60 anys de "With the Beatles"

Havien passat vuit mesos justos des de la publicació del fundacional "Please Please Me" quan els Beatles van lliurar el seu segon àlbum, "With the Beatles", el 22 de novembre de 1963, avui fa 60 anys. El disc d'"It Won't Be Long", "All My Loving", "Hold Me Tight" i "I Wanna Be Your Man". Dards de precisió Merseybeat on encara es podia ensumar tota la humitat del soterrani del Cavern –aquella arrencada protopunk de "Little Child"-, servits per una banda que tot just començava a eixamplar horitzons –al cap d'una setmana es va publicar el senzill "I Want to Hold Your Hand", gravat durant les mateixes sessions-.

"With the Beatles" també és el plàstic on els de Liverpool pràcticament es van fer seus títols aliens com "Money (That's What I Want)" (Barrett Strong) o "Please Mr. Postman" (The Marvelettes) –cançons que havien tocat en infinites vetllades a Hamburg i al mateix Cavern, i que refermaven les seves arrels transatlàntiques-. I un detall que no s'hauria de considerar menor, és l'obra on John Lennon i Paul McCartney –també Ringo Starr i George Martin, és clar- van deixar que George Harrison es destapés com un brillant compositor amb un "Don't Bother Me" on ja ressonaven registres futurs com els de "Help!" o "Rubber Soul" –tots dos de 1965-.

Publicat en plena efervescència de la Beatlemania, "With the Beatles" va veure la llum el mateix dia de l'assassinat de John Fitzgerald Kennedy a Dallas. En qüestió de mesos, els Fab Four creuarien l'Atlàntic i conqueririen els Estats Units –desencadenant allò que els nord-americans van anomenar British Invasion-. Un país tocat per la tragèdia que, han afirmat diverses veus autoritzades, va començar a passar pàgina tan bon punt els de Liverpool van penetrar en milions de llars de la mà de l'Ed Sullivan Show el febrer de 1964.

A sis dècades de l'assassinat de Kennedy

El rostre de JFK a la coberta posterior de "Rough and Rowdy Ways".

L'assassinat de Kennedy com a metàfora i mirall d'un món a la deriva o directament en caiguda lliure. La desfeta de tot allò que Occident havia aspirat a ser després del final de la Segona Guerra Mundial –i que a hores d'ara és poc més que un miratge-, invocada a partir d'un magnicidi que va esdevenir també un bany de realitat per a l'anomenat somni nord-americà. Una ferida que sis dècades després pot haver cicatritzat però encara no ha sanat –ni ho farà mentre hi hagi interrogants oberts-.

Es commemoren avui 60 anys de la mort de John Fitzgerald Kennedy. I l'ocasió em torna a "Murder Most Foul", el que podria ser l'últim clàssic de Bob Dylan. Una peça que menja a part dins del seu propi context, el d'un "Rough and Rowdy Ways" (2020) on no tan sols ocupa tota una cara d'un vinil –disposant d'un disc per ella sola a la versió en cd-, sinó que fins i tot presideix la coberta posterior de l'àlbum, on no hi figura cap track list sinó el rostre de Kennedy i el títol de la cançó.

No va ser Dylan el primer que va dedicar un tema a JFK. El 1965, els Byrds li havien dedicat la seva pròpia lectura de la peça tradicional "He Was a Friend of Mine", i Dion l'havia citat el 1968 a "Abraham, Martin and John" –peça que el mateix Dylan versionaria anys més tard-. El de Minnesota, els californians i el del Bronx són d'una generació que va arribar a creure que una cançó podia salvar el món. En ple exercici pandèmic de 2020, quan Dylan va lliurar "Murder Most Foul", tothom era ja conscient que cap cançó pot salvar el món, però sí que n'hi ha que ajuden a fer-lo una mica més amable.

M'atreveixo a dir que la composició que ens ocupa forma part d'aquesta última categoria. Dylan canta a un món que s'esvaeix a marxes forçades, però ho fa des de la serenor de qui sembla haver fet les paus amb ell mateix, amb tot allò que ha vist i viscut, amb tot allò que li ha tocat representar ni que fos de forma involuntària. "Murder Most Foul" també és l'única peça de "Rough and Rowdy Ways" que Dylan encara no ha tocat mai en directe. Qui sap si ho arribarà a fer. Qui sap si la guarda per alguna ocasió en concret. I qui sap quina serà aquesta ocasió.

It's vile and deceitful, it's cruel and it's mean

Ugliest thing that you ever have seen

They killed him once and they killed him twice

Killed him like a human sacrifice

The day that they killed him, someone said to me

"Son, the age of the Antichrist has just only begun"

Air Force One comin' in through the gate

Johnson sworn in at 2:38

Let me know when you decide to throw in the towel

It is what it is, and it's murder most foul

Dylan lliura el seu propi 'My Way'

En ple confinament i quan tothom menys se l'esperava, va Bob Dylan i publica la que no tan sols és la seva primera composició nova en vuit anys –des del llunyà "Tempest" (2012)- sinó també una de les peces més monumentals i fins i tot transcendentals de tot el seu catàleg. Sí, tot plegat és molt Dylan. I no tan sols perquè l'home segueixi anant al seu aire –o fent-ho veure-, sinó per com la peça en qüestió parla de la mort –la de John Fitzgerald Kennedy, a qui dedica els primers versos, però també les de companys d'ofici caiguts al llarg de cinc dècades i mitja de carrera- i de com el món que coneixíem sembla ensorrar-se sense remei davant mateix dels nostres nassos.

No, "Murder Most Foul" –així es titula la cançó llançada aquesta setmana a través de plataformes com Youtube- no s'ha enregistrat durant la pandèmia ni hi fa referència, però allò que diu ressona ara mateix molt més que determinades obres "concebudes en quarantena". Gairebé 17 minuts –el tema més llarg que mai ha lliurat el seu autor- on Dylan parteix d'alguns dels esdeveniments que han marcat la seva trajectòria vital per a retratar un món a la deriva, i ho fa de forma gairebé confessional, posant la veu i el piano en primer terme i deixant que uns subtils arranjaments orquestrals facin la resta. Com si, amb 78 primaveres a l'esquena, vingués a dir-nos que tot té un final. Com qui, després d'haver-se passat anys reinterpretant Sinatra al seu aire, despatxa ara el seu propi "My Way".