometratge i rebent elogis de la premsa melòmana més genuïnament especialitzada del planeta. Arribat aquest punt, facin-se vostès el favor de desconfiar de qui els vingui a explicar que no pot fer cultura perquè no sé quin ministre és un inútil o no sé quina indústria li ha donat l'esquena.

Gravat a Texas, com de costum, amb Ted Young a les tasques de producció, "Hardcore from the Heart" és un disc sobre la pèrdua però sobretot un (altre) pas endavant en una escala evolutiva que ara per ara sembla no conèixer límits. Un cançoner que segueix tenint com a punt de partida la inabastable tradició musical nord-americana, però alhora es deixa seduir pels corrents més eteris i vaporosos del pop de factura independent. Si fins ara havia demostrat la vigatana un rigorós coneixement de causa a l'hora d'aproximar-se a la música que l'ha marcat, a partir d'ara directament entra a jugar a la mateixa lliga que aquells que l'han renovat durant l'última dècada –títols com "Pictures" o "You're with Me Everywhere I Go" miren de tu a tu a Sharon Van Etten o The War On Drugs-.

M'agradaria acabar aquest apunt parlant del citat Allan Jones, com assenyalava una mica més amunt un il·lustre veterà de la premsa musical anglosaxona. Un d'aquells referents de l'ofici que han entès que estar al dia no vol dir obsessionar-se amb la novetat per la novetat sinó, partint de la pròpia experiència, seguir explorant aquells corrents per on un ha navegat tota la vida, separant-ne el gra de la palla i sotmetent a un judici crític tot allò que encara poden arribar a oferir. Mentre alguns proven de superar la seva pròpia crisi dels 40 (o dels 50) comparant el trap amb el punk, d'altres encara hi senten més enllà del soroll i, de tant en tant, arriben a fer diana.