50 anys de "Crazy Eyes"

Havia plogut molt des dels dies en què Richie Furay i Gram Parsons solien alternar al Greenwich Village novaiorquès. Des d'aleshores el primer havia esdevingut una figura capdavantera del folk rock com a component de Buffalo Springfield, i posteriorment del country rock com a fundador de Poco. Mentrestant, el segon havia estat pràcticament l'inventor d'aquest darrer estil però no havia obtingut el reconeixement popular que es mereixia –la crítica sí que havia estat al cas- malgrat la seva militància als Byrds i als Flying Burrito Brothers.

Sigui com sigui, Furay seguia tenint molt present a Parsons al moment de gravar "Crazy Eyes", el cinquè àlbum de Poco, publicat el 15 de setembre de 1973, avui fa 50 anys. Fins al punt que la peça titular, una pista de 9 minuts composta i cantada pel mateix Furay on el country rock i el folk rock es fonien amb el pop barroc i fins i tot flirtejaven amb les estructures progressives, s'inspirava en l'autor de "Hickory Wind". I això no és tot. També va ser decisió de Furay gravar una composició aleshores inèdita de Parsons, "Brass Buttons", que aquest li havia ensenyat durant els dies del Village.

La lectura de Poco va ser la primera que es va editar d'una peça que el mateix Parsons tot just acabava d'enregistrar a l'estudi –la seva versió veuria la llum ja de forma pòstuma a "Grievous Angel" (1974)-. Irònicament, l'autor va morir tan sols quatre dies després que els californians publiquessin la seva cançó. A "Crazy Eyes", l'últim àlbum de Poco on va participar Furay fins a la reunió de la formació original el 1989, també hi destacaven el genuí country rock de "Blue Water", l'embranzida bluegrass de "Fools Gold" o la revisió de "Magnolia", original de J.J. Cale.

David Crosby (1941-2023)

DAVID CROSBY
(1941-2023)

Va ser el juliol de 2005, si no em falla la memòria. I si no ho tinc mal entès, era el primer cop que Crosby, Stills & Nash actuaven a Barcelona –mesos abans ho havien fet Crosby & Nash-. A l'escenari del Poble Espanyol i davant mateix dels nostres nassos –alguns encara no ens ho acabàvem de creure-, en carn i os la tríada que havia escrit alguns dels capítols essencials de la música contemporània –i sí, faltava la quarta part del tot, però a aquelles alçades ningú hagués gosat demanar res més-.

D'aquell concert recordo, més enllà d'una actuació certament memorable, la imatge de David Crosby passejant-se per l'escenari al seu aire, com si part d'allò que hi passava no anés amb ell però sense deixar mai de ser-hi present en cos i ànima. Esquivant de tant en tant a un Stephen Stills amb qui no semblava mantenir una sintonia gaire bona, però oferint sempre el seu millor somriure al respectable. Com aquell tiet entranyable que aprofita el descuit del pare o de la mare per buscar –i trobar- la complicitat del nebot. Així és com el recordo.

No em preguntin per què, però de tota la nissaga CSNY, Crosby sempre ha estat qui m'ha caigut més bé. No era el millor compositor de tots quatre –ni tan sols de tots tres-, i no descobrirem ara que l'home podia tenir els seus punts foscos, però per algun motiu em queia molt bé. I episodis com els seus comentaris fora de to (o no) durant l'actuació dels Byrds a Monterey, o el fet d'actuar amb Buffalo Springfield en aquell mateix festival sense haver avisat prèviament els seus companys, deixaven intuir un personatge tan lliure i genuí com aliè a dictats i convencions.

És prou conegut a aquestes alçades que tot plegat li va comportar l'expulsió del grup. També que la seva sortida va acabar essent positiva tant per ell com per als mateixos Byrds. Després va arribar la unió amb Stills i Graham Nash (i Neil Young). També una carrera solista poc prolífica però en tot cas rica en matisos, que va tenir com a punt de partida "If I Could Only Remember My Name" (1971), un primer àlbum on es feia acompanyar de bona part de la parròquia de Laurel Canyon (i rodalies). Entre els seus arguments, perles com "Music Is Love" o "Cowboy Movie". Crosby ha traspassat a l'edat de 81 anys. El buit que deixa és simplement irreparable. Se n'ha anat una part essencial de la història de la música.

Rusty Young (1946-2021)

RUSTY YOUNG
(1946-2021)

Va entrar a escena com a discret secundari i amb el pas dels anys es va acabar consolidant com un dels grans actors de la música d'arrel nord-americana. Rusty Young va debutar als escenaris com a multiinstrumentista en diverses bandes locals de l'àrea de Denver abans de tornar a la seva Califòrnia natal i esdevenir el road manager de Buffalo Springfield. Va ser d'aquesta manera com va entrar en contacte amb Richie Furay i Jim Messina, que el van convidar a participar a les sessions de "Last Time Around" (1968).

Un cop la banda va haver saltat pels aires, tots tres es van unir en el que esdevindria un dels noms capitals del country rock, Poco. Amb el pas dels anys, i amb els dos exBuffalo Springfield ja fora del grup, Young esdevindria el rostre més visible i el motor indiscutible de la formació californiana, mantenint-la activa fins a data d'avui i signant peces tan celebrades com l'eterna "Rose of Cimarron" –inclosa a l'àlbum del mateix títol de 1976 i versionada posteriorment per Emmylou Harris-.

Amb Young com a únic component original des de feia ben bé tres dècades, Poco havien anunciat dies enrere la seva intenció de tornar a la carretera l'estiu vinent després de l'aturada forçada que ha motivat la coronacrisi. No podrà ser. El veterà compositor i multiinstrumentista ens deixava abans d'ahir a l'edat de 75 anys i a causa d'un atac de cor. Queden per al record els fundacionals àlbums lliurats per la formació original, però també obres facturades ja sota el lideratge de Young com ara el citat "Rose of Cimarron".

50 anys de "Pickin' Up the Pieces"

Una vegada parlava amb un conegut de com dues bandes i les seves respectives nissagues, els Byrds i Buffalo Springfield, expliquen per si soles bona part de la música pop més transcendent que es va produir a Los Angeles durant la segona meitat de la dècada dels 60. Poco havien sorgit de les cendres dels propis Buffalo Springfield, i el títol del seu primer disc, "Pickin' Up the Pieces" (1969), es referia precisament als esforços de Richie Furay i Jim Messina a l'hora de construir una nova entitat a partir del que quedava de la banda mare. Ho van fer al costat de Rusty Young i donant lloc a la que esdevindria una de les formacions més emblemàtiques de l'aleshores flamant country rock. El debut en qüestió va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys, i alternava exercicis de pop essencialment californià ("Calico Lady") amb aproximacions a la música d'arrels nord-americana com l'encara celebradíssima peça titular. Com a curiositat, el gos de la caràtula venia a ocupar el lloc del baixista Randy Meisner, expulsat del grup tot just enregistrat l'àlbum en qüestió –hi ha fonts segons les quals hauria marxat ell mateix per desavinences amb la resta de components; en qüestió de pocs anys esdevindria un dels fundadors dels Eagles-.