Detalls que marquen diferències

ALBA CARETA amb JAZZGRANOLLERS ENSEMBLE

33è Jazz Granollers Festival

Casino de Granollers

31 de març de 2023

La força dels petits detalls. En un moment donat del concert d'ahir al Casino de Granollers, Alba Careta va donar pas a un solo absolutament estratosfèric del pianista Roger Santacana durant l'execució d'"Oceans". La trompetista i cantant se'l mirava des del centre de l'escenari, movent subtilment el seu cos al ritme de la peça en qüestió i amb un somriure d'orella a orella, però sobretot amb una expressió d'admiració que diu molt a favor d'ella.

Careta era la solista del conjunt –l'estrella de la nit, dit d'una altra manera-. I també és un dels noms més a l'alça del jazz català contemporani. Tot i això, encara és capaç de gaudir com qui més quan cedeix el protagonisme a altres músics, i de fer-ho amb tota la joia però també amb tota la humilitat del món. Tot un contrast amb aquell culte a l'ego que sembla ser cada cop més a l'ordre del dia en determinats ambients musicals.

La d'Avinyó va tancar la nit passada el 33è Jazz Granollers Festival amb el suport del seu quintet habitual –el completen Santacana (piano), Lucas Martínez (saxo), Giuseppe Campisi (contrabaix) i Josep Cordobés (bateria)- i reforçada pels músics del JazzGranollers Ensemble –Joan Sanmartí (guitarra i direcció), Lluna Aragón (violí), Jaime del Blanco (violí), Irene Argüello (viola), Marta Roma (violoncel), Pablo Selnik (flauta), Pau Domènech (clarinet) i Juan Pérez Villegas (vibràfon, marimba i percussió)-. Unió inèdita i exclusiva per presentar "Teia" (2023, Segell Microscopi), el notable tercer àlbum de la solista.

A banda de la descàrrega progressiva d'"Oceans", van brillar amb força el jazz psicodèlic de "Fortes", on Careta va xocar de ple amb la monolítica maquinària de precisió de l'Ensemble tot marcant-se un solo d'alçada, i una sorprenent lectura d'"Abril 74". El clàssic de Lluís Llach, deconstruït des d'una aproximació minimalista i fins i tot claustrofòbica –a mig camí del free jazz i la No Wave-, amb format de duet: Careta cantant com qui no té res a perdre i amb l'únic suport de la bateria polirítmica de Cordobés. Novament, petits detalls que marquen diferències.

Edurne Arizu i JazzGranollers Ensemble estrenen "Relleus"

EDURNE ARIZU amb JAZZGRANOLLERS ENSEMBLE
32è Jazz Granollers Festival

Casino de Granollers

8 d'abril de 2022

La música d'Edurne Arizu s'inspira en la seva pròpia experiència vital. Salvant comptadíssimes excepcions, les seves peces no tenen lletra –l'acordionista navarresa també canta, però en lloc d'enllaçar paraules sol enllaçar síl·labes que reforcen línies melòdiques i patrons rítmics-. Tot i això, qualsevol de les seves composicions remet als entorns que l'han inspirat, ja siguin aquests el caliu de la llar familiar o un viatge a l'Amèrica Llatina. L'obra d'Arizu és de les que no es deixen encasellar. En una mateixa composició pot reinventar el folklore de les terres del nord i alhora invocar els astres del jazz més lliure i sideral, o maridar ressons exòtics amb estructures progressives.

Ahir va actuar al Casino de Granollers reforçada pel JazzGranollers Ensemble –concert de cloenda del 32è Jazz Granollers Festival-. Una dotzena de músics i una ballarina a l'escenari, a més de la mateixa Arizu –direcció del guitarrista Joan Sanmartí i una formació integrada entre d'altres per Marçal Ayats (violoncel), Lluna Aragón (violí), Pablo Selnik (flauta), Ania Aleshina (arpa) i Joan Vidal (bateria)-. I un repertori basat en "Relleus", un disc de pròxima edició que s'estrenava ahir en exclusiva a la capital vallesana, on també van tenir-hi cabuda tres peces de "Fricciones" (2018): "Huecos", "Deshielo" i "Belles Besties", aquesta última augmentada amb una preciosa coreografia de Marina Pravkina.

Cardedeu celebra tot el seu llegat jazzístic

Vidal, Sanmartí, Farràs, Fumero, Albert i Font: ensemble de veterans fet per l'ocasió.

50è ANIVERSARI DE LES NITS AMB JAZZ

Parc Pompeu Fabra, Cardedeu

4 de setembre de 2021

El jazz mai havia deixat de sonar a Cardedeu, però feia ben bé quatre dècades que no sonava tal com va sonar la nit passada a la Pista Coberta del parc Pompeu Fabra. Aquest estiu ha fet 40 anys de l'última de les Nits amb Jazz que el parc dels Pinetons va acollir durant les dècades dels 70 i els 80. I aquest mes de setembre es commemoren 50 anys de la primera edició d'aquest festival on van arribar a actuar figures de primer nivell tant nacionals com internacionals. El concert celebrat ahir a Pompeu Fabra va servir per celebrar aquest mig segle, però també per reivindicar l'esperit pioner d'una iniciativa valenta, inèdita al seu temps i vital per entendre el fèrtil teixit cultural i associatiu que el municipi vallesà manté encara a dia d'avui.

El cartell combinava la presència de referents com Perico Sambeat o Josep Maria Farràs, amb les actuacions de joves promeses locals com el guitarrista Adrià Martínez o la vocalista Paula Barranco. Va ser aquesta última l'encarregada d'obrir la nit al capdavant d'una potentíssima big band de 18 músics i amb un homenatge a ritme de swing a la gran Billie Holiday. Drama i sensualitat a parts iguals, la cardedeuenca va transportar al seu terreny temes com "Now or Never" i va convidar el pianista Martí Ventura a fer una estripada i colpidora lectura d'"Strange Fruit". Icònic cant de protesta contra el racisme als Estats Units, va entonar-ne els primers versos en català per reforçar un missatge malauradament encara vigent en ple segle XXI.

Adrià Martínez, d'altra banda, va encapçalar un quintet on destacava la presència del saxofonista Francesc Vidal i va desplegar un repertori propi de jazz fusió tan ben concebut com executat. Títols que remetien als tòtems de quatre dècades enrere, passatges progressius, laietans fins i tot, i una oportuna lectura d'"Oasis" dels enyorats Té Punch! –icònica banda vallesana de fusió on militava el pare del guitarrista, Àlex Martínez-. Tot seguit va ser el torn d'un dels grans reclams de la nit. Un ensemble format expressament per l'ocasió amb sis veterans de les Nits de Jazz originals: Lluís Vidal (piano), Joan Sanmartí (guitarra), Josep Maria Farràs (trompeta), Horacio Fumero (contrabaix), Joan Albert (saxo) i Adrià Font (bateria), que es van passejar al seu aire per un repertori amb cites a gegants com Wayne Shorter ("One by One") o Dexter Gordon –impagable el diàleg a tres bandes de Farràs, Albert i Sanmartí a "Fried Bananas"-.

Finalment va ser el torn del trio que formen Perico Sambeat (saxo), Javier Colina (contrabaix) i Marc Miralta (bateria). Tota una descàrrega de bebop tan visceral com majestuós, que va alternar originals del saxofonista valencià amb mirades a repertoris com el de John Coltrane –una oportuna "Syeeda's Song Flute"- i a estàndards com "Sweet Georgia Brown", que van deconstruir en el millor sentit possible. Com no podia ser de cap altra manera, la festa es va acabar amb una jam session on van participar alguns músics de la banda d'Adrià Martínez i dos veterans dels mateixos Té Punch –el propi Àlex Martínez (piano) i el sempre oportú Enric Illa (bateria)-. Molt més que un record de temps passats, la reivindicació d'una fita històrica i de tot allò que se'n va derivar. Tant de bo no passin quatre dècades més abans no es repeteixi una vetllada com aquesta.

Sambeat, Colina i Miralta: trio d'asos.

Sanmartí, Farràs, Fumero i Albert: diàleg a múltiples bandes.

Paula Barranco homenatjant a Billie Holiday.

Adrià Martínez i Francesc Vidal: nova generació del jazz fusió.

Sanfilippo torna a Granollers

CLAUDIO SANFILIPPO TRIO

Anònims, Granollers

8 de febrer de 2014

Claudio Sanfilippo és un home de múltiples registres. Fa dos anys, va passar pel Festival de Jazz de Granollers per col·laborar amb la JazzGranollers Ensemble. Enguany hi ha tornat, però ho ha fet amb un format totalment diferent. Un trio que va eixamplar des de l'austeritat l'obra d'aquest cantautor italià. I una formació integrada per dos solvents músics de casa com són Joan Sanmartí (guitarra) i Joan Vidal (bateria). Dos noms amb prou personalitat com per redefinir un repertori on conviuen la cançó d'autor, la bossanova i el so Americana -escoltar a Sanmartí tocant l'slide són paraules majors-. A destacar també el bis que Sanfilippo va oferir en solitari. Una guitarra acústica, puntejos de seda i una d'aquelles veus que guanyen amb els anys. Un luxe. En el millor dels sentits.