El Baix Montseny canta pel dret a l'habitatge

Remei de Ca la Fresca.

10è ANIVERSARI PAHC BAIX MONTSENY

Parc Sax Sala, Sant Celoni

4 de juny de 2022

Mentre milers d'ànimes privilegiades s'enfrontaven aquest cap de setmana a la tragèdia d'haver de fer cua per poder-se prendre una cervesa al parc del Fòrum –ja se sap, els grans drames del Primer Món-, fora d'aquella bombolla hi ha qui pateix diàriament problemàtiques més terrenals però alhora bastant més fotudes, amb perdó per l'expressió, com ara les dificultats –o directament la impossibilitat- a l'hora d'accedir a un habitatge. Avui és un bon dia per recordar que hi ha vida –i música- més enllà dels macrofestivals. I en aquest sentit, és just destacar que la nit passada hi havia tres propostes musicals reivindicant el dret a l'habitatge des d'un parc de Sant Celoni mentre tots els focus apuntaven cap al Fòrum. Definitivament, cal estimar-les (molt) a totes tres.

La PAHC (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i el Capitalisme) del Baix Montseny celebrava el seu desè aniversari, i ho feia amb tota una jornada d'activitats que va culminar amb les actuacions de tres exponents de l'escena autòctona: La Elisa, Remei de Ca la Fresca i Vas Tard. Van trencar el gel aquests últims, dos veterans de l'òrbita montsenyenca com són el bateria i vocalista Joan Vilalta i el guitarrista Albert Trabal (Zeidun, Matagalls), en el seu primer concert plegats. Format minimalista i un repertori propi que tant podia apuntar cap al punk i la psicodèlia com al blues, el jazz o fins i tot els ritmes jamaicans –no van tocar cap cançó igual que l'anterior-. El van amanir amb oportunes versions en català de "Cold Turkey" (John Lennon), "Light My Fire" (The Doors) i "Sunshine of Your Love" (Cream).

Els van succeir a l'escenari Remei de Ca la Fresca, des d'Arbúcies i amb un dels discursos més singulars i fascinants que s'han pogut escoltar durant aquests anys pandèmics al sotabosc musical català –imprescindible el seu àlbum de debut homònim, publicat l'any passat-. Un còctel de psicodèlia feréstega, rock progressiu amb accent flamenc i la poesia tan punyent com esmolada de la seva cantant, Xantal Rodríguez. Van entrar en matèria amb el folk rock torrencial de "Lo tomas o lo dejas". Van invocar l'esperit d'uns Triana amb "La insurrecció que vindrà". Van alternar la muralla sònica de "Santa Karme" amb l'spoken word enrabiat de "Fresca". Van posar la pista de potes enlaire amb la seva celebrada lectura en català del "Born Slippy" d'Underworld. I es van acomiadar amb la visceral "Sistemes de seguretat".

Finalment, La Elisa va oferir la seva visió personal i intransferible del hip hop. La de qui no ha vingut a marcar territori sinó a compartir-lo –el primer tema el va fer amb Remei de Ca la Fresca com a banda d'acompanyament-. "No em sento còmode fent batalles de galls", va declarar abans de rapejar amb un jove espontani a qui ella mateixa havia convidat a l'escenari. La rapera de Sant Esteve de Palautordera va publicar l'any passat el seu primer ep, "Me presento". Un treball que s'emmiralla en referents clàssics alhora que presumeix d'un discurs propi que té com a eix vertebrador un comentari social sempre en positiu, que certament contrasta amb bona part de les dinàmiques dominants al hip hop contemporani. L'alter ego d'Elisa de Diego entén la música com una eina per transformar el seu entorn. També era això, el que es reivindicava la nit passada a Sant Celoni.

31 de desembre de 2021

Selecció cinèfila ideal per a una nit com la d'avui.

La nit de Cap d'Any és un moment idoni per tancar-se a casa amb pany i clau, servir-se la dosi justa d'aquella beguda espirituosa que solem guardar per a ocasions assenyalades, i gaudir d'una d'aquelles pel·lícules de metratge generós que sempre fan companyia quan es tracta d'aïllar-se del món exterior i de tot el soroll que l'envolta –començant per les 12 campanades-.

El resum de l'any que deixem enrere? Bé, resulta francament difícil parlar-ne sense referir-se a aquesta pandèmia que ha causat estralls en termes sanitaris però també a nivell social i en matèria de drets i llibertats. 2021 ha estat entre d'altres l'any de l'eufemísticament anomenat passaport sanitari o certificat Covid i, el més preocupant, de la seva acceptació massiva per part d'una població presa per la por després de dos anys de discurs unidireccional.

Té sentit parlar de música enmig d'un escenari que convida a poc més que al pessimisme? Jo crec que sí, que en té, perquè justament la música –com el cinema, la literatura o qualsevol forma d'expressió artística- segueix essent una eina essencial a l'hora d'explicar la realitat que ens envolta i, sobretot, a l'hora de suportar-la una mica millor. I si parlem de discos, aquest 2021 em quedo sobretot amb una sèrie d'àlbums d'artistes que em toquen més o menys de prop.

Penso en els darrers llançaments d'Steven Munar –"The Fish and The Net"-, Ricky Gil amb Biscuit –"Infinites rutes invisibles"-, Remei de Ca la Fresca –"Remei de Ca la Fresca"-, Fetus –"Sota, cavall i rei"–, The Crab Apples –"CRAP"-, Joana Serrat –"Hardcore from the Heart"-, Joe Fields –"Lost in the Fields"-, The Harlock –"National Karaoke"- o Mazoni –"Ludwig"-. També en referents internacionals que han segellat obres destacables al llarg dels passats dotze mesos, com Teenage Fanclub –"Endless Arcade"- o Dinosaur Jr. –"Sweet It Into Space"-. N'hi ha hagut més, és clar, però això de fer llistes a final d'any cada cop em sembla més absurd.

El 2021 també ha estat un any de pèrdues, algunes de les quals també m'han tocat de prop. Penso en el fotoperiodista Xavier Mercadé o en l'agitador cultural Joan Illa Morell "JIM". També en baixes de referents tan essencials com Charlie Watts, Phil Spector, Sylvain Sylvain, Dusty Hill, Hank Von Helvete, Lonnie Smith, Chick Corea, Chuck E. Weiss, Michael Chapman, Don Everly, Alan Lancaster, Gerry Marsden o Charlie Watts. Sí, la seva absència també contribueix a fer que aquest món nostre sigui una mica pitjor.

Guitarra, baix i bateria - Programa 292

Remei de Ca la Fresca - Foto Anna Tena.

Últim Guitarra, baix i bateria de la temporada amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor (aquest cop des de la distància) a Ràdio Silenci. Novetats discogràfiques de Dry Cleaning, Teenage Fanclub, Remei de Ca la Fresca, La nena Samsó i Little Martha & The Truckstoppers. I música a la pantalla amb "This Is Pop", "Lovers Rock", "Echo In The Canyon" i "To Be Someone". Disponible en podcast.

L'àlbum de Remei de Ca la Fresca

Els vam descobrir ara fa cosa d'un any, quan van emergir de les profunditats del Montseny a ritme de psicodèlia feréstega i amb una poesia esmolada que conjugava l'existencialisme amb la consciència del medi natural. Des d'aleshores, Remei de Ca la Fresca han defensat el seu discurs en directe desafiant tota mena de restriccions pandèmiques, s'han perfilat com un dels noms a l'alça d'aquell pop català que hi sap veure més enllà del Canet Rock, i han cridat l'atenció d'una discogràfica, The Indian Runners, que sembla a feta a mida del combo d'Arbúcies.

El primer fruit d'aquesta unió és un àlbum de debut homònim –"Remei de Ca la Fresca" (2021)- compost de vuit pistes que durant tot han aquest temps s'han consolidat com a plats forts dels seus directes. Peces que ja havíem pogut escoltar en primerenques versions d'estudi –el terminal rock progressiu de "Sistemes de seguretat", un "Lo tomas o lo dejas" que es perfila més que mai com un clàssic a llarg termini-, i novetats tan sorprenents com "Santa Karme" i la seva muralla de soroll àcid, o "Fresca", aquest atac frontal als estereotips que conjuga essències rurals i estètica urbana. Molt més que una carta de presentació.

Més informació:

The Indian Runners  /  Pàgina web  /  Bandcamp

Guitarra, baix i bateria - Programa 268

Charley Pride (1934-2020).

Nova edició de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor a Ràdio Silenci. Novetats discogràfiques de Brighton 64, Adrianne Lenker i Remei de Ca la Fresca. Música a la pantalla amb Joe Strummer i 091. Literatura melòmana amb Billy Bragg i "¿Quiénes son NRBQ?" (2020) de Josep Calle. I un homenatge pòstum a Charley Pride. Disponible en podcast.

"Born Slippy" segons Remei de Ca la Fresca

Remei de Ca la Fresca.

Mesos enrere es van presentar en societat com una revelació a l'alça de l'escena musical del Baix Montseny, i des d'aleshores no han deixat de caminar endavant ni de sorprendre'ns amb cada pas. Remei de Ca la Fresca acaben de presentar la seva pròpia versió de "Born Slippy", el clàssic d'Underworld, adaptat al català sota el títol de "Nascut descarat". Un dels grans himnes de l'electrònica dels 90, reinterpretat en clau de folk terminal i a baixa fidelitat, en ocasions proper a l'antifolk, en d'altres al desvergonyiment amb què Albert Pla s'havia fet seu un dia el "Walk on the Wild Side" de Lou Reed. Poden escoltar la peça i veure'n el videoclip a Youtube.

Remei de Ca la Fresca

Un aquelarre de rock'n'roll feréstec, psicodèlia passadíssima de voltes, electrònica a baixa fidelitat i punyents versos de poesia terminal a les profunditats del Montseny. Cançons que remeten a les nissagues de Joan Colomo i Mau Boada, però sobretot sonen a elles mateixes i a ningú més. Remei de Ca la Fresca es defineixen com a pecaminoses i inútils amb honors, i des de la seva base d'operacions a Arbúcies es perfilen des d'ara mateix com un nou valor a l'alça d'aquest fascinant microcosmos que ha esdevingut l'escena del Baix Montseny. Atenció a títols com "Lo tomas o lo dejas" –amb els seus aires a Big Thief-, "Sistemes de seguretat" o la seva desacomplexada lectura d'"Elephant" (Tame Impala).