Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Marina Miralles. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Marina Miralles. Mostrar tots els missatges

divendres, 10 d’abril del 2026

Parlant de música amb Bucòlic


Ahir vam ser a l'Anònims de Granollers amb Bucòlic, que van preestrenar el seu primer àlbum, "L'únic que vull és tornar a casa", amb una escolta compartida. Va ser un plaer seure a parlar de música amb Marina Miralles (veu i teclats), Toni Miralles (guitarra i veu), Ferran Bretcha (bateria), Guillem Raich (periodista) i Arianna Bruguera (activista i melòmana). El disc està disponible des d'avui mateix, tant en format físic com a les plataformes digitals. La fotografia de l'acte és de Pau Llobet.


dijous, 2 d’abril del 2026

Primer àlbum de Bucòlic

Autoretrat de Bucòlic.

Quan les dinàmiques d'això que anomenem indústria ens han abocat a normalitzar el llançament constant de singles que són avançaments d'altres singles (!), i que com a molt solen tenir una o dues setmanes de vigència, és un plaer saludar una banda com Bucòlic, que ha deixat passar cinc anys entre el seu EP de debut –"Ara que et conec" (2021)– i el seu primer disc llarg.

Una aturada que els seus components –Marina Miralles (veu i teclat), Toni Miralles (guitarra i veu) i Ferran Bretcha (bateria)– han aprofitat per viure les seves vides dins i fora del grup, també per donar forma a unes cançons que destil·len proximitat i transparència. Les d'un conjunt que fa honor al terme 'indie', amb tot el que aquest solia implicar abans de banalitzar-se fins a extrems ridículs.

Bucòlic publicaran la setmana vinent "L'únic que vull és tornar a casa", un àlbum que recollirà el testimoni d'aquell primer EP. Vuit cançons amb totes les lletres –atenció a la que titula el plàstic, també a "Desfassats" i a "Tot aquest temps"– que refermaran la vigència, passin els anys que passin, d'una manera d'entendre la música pop que encara té com a far de referència aquell arc estètic que va dels Beatles a Camera Obscura.

"L'únic que vull és tornar a casa" es podrà escoltar a partir del 10 d'abril tant en format físic com digital.

diumenge, 3 d’abril del 2022

La fragilitat com a mostra de coratge

BUCÒLIC
Nau B1, Granollers
2 d'abril de 2022

En aquests temps en què tot ha de ser superlatiu i el fals mite de l'artista fet a si mateix cotitza perillosament a l'alça, convé més que mai posar sobre la taula el valor de la cura i la fragilitat. I explicar que no és valent qui surt a l'escenari a adoptar el posat de superheroi, sinó qui és capaç de fer gala de la seva pròpia fragilitat tot deixant sortir les seves emocions –o simplement no reprimint-les-. Va ser bonic, i ho va ser molt, observar com Marina Miralles, cantant i teclista de Bucòlic, s'emocionava ahir a la nit mentre dedicava una composició nova de trinca, "Avui el que vull és tornar a casa", als seus avis. Miralles és una artista valenta, i si algú en té cap dubte que es posi al seu lloc i provi de fer-ho millor.

Bucòlic, el trio de Granollers que completen Toni Miralles (guitarra) i Ferran Bretcha (bateria), presentava ahir a la seva ciutat el seu ep de debut, "Ara que et conec" (2021). Repàs integral a les cinc peces que el formen, dues cites a una influència declarada com són Els Pets –"La vida és molt avorrida sense el teu cos" i "Som"-, i una bona colla de composicions inèdites que tard o d'hora donaran forma a un segon ep. A destacar la citada "Avui el que vull és tornar a casa", els frenètics aires New Wave de "Narcís", i un "El pastís que em ve de gust" on van convidar la secció de vents de Sabana –Roger Garcia (saxo) i Clara Reverter (trombó)- a l'escenari. Quan un disposa de bones cançons, no li cal pas inventar-se la sopa d'all.

dissabte, 16 d’octubre del 2021

Bucòlic

Marina Miralles, Ferran Bretcha i Toni Miralles: Bucòlic.

Donem la benvinguda a un trio de Granollers, que assaja al Montseny i que ha vingut a obsequiar-nos amb una colla de cançons pop de les que es manifesten eternes i acompanyen a qualsevol època de l'any. El cert és que Bucòlic no són uns nouvinguts. A la seva vocalista, teclista i rostre més visible, Marina Miralles, ja l'havíem pogut seguir a través del seu projecte musical en solitari i dels diversos llibres que té publicats al seu nom. Pel que fa a la banda, la vam descobrir l'any passat quan va guanyar un concurs televisiu amb una versió d'una cançó d'Els Pets –"Som"-.

Acaben de publicar el seu primer ep, "Ara que et conec" (2021), un treball beneït pel mateix entorn de la banda de Constantí i efectivament evocador dels seus treballs de maduresa, si bé dotat d'una veu pròpia que parla de tu a tu a la seva generació. Completen la formació Toni Miralles (guitarra) i Ferran Bretcha (bateria), i les seves cançons conjuguen els paisatges més assolellats del pop de filiació anglòfila ("Ara que et conec", "L'incendi") amb instantànies de malenconia tardorenca ("Abril") i fins i tot una sobtada invitació a la pista de ball ("Quan t'he vist"). Descobreixin-los al seu compte de Facebook.

diumenge, 1 de desembre del 2019

Una trentena d'artistes per Open Arms

El públic respon a la performance interactiva d'Agustí Margarit i Pol Pagès.
GRANOLLERS AMB OPEN ARMS
Sala Tarafa, Granollers
30 de novembre de 2019

Una trentena de músics, poetes i artistes performatius van actuar ahir a Granollers en un festival en benefici de Proactiva Open Arms. Demà miraré d'explicar-ho amb pèls i senyals a El 9 Nou (edició Vallès Oriental), però ara mateix m'agradaria compartir el que per mi va ser un dels moments clau de la jornada. La performance interactiva d'Agustí Margarit (dansa) i Pol Pagès (música) al voltant de les cinc fases que segueix l'organisme humà abans de morir ofegat. La colpidora postal d'una crua realitat que malauradament tenim a tocar.

També m'agradaria destacar l'actuació de Tecum Terra. Música d'arrel tradicional, dansa contemporània i, novament, la performance com a últim refugi. I les cançons de Laura Gouria, històries quotidianes emmarcades en un món tan complex com absurd (el nostre, per si no havia quedat clar). Un món on manen els traficants d'armes, com va dir una vegada un reconegut músic barceloní que malauradament ja no es troba entre nosaltres. Bé, el cas és que peces com "Misery Town" o "When the World Gets Crazy" també van encaixar a la perfecció en un programa com el de Granollers amb Open Arms.

El mateix es podria afirmar dels "Unicorns Psicodèlics" de The Missing Leech, que sempre volen plegats i mai discriminen cap exemplar de la seva pròpia espècie en funció del color del pelatge. No cal dir que tampoc deuen negar l'auxili a qui es troba a la deriva en alta mar. També va actuar Ricky Gil, que va aprofitar l'ocasió per avançar alguns dels temes que conformaran l'imminent nou àlbum de Brighton 64. Lírica social, actitud combativa i, sí, una mirada crítica a la forma com les institucions europees gestionen la crisi del Mediterrani. Tot això, per descomptat, sense voler restar mèrits ni importància a la resta d'un programa tan eclèctic com inabastable.

Illa Carolina. Acústics i propers.

The Missing Leech. Antifolk i compromís.

Agustí Margarit i Pol Pagès. Colpidora postal.

Tecum Terra. La performance com a últim refugi.

Marina Miralles. Cançons que apunten enlaire.

Ricky Gil. Lírica social, actitud combativa i mirada crítica.

Pol Purgimon. Salvatge fragilitat.

Laura Gouria. Històries quotidianes d'un món tan complex com absurd.

Somebody. Intensitat en to menor.

Pau Gener Galín. Versos de batalla.