Mig segle d'"Starman" al Top of the Pops

Bowie traspassa la quarta paret des d'un plató de la BBC.

De quan una actuació musical en un plató televisiu podia marcar un abans i un després. Avui fa 50 anys que David Bowie va aparèixer al programa Top of the Pops de la BBC, caracteritzat com a Ziggy Stardust i interpretant "Starman" amb els seus Spiders from Mars –Mick Ronson (guitarra), Trevor Bolder (baix), Mick Woodmansey (bateria) i Robin Lumley (teclat)-.

Si la publicació setmanes abans de "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972) havia estat la consagració de Bowie com un dels artistes capdavanters de l'era glam, la interpretació del single principal de l'àlbum en qüestió a la televisió va suposar el moment en què el de Brixton va esdevenir una estrella.

Va ser el periodista David Hepworth qui anys més tard va afirmar en un article al diari The Guardian que el moment exacte en què Bowie havia esdevingut una estrella, havia estat cantant concretament el vers "I had to phone someone so I picked on you" mentre mirava i assenyalava a càmera. Ziggy Stardust traspassant la quarta paret, ni més ni menys.

Legions d'adolescents britànics es van sentir interpel·lats des de l'altra banda dels seus televisors. Havien trobat el seu referent generacional, alguns fins i tot el seu model a seguir a l'hora de fer música ells mateixos –de Morrissey a Robert Smith, de Dave Gahan a Siouxsie Sioux i de Boy George a Noel Gallagher-.

L'actuació de Bowie i els Spiders al Top of the Pops es va emetre el 6 de juliol de 1972, però s'havia enregistrat el dia abans. La banda havia fet playback sobre una versió d'"Starman" gravada el 29 de juny als mateixos estudis de la BBC, i Bowie havia cantat la cançó en directe. El single havia sortit a la venda el 28 d'abril d'aquell mateix any com a avançament de l'àlbum definitiu de l'era glam.

"Why Can't I Be You?"

No es tracta ben bé d'un disc de tribut a The Cure, tal i com vol donar a entendre el seu subtítol, sinó més aviat d'una recopilació de versions de peces originals de la banda de Robert Smith enregistrades al llarg de les passades dècades per bandes i solistes de procedència diversa. Sigui com sigui, "Why Can't I Be You?", disc compacte distribuït per la revista Mojo amb la seva edició de març, suposa una nova forma d'aproximar-se a un dels repertoris essencials de la música pop de la passada meitat de segle.

No hi sobra absolutament res, i si bé és possible que hi faltin moltes coses, no deixa de resultar fascinant escoltar com Woodpigeon multipliquen la claustrofòbia estructural de "Lullaby", com A.A. Williams i Cowboy Junkies redueixen "Lovesong" i Seventeen Seconds", respectivament, a les seves essències més mínimes, o com Nadja fan de "Faith" una expansiva onada de drone i soroll post-apocalíptic. També és un plaer, no cal dir-ho, recuperar la injecció elèctrica que Dinosaur Jr. van aplicar al seu dia a "Just Like Heaven".

8:58

Atenció al projecte paral·lel de Paul Hartnoll (Orbital). Es diu 8:58, i el seu disc homònim (2015) és tot un exercici d'electrònica fosca i ennuvolada. Destaca la presència de vocalistes convidats com Ed Harcourt o Robert Smith, de The Cure, però sobretot una fantasmagòrica versió d'"A Forest" -original dels propis Cure- on la base instrumental de Hartnoll alterna amb les harmonies vocals de The Unthanks.