50 anys de "Crazy Eyes"

Havia plogut molt des dels dies en què Richie Furay i Gram Parsons solien alternar al Greenwich Village novaiorquès. Des d'aleshores el primer havia esdevingut una figura capdavantera del folk rock com a component de Buffalo Springfield, i posteriorment del country rock com a fundador de Poco. Mentrestant, el segon havia estat pràcticament l'inventor d'aquest darrer estil però no havia obtingut el reconeixement popular que es mereixia –la crítica sí que havia estat al cas- malgrat la seva militància als Byrds i als Flying Burrito Brothers.

Sigui com sigui, Furay seguia tenint molt present a Parsons al moment de gravar "Crazy Eyes", el cinquè àlbum de Poco, publicat el 15 de setembre de 1973, avui fa 50 anys. Fins al punt que la peça titular, una pista de 9 minuts composta i cantada pel mateix Furay on el country rock i el folk rock es fonien amb el pop barroc i fins i tot flirtejaven amb les estructures progressives, s'inspirava en l'autor de "Hickory Wind". I això no és tot. També va ser decisió de Furay gravar una composició aleshores inèdita de Parsons, "Brass Buttons", que aquest li havia ensenyat durant els dies del Village.

La lectura de Poco va ser la primera que es va editar d'una peça que el mateix Parsons tot just acabava d'enregistrar a l'estudi –la seva versió veuria la llum ja de forma pòstuma a "Grievous Angel" (1974)-. Irònicament, l'autor va morir tan sols quatre dies després que els californians publiquessin la seva cançó. A "Crazy Eyes", l'últim àlbum de Poco on va participar Furay fins a la reunió de la formació original el 1989, també hi destacaven el genuí country rock de "Blue Water", l'embranzida bluegrass de "Fools Gold" o la revisió de "Magnolia", original de J.J. Cale.

Randy Meisner (1946-2023)

RANDY MEISNER
(1946-2023)

La casualitat va voler que de la gravació d'un disc notable n'acabés sortint una de les bandes més grans de tots els temps. Glenn Frey, Don Henley, Bernie Leadon i Randy Meisner no van arribar a tocar plegats durant l'enregistrament de l'àlbum homònim de Linda Ronstadt (1972), però el fet de coincidir a l'estudi com a músics de sessió –i els ànims de la mateixa cantant- els van portar a formar el seu propi grup. Es van batejar com a Eagles i la resta va ser història.

Meisner, baixista, va gravar els cinc primers treballs de la banda, començant amb el debut homònim de 1972 –on va cantar la preciosa "Most of Us Are Sad"- i deixant la formació per esgotament un cop lliurat el mastodòntic i totèmic "Hotel California" (1976). Una de les seves aportacions més reconegudes al catàleg dels californians va ser "Take It to the Limit", peça que va coescriure i cantar a "One of These Nights" (1975), el seu quart àlbum, també un dels grans èxits del grup en termes comercials.

Abans dels Eagles, Meisner havia estat un dels fundadors de Poco, arribant a gravar únicament "Pickin' Up the Pieces" (1969) –desavinences amb la resta de components, que havien exclòs bona part de les seves pistes de la mescla final, van precipitar la seva sortida del grup-. També havia format part de la Stone Canyon Band de Ricky Nelson a principis de la dècada dels 70. Després dels Eagles va seguir tocant pel seu compte. Ens ha deixat a l'edat de 77 anys.

50 anys d'"A Good Feelin' to Know"

No sol ser un dels àlbums més reivindicats de Poco, tot i que la peça que el titula va ser una de les més radiades dels primers anys de la banda californiana. Es commemoren avui cinc dècades de la publicació d'"A Good Feelin' to Know" (1972), el quart elapé d'un combo que, havent-se situat a l'avantguarda del country rock –una posició que els aleshores flamants Eagles eren a punt de disputar-li- i havent consolidat Paul Cotton al capdavant de la formació juntament amb Richie Furay i Rusty Young, començava a explorar sonoritats més elèctriques, properes en ocasions al southern rock o fins i tot al hard rock –com a bones mostres les inicials "And Settlin' Down" i "Ride the Country", dues perles de rock genuïnament nord-americà sense conservants ni etiquetes, també el crescendo de la mateixa "A Good Feelin' to Know"-. Les vendes no van acabar d'acompanyar, però les bones cançons hi eren i la banda sonava pletòrica.

Kal David (1943-2022)

KAL DAVID
(1943-2022)

Ens ha deixat el cantant i guitarrista David Raskin, més conegut com a Kal David, fundador dels mai prou reivindicats Illinois Speed Press, una d'aquelles bandes que van partir de l'òrbita psicodèlica per transportar el rock fins a les coordenades més orgàniques del country, el folk i el blues. El grup el va formar el 1968 a la seva Chicago natal juntament amb el també vocalista i guitarrista Paul Cotton, que un cop desfeta la formació es va integrar a Poco –Cotton va morir l'estiu passat-. Van publicar dos àlbums –"The Illinois Speed Press" (1969) i "Duet" (1970)- que valen el seu pes en or –i que lamentablement estan descatalogats-. Prèviament, David havia encapçalat combos de blues i rock com The Exceptions, i en anys posteriors va alternar la seva trajectòria solista amb la militància en bandes com els Bluesbreakers de John Mayall –amb els quals va tocar a principis dels 80-.

Paul Cotton (1943-2021)

PAUL COTTON
(1943-2021)

A pocs mesos de la mort de Rusty Young, ens ha deixat un altre dels membres de més llarga durada a les files de Poco. Paul Cotton va entrar a la banda californiana el 1970 en substitució de Jim Messina, i hi va romandre fins a l'any 2010 amb un petit parèntesi a finals de la dècada dels 80, quan es va reunir la formació original del grup. Cotton va militar a Poco durant els seus anys de més ressò i va compondre clàssics del seu repertori com "Heart of the Night", "Barbados", "Ride the Country" o una petita gran debilitat d'un servidor, "Too Many Nights Too Long", inclosa al celebradíssim "Rose of Cimarron" (1976). Ens ha deixat a l'edat de 78 anys.

Rusty Young (1946-2021)

RUSTY YOUNG
(1946-2021)

Va entrar a escena com a discret secundari i amb el pas dels anys es va acabar consolidant com un dels grans actors de la música d'arrel nord-americana. Rusty Young va debutar als escenaris com a multiinstrumentista en diverses bandes locals de l'àrea de Denver abans de tornar a la seva Califòrnia natal i esdevenir el road manager de Buffalo Springfield. Va ser d'aquesta manera com va entrar en contacte amb Richie Furay i Jim Messina, que el van convidar a participar a les sessions de "Last Time Around" (1968).

Un cop la banda va haver saltat pels aires, tots tres es van unir en el que esdevindria un dels noms capitals del country rock, Poco. Amb el pas dels anys, i amb els dos exBuffalo Springfield ja fora del grup, Young esdevindria el rostre més visible i el motor indiscutible de la formació californiana, mantenint-la activa fins a data d'avui i signant peces tan celebrades com l'eterna "Rose of Cimarron" –inclosa a l'àlbum del mateix títol de 1976 i versionada posteriorment per Emmylou Harris-.

Amb Young com a únic component original des de feia ben bé tres dècades, Poco havien anunciat dies enrere la seva intenció de tornar a la carretera l'estiu vinent després de l'aturada forçada que ha motivat la coronacrisi. No podrà ser. El veterà compositor i multiinstrumentista ens deixava abans d'ahir a l'edat de 75 anys i a causa d'un atac de cor. Queden per al record els fundacionals àlbums lliurats per la formació original, però també obres facturades ja sota el lideratge de Young com ara el citat "Rose of Cimarron".

50 anys de "Pickin' Up the Pieces"

Una vegada parlava amb un conegut de com dues bandes i les seves respectives nissagues, els Byrds i Buffalo Springfield, expliquen per si soles bona part de la música pop més transcendent que es va produir a Los Angeles durant la segona meitat de la dècada dels 60. Poco havien sorgit de les cendres dels propis Buffalo Springfield, i el títol del seu primer disc, "Pickin' Up the Pieces" (1969), es referia precisament als esforços de Richie Furay i Jim Messina a l'hora de construir una nova entitat a partir del que quedava de la banda mare. Ho van fer al costat de Rusty Young i donant lloc a la que esdevindria una de les formacions més emblemàtiques de l'aleshores flamant country rock. El debut en qüestió va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys, i alternava exercicis de pop essencialment californià ("Calico Lady") amb aproximacions a la música d'arrels nord-americana com l'encara celebradíssima peça titular. Com a curiositat, el gos de la caràtula venia a ocupar el lloc del baixista Randy Meisner, expulsat del grup tot just enregistrat l'àlbum en qüestió –hi ha fonts segons les quals hauria marxat ell mateix per desavinences amb la resta de components; en qüestió de pocs anys esdevindria un dels fundadors dels Eagles-.