Mike Maxfield (1944-2023)

MIKE MAXFIELD
(1944-2023)

Un clàssic de la primera música surf que no es va compondre a les assolellades costes californianes sinó a molts quilòmetres de distància, al nord d'Anglaterra. Vaig conèixer "The Cruel Sea" a través de les lectures que els Ventures i els Challengers en van fer el 1964 i el 1965, respectivament. Després vaig descobrir que la versió original l'havien gravat els Dakotas el 1963 amb tot un George Martin a les tasques de producció. Format a Manchester el 1960, el conjunt va destacar a l'òrbita Merseybeat un cop apadrinada per Brian Epstein i com a banda d'acompanyament de Billy J. Kramer, amb qui va facturar èxits com "Do You Want to Know a Secret" o "Bad to Me", tots dos de 1963 i compostos per John Lennon i Paul McCartney –el primer l'havien gravat originalment els mateixos Beatles-. Sense Kramer, els Dakotas van lliurar l'instrumental anteriorment citat. Ens ha deixat Mike Maxfield, guitarrista solista del grup i autor de "The Cruel Sea". Tenia 79 anys.

Les Maguire (1941-2023)

LES MAGUIRE
(1941-2023)

Actor secundari però amb un paper en tot cas destacat en el desenvolupament i la projecció del Merseybeat, Les Maguire va ser el pianista de Gerry and The Pacemakers des de 1961, quan va entrar al grup substituint a Arthur MacMahon –el pianista original-, i fins que el conjunt es va separar el 1966 –no va participar de les posteriors reunions, si bé va tornar a tocar en alguna ocasió amb els seus excompanys-. Maguire va gravar tota la discografia clàssica dels de Liverpool, que inclou himnes com "Ferry Cross the Mersey" o "Don't Let the Sun Catch You Crying", tots dos de 1964. Durant la dècada dels 70 va tocar amb el grup de blues Hog Owl. Últim supervivent de la formació clàssica dels Pacemakers, ha mort a l'edat de 81 anys –Gerry Marsden va morir el gener de 2021-.

60 anys de "With the Beatles"

Havien passat vuit mesos justos des de la publicació del fundacional "Please Please Me" quan els Beatles van lliurar el seu segon àlbum, "With the Beatles", el 22 de novembre de 1963, avui fa 60 anys. El disc d'"It Won't Be Long", "All My Loving", "Hold Me Tight" i "I Wanna Be Your Man". Dards de precisió Merseybeat on encara es podia ensumar tota la humitat del soterrani del Cavern –aquella arrencada protopunk de "Little Child"-, servits per una banda que tot just començava a eixamplar horitzons –al cap d'una setmana es va publicar el senzill "I Want to Hold Your Hand", gravat durant les mateixes sessions-.

"With the Beatles" també és el plàstic on els de Liverpool pràcticament es van fer seus títols aliens com "Money (That's What I Want)" (Barrett Strong) o "Please Mr. Postman" (The Marvelettes) –cançons que havien tocat en infinites vetllades a Hamburg i al mateix Cavern, i que refermaven les seves arrels transatlàntiques-. I un detall que no s'hauria de considerar menor, és l'obra on John Lennon i Paul McCartney –també Ringo Starr i George Martin, és clar- van deixar que George Harrison es destapés com un brillant compositor amb un "Don't Bother Me" on ja ressonaven registres futurs com els de "Help!" o "Rubber Soul" –tots dos de 1965-.

Publicat en plena efervescència de la Beatlemania, "With the Beatles" va veure la llum el mateix dia de l'assassinat de John Fitzgerald Kennedy a Dallas. En qüestió de mesos, els Fab Four creuarien l'Atlàntic i conqueririen els Estats Units –desencadenant allò que els nord-americans van anomenar British Invasion-. Un país tocat per la tragèdia que, han afirmat diverses veus autoritzades, va començar a passar pàgina tan bon punt els de Liverpool van penetrar en milions de llars de la mà de l'Ed Sullivan Show el febrer de 1964.

R.I.P. Ritchie Routledge

The Cryin' Shames, amb Routledge segon per l'esquerra.

Ha mort Ritchie Routledge, guitarrista de The Cryin' Shames, aquella banda de Merseybeat que va arribar en temps de descompte i que avui és contemplada com un exponent d'allò que es va anomenar freakbeat –un terme que serveix per referir-se als noms més obscurs o menys coneguts del beat britànic dels 60 i de la British Invasion en genereal-. Formats a Liverpool el 1965, amb prou feines van durar dos anys durant els quals van facturar tres singles amb producció de Joe Meek. El primer, "Please Stay", de 1966 –versió de l'original de Burt Bacharach i Bob Hilliard que els Drifters havien popularitzat el 1962-, va ser l'últim èxit radiofònic del genial productor. En anys posteriors, Routledge va tocar amb bandes com Grimms o Blackwater Park, i va treballar com a músic de sessió.

Stu James (1946-2023)

STU JAMES
(1946-2023)

Eren de Liverpool, havien arribat a compartir algun escenari amb els Beatles i van saber aprofitar l'ona expansiva dels Fab Four per escalar posicions a les llistes d'èxits amb aquell senzill absolutament irresistible que va resultar ser "Everything's Al'Right" (1964). The Mojos es van formar el 1962 –van adoptar la seva denominació definitiva al cap d'un any- i van esdevenir un nom de pes d'allò que es va anomenar Merseybeat –també la rampa de llançament d'un dels bateries més versàtils i prolífics de la història del rock, Aynsley Dunbar-, fins que es van separar el 1968. Stu James en va ser un dels membres fundadors i la veu principal. Un cop desfeta la banda va fer d'executiu en segells discogràfics com Chrysalis. Ha mort a l'edat de 77 anys.

Brian Cassar (1936-2022)

BRIAN CASSAR
(1936-2022)

Al traspàs recent de Ted "Kingsize" Taylor –de Kingsize Taylor and The Dominoes- hi hem de sumar la mort, dies abans, d'una altra figura de pes –i poc reivindicada- del primer Merseybeat, el també cantant i guitarrista Brian Cassar. Al capdavant de Cass & The Casanovas va compartir escenari sovint amb uns joves Beatles –quan encara es deien Silver Beetles-. Posteriorment va adoptar el nom artístic de Casey Jones i va encapçalar The Nightsounds, combo de trajectòria efímera on va militar un jove Albert Lee. El grup va canviar el nom a Casey Jones & The Engineers, i durant unes setmanes va comptar amb un gairebé debutant Eric Clapton a les seves files. Ja com a Casey Jones and The Governors, la banda va obtenir un èxit notable al mercat alemany abans de separar-se a principis dels 70.

Ted "Kingsize" Taylor (1939-2023)

TED "KINGSIZE" TAYLOR
(1939-2023)

La de Ted "Kingsize" Taylor va ser sens dubte una de les veus més salvatges i alhora reconeixibles d'allò que es va anomenar Merseybeat, una de les primeres manifestacions del rock'n'roll més genuïnament britànic i amb accent de Liverpool –sí, aquella escena d'on van sortir els Beatles, entre d'altres-. I Kingsize Taylor and The Dominoes –de vegades el sobrenom del vocalista apareix escrit com a King Size Taylor, i el de la banda com a Dominos- en van ser un dels grans exponents, si bé històricament se'ls ha reivindicat poc –una llàstima, la veritat-.

La seva versió del "Good Golly Miss Molly" de Little Richard, publicada el 1958, es considera com la primera gravació coneguda d'aquell gènere musical. Foguejat als clubs d'Hamburg –com tantes bandes de Liverpool en aquella època-, el combo es va desfer el 1964 havent publicat una sèrie de senzills que posteriorment han aparegut en diversos recopilatoris. Després de formar uns nous Dominoes a Hamburg, Taylor va tornar a Anglaterra i va seguir tocant amb projectes diversos. El 2006 es va instal·lar novament a Alemanya. Ha mort a l'edat de 83 anys.

Gerry Marsden (1942-2021)

Marsden, al centre, amb els Pacemakers, el 1965.

GERRY MARSDEN
(1942-2021)

Amb permís dels Beatles, Gerry and The Pacemakers van esdevenir un dels pilars absoluts d'allò que es va anomenar Merseybeat i que en gran mesura va suposar el punt de partida de la primera era daurada del pop més genuïnament britànic. De fet, peces com "Don't Let the Sun Catch You Crying" o sobretot la immortal "Ferry Cross the Mersey" evoquen encara avui la Liverpool de principis dels 60 com cap altra composició de l'època, inclosos els hits transatlàntics que els Fab Four havien foguejat a l'escenari del Cavern. I la seva lectura del "You'll Never Walk Alone" de Rodgers i Hammerstein va acabar esdevenint l'himne oficial del Liverpool F.C. La seva trajectòria inicial va ser breu, com la de tantes bandes britàniques dels 60 que no van poder adaptar-se a un relat pop en constant i vertiginosa mutació, i des del seu retorn a principis dels 70 es van centrar sobretot en el circuit de la nostàlgia, on van seguir brillant en el millor dels sentits. Ens ha deixat el seu líder i una de les veus més reconeixibles del seu temps, Gerry Marsden, a l'edat de 78 anys.