Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tecum Terra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tecum Terra. Mostrar tots els missatges

dijous, 27 d’agost del 2020

Tecum Terra - "Niña de la arena"

Ariadna Ruiz (Tecum Terra), en una captura del videoclip.
Les mesures excepcionals decretades aquesta setmana ens han impedit, entre d'altres, gaudir de l'actuació que Tecum Terra tenien previst oferir a Granollers en el marc del programa cultural (Parèntesi). Per sort no tot són males notícies, i el duet del Baix Montseny encara ha estat capaç d'alegrar-nos la setmana amb aquest videoclip. Apassionant lectura de "Niña de la arena", una peça tradicional del poble de Nuez de Aliste (Zamora) a càrrec d'Ariadna Ruiz (veu i percussions) i Noelia Sánchez (dansa i percussions).

dijous, 26 de març del 2020

"Wicked Game", segons Tecum Terra

Tecum Terra, durant la seva actuació del passat 30 de novembre
al festival 'Granollers amb Open Arms' - Foto Oriol S.
El discurs de Tecum Terra és tan digne de ser escoltat com de ser contemplat. Si fins ara s'havia dedicat el duet del Baix Montseny a recuperar cançons populars d'arreu de la Península Ibèrica i a reinterpretar-les a través del seu particular maridatge de música d'arrel i dansa contemporània, aquesta setmana ens ha sorprès amb aquesta lectura gairebé tel·lúrica del "Wicked Game" de Chris Isaak. Eixamplant horitzons i creixent dia a dia.

dimarts, 31 de desembre del 2019

2019 en música

Laura Gouria - Foto Susanna Ginesta.
Una reconeguda plataforma d'streaming m'anunciava dies enrere que la cançó que més he escoltat aquest 2019 és "When the World Gets Crazy" de Laura Gouria. I si bé és de domini públic l'opinó que em mereixen aquesta mena de plataformes, no deixa de ser reconfortant el fet que una artista que tinc tan a prop es trobi als meus rànquings "personals" per sobre de les bandes internacionals que més acostumo a escoltar. El que no sap la senyora plataforma –Spotify, per si algú s'ho demana-, és que la mateixa cançó l'he arribat a escoltar (i a gaudir) molt més en format físic que no pas en streaming, però no entrarem ara en aquest tema.

Sigui com sigui, el meu 2019 no s'entendria en termes melòmans sense la música de l'artista vallesana, que venia de tancar el 2018 amb la publicació d'un debut d'alçada com és "The Rising". Perquè ha estat una de les meves grans descobertes dels darrers dotze mesos, però també perquè he pogut gaudir del privilegi de treballar amb ella. Encara en el capítol de descobertes, aquest 2019 he vibrat moltíssim amb SomebodyPol Purgimon i Tecum Terra, tres joves valors provinents també de la imprescindible microescena del Baix Montseny. I amb Gina Argemir, ZescMeconio, Lia Sampai o Chaqueta de Chándal, aquests darrers l'última gran revelació d'aquella escena barcelonina que encara hi sap veure més enllà de llistes i rànquings.

En l'àmbit internacional, i novament més enllà de les llistes i els rànquings, 2019 ha estat amb tota probabilitat el gran any de Big Thief. Els nord-americans han lliurat dues obres majúscules en tots els sentits –"U.F.O.F." i "Two Hands"-, en un moment en què el simple fet de publicar dos àlbums en un sol exercici pot semblar una empresa tan arriscada com fins i tot anacrònica. Els d'Adrianne Lenker van brillar en directe des d'un dels escenaris principals del passat Primavera Sound, i molt possiblement arribin a brillar més encara quan els poguem degustar de prop el proper 20 de febrer a la sala 2 d'Apolo.

I si passar revista a l'any que s'acaba implica referir-se als grans moments viscuts durant l'exercici en qüestió, un també ha de reconèixer els errors que ha comès al llarg d'aquests dotze mesos. En el meu cas, per exemple, haver-me perdut l'actuació d'Aldous Harding presentant el majúscul "Designer" –un altre dels grans discos d'aquest 2019- al mateix Primavera Sound. Que sí, que en aquella mateixa franja horària vaig poder presenciar el concertàs que es van marcar uns Suede en pleníssima forma i l'elèctrica descàrrega d'Amyl and The Sniffers –sens dubte, un altre dels grans noms del 2019 melòman-, però hi ha ocasions en què un desitjaria disposar del do de la ubiqüitat. O simplement que els horaris del festival de torn s'haguessin ordenat d'una altra manera.

diumenge, 1 de desembre del 2019

Una trentena d'artistes per Open Arms

El públic respon a la performance interactiva d'Agustí Margarit i Pol Pagès.
GRANOLLERS AMB OPEN ARMS
Sala Tarafa, Granollers
30 de novembre de 2019

Una trentena de músics, poetes i artistes performatius van actuar ahir a Granollers en un festival en benefici de Proactiva Open Arms. Demà miraré d'explicar-ho amb pèls i senyals a El 9 Nou (edició Vallès Oriental), però ara mateix m'agradaria compartir el que per mi va ser un dels moments clau de la jornada. La performance interactiva d'Agustí Margarit (dansa) i Pol Pagès (música) al voltant de les cinc fases que segueix l'organisme humà abans de morir ofegat. La colpidora postal d'una crua realitat que malauradament tenim a tocar.

També m'agradaria destacar l'actuació de Tecum Terra. Música d'arrel tradicional, dansa contemporània i, novament, la performance com a últim refugi. I les cançons de Laura Gouria, històries quotidianes emmarcades en un món tan complex com absurd (el nostre, per si no havia quedat clar). Un món on manen els traficants d'armes, com va dir una vegada un reconegut músic barceloní que malauradament ja no es troba entre nosaltres. Bé, el cas és que peces com "Misery Town" o "When the World Gets Crazy" també van encaixar a la perfecció en un programa com el de Granollers amb Open Arms.

El mateix es podria afirmar dels "Unicorns Psicodèlics" de The Missing Leech, que sempre volen plegats i mai discriminen cap exemplar de la seva pròpia espècie en funció del color del pelatge. No cal dir que tampoc deuen negar l'auxili a qui es troba a la deriva en alta mar. També va actuar Ricky Gil, que va aprofitar l'ocasió per avançar alguns dels temes que conformaran l'imminent nou àlbum de Brighton 64. Lírica social, actitud combativa i, sí, una mirada crítica a la forma com les institucions europees gestionen la crisi del Mediterrani. Tot això, per descomptat, sense voler restar mèrits ni importància a la resta d'un programa tan eclèctic com inabastable.

Illa Carolina. Acústics i propers.

The Missing Leech. Antifolk i compromís.

Agustí Margarit i Pol Pagès. Colpidora postal.

Tecum Terra. La performance com a últim refugi.

Marina Miralles. Cançons que apunten enlaire.

Ricky Gil. Lírica social, actitud combativa i mirada crítica.

Pol Purgimon. Salvatge fragilitat.

Laura Gouria. Històries quotidianes d'un món tan complex com absurd.

Somebody. Intensitat en to menor.

Pau Gener Galín. Versos de batalla.

divendres, 9 d’agost del 2019

Tecum Terra a El 9 Nou


Tecum Terra és un duet de Sant Celoni que es dedica a recuperar músiques d'arrel tradicional des d'una òptica oberta, atrevida i renovadora. El mes d'octubre actuaran a la Fira Mediterrània de Manresa. Aquesta setmana he tingut el gust de parlar amb elles. El resultat de l'entrevista, avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

dilluns, 28 de gener del 2019

Th'Booty Hunters i Tecum Terra a Palautordera

Th'Booty Hunters - Foto Joan Mas.
TH'BOOTY HUNTERS + TECUM TERRA
Pati del Cau, Santa Maria de Palautordera
27 de gener de 2019

Th'Booty Hunters és una d'aquelles bandes que no van pels llocs a fer amics sinó a predicar amb l'exemple una concepció de la música country que evita formalismes, esquiva protocols i enllaça les formes més viscerals i indòmites de la tradició nord-americana amb allò que la parròquia rockera entén com a actitud punk. Les seves cançons són l'antídot definitiu contra la correcció política més recalcitrant, relats de vici, perdició i mala vida amanits amb referències satàniques i estètica Southern Gothic, i disparats a tota castanya per una banda que no estableix diferències entre Hank Williams i Motörhead ni entre Johnny Cash i Pantera.

D'amics també en fan, és clar. Davant de cada escenari on actuen s'hi concentren autèntiques parròquies on els nous conversos conviuen amb veterans devots. La qual cosa fa que es puguin sentir com a casa en entorns com el Baix Montseny, tal i com va recordar el seu vocalista, Xavi Ollé, durant l'actuació que el quintet barceloní va oferir ahir al migdia en el marc de la festa major d'hivern de Santa Maria de Palautordera -organitzat per la gent de Som del Montseny i Hora Roja-. Una hora llarga de repertori on no van faltar cites al seu treball més recent -l'encara flamant "Speaking of the Devil" (2018)- ni encerts pretèrits com "Railroad Train", i que va culminar amb els cinc components del grup actuant desendollats entre un respectable absolutament entregat.

Abans havia actuat Tecum Terra, un jove duet de Sant Celoni que es dedica a recuperar gèneres d'arrel tradicional com la jota, la glosa o la cançó d'autor i a reinterpretar-los des d'una òptica renovadora i contemporània. Peces com "Gallo rojo, gallo negro" o "Què volen aquesta gent?", traslladades a unes coordenades sonores i estètiques on poden ressonar des de Sílvia Pérez Cruz fins a Dead Can Dance passant per She Owl. Les veus d'Ariadna Ruiz i Noelia Sànchez, alternant instruments de percussió i reforçant el seu discurs amb apunts de dansa contemporània que atorguen color i singularitat a la seva posada en escena. El d'ahir era el primer concert que oferien fora del seu municipi, però la seguretat i la solvència amb què es van defensar denoten taules acumulades i auguren un llarg recorregut.

Th'Booty Hunters, viscerals i indòmits - Foto O.S.

Tecum Terra, renovant la tradició - Foto O.S.