Paul Siebel (1937-2022)

PAUL SIEBEL
(1937-2022)

Cal mirar els crèdits dels discos que tenim a les mans –sí, sempre és més desitjable tenir-los a les mans que no pas en un disc dur o en una plataforma d'streaming-. D'aquesta manera, entre d'altres coses, podem conèixer els noms dels autors de les cançons que escoltem. Penso, és clar, en aquells casos en què l'artista titular és intèrpret però no pas autor del repertori o d'una peça en concret. Una cançó com "Louise", per exemple, l'hem pogut escoltar de veus com les de Linda Ronstadt, Jerry Jeff Walker o Bonnie Raitt.

El seu autor, Paul Siebel, no sol ser tan anomenat malgrat haver-la gravat primer al seu àlbum de debut, "Woodsmoke and Oranges" (1970), un exercici de folk i country que s'avançava en certa mesura a això que hem acabat anomenant Americana. Altres peces de Siebel van ser gravades per figures com Emmylou Harris, Waylon Jennings o els Flying Burrito Brothers. El 1971 va publicar un segon disc, "Jack-Knife Gypsy". Després va patir una depressió que el va mantenir allunyat del negoci musical, on ja tan sols tornaria de forma esporàdica. Ens ha deixat a l'edat de 84 anys.

Un merescut homenatge a Mose Allison

Mose Allison (1927-2016).

El seu catàleg va esdevenir durant dècades un dels grans nexes d'unió entre dos gèneres tan propers i alhora paral·lels com són el blues i el jazz. El seu nom no va ser mai prou reivindicat, però el seu repertori va ser celebrat i venerat per estudiosos d'ambdós estils i militants de moviments com el modernisme britànic de finals dels 50 i principis dels 60. A quatre anys de la seva mort, l'obra de Mose Allison és per fi objecte d'un merescut homenatge amb forma de disc de tribut.

Una quinzena de pistes enregistrades originalment pel nord-americà i reinterpretades ara per tota una galeria de noms il·lustres que van de Taj Mahal a Jackson Browne, de Chrissie Hynde a Peter Case, i de Bonnie Raitt a Frank Black. L'artefacte es titula "If You're Going to the City", i destaca en aquest sentit la versió de la peça titular que es marca Iggy Pop tot donant sortida a la seva vessant més jazzística.

Tampoc tenen desperdici les maneres com tot un Richard Thompson treu la pols a "Parchman Farm" –l'original de Bukka White que Allison pràcticament es va fer seu-, o la càlida lectura de "Monsters of the Id" que Elvis Costello signa a mitges amb Amy Allison, filla del propi homenatjat. En conjunt, un disc que convida a redescobrir un llegat tan monumental com inabastable, i una eclèctica selecció d'artistes que il·lustra l'abast transversal de l'obra d'Allison.