Lisèrgia i electricitat a peu de carrer

LIANNALLULL
La Clau, Sant Celoni

21 de juliol de 2022

El Casal Popular La Clau de Sant Celoni està situat al tram inicial del carrer d'Alguersuari, pràcticament a tocar de l'estació de Rodalies. El seu és el primer local amb què un es pot topar quan arriba en tren a la capital del Baix Montseny. Un cop fora de l'estació, la ruta més pràctica (i ràpida) cap al centre de la població comença ben bé al seu davant. Una ubicació que en certs aspectes pot considerar-se privilegiada, fins i tot estratègica, i que en nits com la d'ahir pot donar lloc a escenes com a mínim curioses. Per exemple, la de les diferents onades d'usuaris de RENFE que, de camí cap a casa un cop acabada la jornada laboral, es trobaven per sorpresa amb un concert de Liannallull a peu de carrer. Alguns passaven de llarg, d'altres s'hi entretenien una estona encuriosits, fins i tot hi va haver qui s'hi va acabar quedant –i va arribar a casa una mica més tard però probablement molt més content del previst-

Quan expressions com descontextualitzar la música en directe o obrir-la a nous públics es troben més que mai a l'ordre del dia, actuacions com la d'ahir –promoguda per La Clau i l'associació cultural Som del Montseny en el marc del cicle Empremta als bars- vénen a dir que sovint no cal inventar-se la sopa d'all per desfer determinades barreres o propiciar dinàmiques alienes a certes normes. De vegades n'hi ha prou movent de lloc l'escenari tan sols uns metres –per exemple, posant-lo a peu de carrer- i deixant que la resta de coses passin soles. La nit passada, davant del local de La Clau –i de l'estació de Rodalies de Sant Celoni- es va viure una festa a ritme de revitalitzador rock'n'roll, però sobretot es va posar de manifest tot allò que pot arribar a passar en un carrer quan el trànsit motoritzat cedeix el seu espai a la cultura de base i, en definitiva, a les persones.

Encapçalada per l'incombustible Jordi Espinach i amb gairebé dues dècades de trajectòria a l'esquena, Liannallull és una de les bandes més veteranes de la sempre efervescent microescena musical del Baix Montseny. Una formació de naturalesa mutant i en constant transformació, que s'emmiralla en la lisèrgia nostrada del primer Pau Riba i en l'essència galàctica de Sisa, però també en el folk rock del Dylan més desbocat dels 60 i en tota la línia d'alta tensió que connecta la generació Nuggets amb el punk i tots els seus derivats. Després de dos anys i mig presentant-se als escenaris amb format de duet acústic, ahir recuperava el seu aparell elèctric tot estrenant nova formació –als habituals Espinach (veu i guitarra) i Anna Capacés (veu i percussions), s'hi sumen ara Amós Pérez (baix), Xavi Isern (bateria) i Lluís Molina (teclat), vells coneguts de bandes com Les Atxes, The Roosters o Lefa'm Blanc-.

Havent escalfat motors amb la psicodèlia crepuscular de "Sol al sol", el quintet va posar la directa amb "Enmig de la nit" i "Hippies del Montseny", dues de les peces que formaran un nou àlbum encara sense data de publicació. El retorn de la pulsió elèctrica de Liannallull i la tònica d'un concert que es va centrar justament en el material nou de trinca –inèdit-, i que tan sols va mirar enrere puntualment –el rock nerviós de "Giravoltant", el protopunk corrosiu d'"Orfes fills de Buda", el folk rock hipnòtic d'"És d'hora", el ritme de garatge d'un "No fer res" que va sonar per partida doble, o una torrencial "Homes de debò"-. Es van acomiadar amb una dinàmica lectura de "Ponte bajo el sol", original de les colombianes Elia y Elizabeth. I van convidar el respectable a emportar-se de franc els discos que hi havia a la taula de merchandising. Posats a regalar la pròpia música, millor lliurar-la a qui hi pugui arribar a connectar que no pas al CEO d'Spotify.

A Cop de Sandàlia, festival de música independent al peu del Montseny

Caja de Ordenación Número 4.

A COP DE SANDÀLIA

Parc de la Rectoria Vella, Sant Celoni
16 de juliol de 2022

El que durant quatre edicions havia estat un cicle de concerts de petit format, en aquesta cinquena convocatòria ha esdevingut un festival de música independent amb totes les lletres. A Cop de Sandàlia, una iniciativa del Casal Popular La Clau i de l'associació Som del Montseny, que estrenava ahir nou format –i nou emplaçament- al parc de la Rectoria Vella de Sant Celoni amb un cartell farcit de delícies underground. No hi van poder ser Nöia –flamant combo empordanès format per membres de Nord, Two Dead Cats i Pitt Marvel, entre d'altres- ni Meconio, baixes d'última hora per motius de salut –res greu, per sort-, però tota la resta va sonar de fàbula.

Van trencar el gel La Sentina, veterans de l'escena indie barcelonina que estrenaven ahir un nou marc de col·laboració amb la percussionista lleidatana –establerta al Baix Montseny- Núria Andorrà. Una banda que sempre ha destacat pel seu ofici a l'hora de fer cançons, interactuant amb una referent de l'experimentació sonora a casa nostra. La comunió a priori impossible de dos registres potser distants però certament complementaris. Un repertori que s'emmiralla en llenguatges com el so Americana o l'antifolk, redimensionat per les sorprenents textures i els paisatges inesperats que Andorrà és capaç de crear amb tot un instrumental percutiu que inclou des d'un timbal fins a una pila de pinyes (sí, ho han llegit bé).

Tot seguit va ser el torn de Caja de Ordenación Número 4, incorporació d'última hora per suplir la baixa de Meconio –en totes dues formacions hi milita la vocalista i multiinstrumentista Dèlia-. Post-punk terminal, versos punyents i una veu que ha vingut a incomodar i a remoure consciències. "He mirat al meu voltant buscant persones, i només he trobat multituds", proclamava Dèlia durant la interpretació de "Tenebres". El món on vivim, sintetitzat en poques paraules. Tot un contrast amb la frescor a tota pastilla de Les Salvatges. El punk més immediat i vitamínic, tal com solia practicar-se a Califòrnia durant la dècada dels 90. I una colla de cançons –"Aquest món no està fet per nosaltres", "Penjar la guitarra- que perfilen el combo barceloní com a hipotètic portaveu de tota una generació que ha vingut a passar-s'ho bé malgrat tot.

Tot seguit, la descàrrega de nervi i electricitat de Les Cruet va adquirir un caràcter gairebé definitiu a cop de pistes tan incontestables com "Cérvols", "Núvols daurats", "Esquirol i geneta", "Folls" o la final "Creure". El crit visceral de Laura Crehuet. Cançons sorgides del conflicte interior, però també de la determinació de qui reconeix en la natura un últim refugi davant d'un món que s'ensorra a marxes forçades. El punk rock indomable d'una de les grans bandes de l'escena del Montseny, ressonant al peu del mateix massís. Va tancar la nit el duet electrònic Thelee –un altre exponent de l'escena autòctona- amb format DJ Set i reivindicant les seves influències amb tota una selecció de clàssics dels Stooges, Primal Scream, The Prodigy i The Kinks, entre molts altres.

Les Cruet, el crit visceral.

La Sentina amb Núria Andorrà.

Caja de Ordenación Número 4, vinguts a incomodar.

Les Salvatges, hipotètics portaveus de tota una generació.

A la part antiga de la ciutat

LIANNALLULL

Pati de Can Ramis, Sant Celoni

26 de juny de 2020

Aviat farà deu anys que Liannallull van convidar els seus seguidors a desplaçar-se fins a la part antiga de la ciutat, de qualsevol ciutat. Un indret fosc, brut i que sovint fa mala olor, segons cantaven en una de les seves composicions més celebrades, però on malgrat tot s'hi poden arribar a experimentar algunes de les grans sensacions que té reservades aquest món. "El lloc on millor es respira l'amor", es titulava la peça en qüestió, tota una declaració de principis inclosa al segon elapé de la banda del Montseny, "Cap de pardals" (2011). I si bé porten una eternitat sense tocar-la en directe, en certa manera segueix definint què significa assistir a un dels seus concerts. La seva música no és a priori apta per a tots els públics, però qui es decideixi a respirar-la de ben segur hi acabarà descobrint nous estímuls.

Ahir a la tarda van actuar a casa, a Sant Celoni, i més concretament a la part antiga de la capital de facto del Baix Montseny –aquella realitat territorial que és i existeix més enllà de consells comarcals i regions sanitàries-. A tocar de la plaça de la Vila i a escassos metres de la seu de l'Ajuntament, però en un indret tan recollit com discret i sovint tan inadvertit com aquells artistes que han fet del sotabosc el seu hàbitat natural i que, pel motiu que sigui, mai acaben de sortir a la superfície. El Pati de Can Ramis, pulmó d'una antiga masia recuperat aquests dies per la gent del casal popular La Clau amb l'ànim de tornar a encendre la flama de la música en directe al municipi –el d'ahir era el primer concert que s'hi celebrava des que es va decretar l'estat d'alarma, amb aforament limitat a 40 persones assegudes i convenientment distanciades-.

Reduïts actualment al seu nucli fundacional –Jordi Espinach a la guitarra i a la veu principal, Anna Capacés a la bateria i a la segona veu-, Liannallull potencien aquests dies el seu vessant més orgànic sense renunciar a aquell grau d'acidesa que sempre els ha caracteritzat. Folk psicodèlic d'alta volada que tant pot remetre al Pau Riba del segon Dioptria com a la Velvet Underground post-John Cale. La guitarra acústica concebuda com una màquina de matar feixistes, la bateria conjugant ritmes tribals i ressons pagans amb les essències més bàsiques i primitives del rock'n'roll, i una lírica que tant pot invocar misteris ancestrals com cantar a les bondats de la vida o posar el dit en tantes llagues com faci falta.

Com a mostra, dos dels títols recents que van interpretar durant la primera part del concert, "Els morts" i "Estar amb tu". La primera, cara b del seu darrer single –"Tot és mort" (2020)-, canta a tots aquells pares, mares, avis i besàvies que han sacrificat i segueixen sacrificant les pròpies vides per tal que els seus descendents en puguin viure de millors. Concebuda inicialment com un dinàmic exercici d'antifolk lisèrgic, ahir es va manifestar més estripada i accelerada que mai, com qui decideix aplicar la mètrica motorik del krautrock a les formes lo-fi d'uns Beat Happening. La segona, avançament d'un nou àlbum que hauria de veure la llum en un futur més o menys proper, canta a les virtuts de l'amor sense excessos de sucre i sobre una preciosista melodia pop.

I si la primera part del concert havia tingut com a fil conductor aquest plàstic encara inèdit –també en formaran part peces que ahir ja es van poder escoltar, com ara "Sol al sol", "Si et despistes un segon" o "Incendis"-, la segona va desencadenar l'èxtasi a la platea amb una bateria de clàssics de naturalesa tan subterrània com "Homes de debò", "Les putes catalanes", "No fer res", "Ves amb compte en un futur" o "Orfes fills de Buda", despatxats a tota castanya i amanits amb una càustica revisió de "The Needle and the Damage Done" (Neil Young). El públic dempeus, cantant a viva veu i, fins i tot, atrevint-se a ballar a mida que avançaven els esdeveniments –respectant, això sí, totes les normes i recomanacions de seguretat per allò de minimitzar riscos: que ningú malpensi-. Coses que passen, sí, a la part antiga de la ciutat.

Antifolk sense barreres

THE MISSING LEECH

La Clau, Sant Celoni

27 de febrer de 2020

Mentre uns diuen buscar fórmules per ensorrar les barreres entre artistes i públic, d'altres directament surten a l'escenari sense ni tan sols plantejar-se la possibilitat que aquestes barreres s'hagin arribat a alçar. Prenguem com a mostra a The Missing Leech, alter ego del manresà Maurici Ribera i màxim exponent a casa nostra d'allò que algú va anomenar Antifolk –en essència, cançons folk de naturalesa immediata, despatxades a baixíssima fidelitat i amb una injecció d'actitud punk-.

Durant l'actuació que va oferir la nit passada a La Clau de Sant Celoni, va passar tot allò que se suposa que no hauria de passar durant un concert però al capdavall acaba fent de l'esdeveniment en qüestió una vetllada memorable. Al llarg d'una hora, Ribera va anar construint el repertori a partir de la seva interacció amb el respectable, va versionar una peça de Daniel Johnston enfilat al damunt d'una taula i fins i tot va aconseguir que quatre membres del públic –tots ells, músics- s'apuntessin a participar en un disc de tribut a Violent Femmes que ell mateix està maquinant.

També va aprofitar l'ocasió per avançar alguns dels temes que conformaran el seu proper àlbum, va repescar joies literalment perdudes del seu cançoner –"Farem un tangram" o "Undiscriminated"-, va defensar la seva producció més recent –"Love", "Painted by Covers", "Fent el préssec"- i va repassar algunes de les grans perles de l'Antifolk més nostrat. De "1998" a "Unicorns psicodèlics", de "Confusions" a "Friends of Nacho Cano" i d'"Snow" a un "Somriu" que va encadenar amb "TV Crusaders" abans d'acomiadar-se amb "Missing Your Own Show" per petició d'un incondicional. Així, sense barreres.

El punk acústic segons Laura Crehuet

LAURA CREHUET

La Clau, Sant Celoni

30 de gener de 2020

Per a Laura Crehuet, el fet de començar a compondre cançons va ser una manera de fer teràpia i plantar cara als dimonis interns. Al principi ho feia tota sola, en la més estricta intimitat i amb l'únic suport d'una guitarra acústica. Després les va posar en comú amb alguns dels actors habituals de la microescena del Baix Montseny. Va ser així com va néixer Les Cruet, un dels combos de punk rock més indòmits que s'han escoltat a casa nostra en molt de temps. Va ser també d'aquesta manera, provant d'escoltar-se ella mateixa enmig d'aquella torrencial tempesta de decibels, com va trobar la seva pròpia veu, una de les més viscerals i a priori reconeixibles del punk català contemporani.

Partint d'aquests precedents, el fet d'enfilar-se a un escenari amb una guitarra acústica pot suposar per a Crehuet una manera diferent de presentar un repertori que sol manifestar-se carregat d'electricitat, però sobretot una via de retrobament amb les essències fundacionals del seu cançoner. De transportar les seves composicions fins a les formes més bàsiques i estripades, sense perdre pel camí un sol gram d'intensitat ni de tensió. I sobretot de refermar en primeríssim primer pla aquell tros de veu tan punyent i desbocat com unes lletres que tant poden canalitzar confessions i conflicte intern com cantar a la natura, als animals i a la necessitat de construir un món més humà.

La nit passada va actuar amb aquest format a La Clau de Sant Celoni, un dels centres neuràlgics de l'escena montsenyenca. Acompanyada pel sempre oportú Xavi Garcia –també component de Les Cruet- al baix i a les percussions, va deconstruir bona part dels dos discos que té publicats a data d'avui –"Pomes agres" (2016) i "Cérvols, astres" (2019), tots dos editats sota el paraigües de Bankrobber-, reduint a la seva expressió més mínima títols com "Folls", "Creure", "Matilde", "Cérvols" o "Núvols daurats" –aquesta última, dedicada a la memòria d'Uri Caballero-. Brillant en les distàncies curtes, i redefinint al seu aire el concepte de punk acústic.