50 anys de "Tanx"

Sempre m'ha fascinat la caràtula de "Tanx" (1973), el quart àlbum d'estudi de T.Rex –el sisè, si comptem els seus primers treballs com a Tyrannosaurus Rex-, produït per l'habitual Tony Visconti. Un imponent Marc Bolan guarnit amb tota la seva parafernàlia glam i custodiant un tanc de joguina. El frontman de la que aleshores era una de les grans bandes del moment, fent gala de tot aquell glamour que havia desencadenat una de les revolucions juvenils més massives de la dècada dels 70, però alhora exhibint un posat fins a un cert punt agressiu que ja haurien volgut determinades figures del heavy metal en dècades posteriors. Si hi ha discos que entren per la vista, aquest n'és un. A nivell musical, és clar, tampoc es queda curt.

Publicat avui fa mig segle, "Tanx" és l'àlbum que va marcar el cop de timó més sobtat del conjunt –es mantenien a bord Mickey Finn (percussió), Steve Currie (baix) i Bill Legend (bateria)- des que pràcticament havia patentat el so i l'estètica glam un parell d'anys abans. Una col·lecció de cançons que seguien destil·lant el rock'n'roll directe i corrosiu que havia alimentat obres com "Electric Warrior" (1971) o "The Slider" (1972), ara enriquit amb sintetitzadors i instruments de vent –les pinzellades jazzístiques de "Mister Mister", els acabats Northern Soul d'"Electric Slim and the Factory Hen", i com a contrapunt el so bàsic de "Shock Rock" i "Born to Boogie"-. Posteriors reedicions han inclòs com a bonus tracks dues de les peces més populars del grup, "Children of the Revolution" i "20th Century Boy", lliurades al seu dia com a singles.

50 anys de "The Slider"

Amb prou feina havia passat un mes des de la sortida de "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972), l'àlbum que havia consolidat David Bowie a l'avantguarda de la revolució glam, quan T.Rex van contraatacar amb l'igualment imprescindible "The Slider" (1972), publicat avui fa 50 anys. Amb tota probabilitat l'obra mestra de Marc Bolan, i de ben segur un dels àlbums essencials tant del glam com de la història del rock. Un plàstic amb el qual Bolan no tan sols va plantar cara a Bowie –refermant-se de passada com a nom capital d'un estil que ell mateix havia patentat amb senzills com "Ride a White Swan" (1970), "Hot Love" (1971) o "Get It On" (1971)-, sinó que va posar algunes de les bases del rock i el pop britànics de dècades posteriors –tot el Britpop li deu moltíssim-.

Gravat a prop de París, al Château d'Hérouville –per recomanació d'Elton John-, amb Tony Visconti repetint a les tasques de producció i un cop consolidat el quartet que completaven Mickey Finn (percussió), Steve Currie (baix) i Bill Legend (bateria), "The Slider" va prendre com a punt de partida tot allò assolit un any abans amb el ja canònic "Electric Warrior" (1971), si bé va acabar d'arrodonir una fórmula simplement infal·lible. Una dotzena llarga de píndoles de rock'n'roll bàsic i primitiu, fresques i addictives com elles soles, amb la veu inconfusible de Bolan debatent-se entre l'hedonisme i aquell misticisme tan seu, mentre amb la guitarra feia saltar espurnes a cop de solos i riffs d'alta tensió.

Parlem d'un àlbum que comença amb aquell himne que és "Metal Guru", que conjuga els acabats barrocs de "Mystic Lady" amb el rock corpulent de "Rock On". Una obra on el corrosiu protopunk de la peça titular balla amb el boogie rock hipnòtic de "Baby Boomerang", i on els paisatges a contrallum d'"Spaceball Ricochet" deixen pas al desvergonyit hard rock de "Buick Mackane" –que tota una nova generació descobriria dues dècades més tard, quan Guns N' Roses en fessin una notable lectura a "The Spaghetti Incident?" (1993)- abans de desembocar en "Telegram Sam" –una mena d'autoplagi que reincideix en els mateixos patrons de "Get It On", però a qui l'importa quan la cosa sona tan rodona?-.

La fotografia de Marc Bolan que presideix la caràtula és obra de Ringo Starr, qui també es va encarregar de dirigir "Born to Boogie", pel·lícula documental estrenada el desembre de 1972 i centrada en un concert ofert per la banda a l'Empire Pool de Wembley el març d'aquell mateix exercici. Tot un document de la T.rexmania, la seva banda sonora ocupa un dels cinc discos de la flamant caixa recopilatòria "T.Rex 1972" (2022), publicada la primavera passada. Una mirada exhaustiva a l'any més intens de tota la carrera de Bolan i companyia, que té com a punt de partida "The Slider" i que es complementa amb gravacions en directe i sessions radiofòniques. Un llançament apte per a completistes, però també ideal per a una nit de festa a ritme del més genuí glam rock.

50 anys d'"Electric Warrior"

Primer va ser el single "Ride a White Swan" (1970), aquell hipnòtic i dinàmic boogie rock d'esperit inequívocament juvenil amb què els aleshores recentment (re)batejats T.Rex deixaven enrere tota la coloraina àcida dels seus primers anys i posaven les bases del so glam del qual es podrien considerar pioners. Després va ser "Hot Love" (1971), un single que reincidia en les mateixes coordenades sonores i que definiria l'estètica del propi glam rock tan bon punt Marc Bolan l'interpretés al Top of the Pops cobert de brillantina. I finalment va arribar "Get It On" (1971), el single definitiu que catapultaria i consolidaria per sempre més la carrera de Bolan, Mickey Finn i companyia. No tan sols un dels grans himnes del glam, sinó del rock dels 70 i de la història de la música pop –avui sona igual de fresc que el primer dia-.

Era tan sols qüestió de mesos que els londinencs acabessin d'arrodonir la jugada amb forma d'un àlbum, "Electric Warrior" (1971), que esdevindria el seu primer clàssic a 33rpm. Producció de Tony Visconti, la banda en plenitud de facultats i un bon grapat de cançons que recuperaven d'una vegada per totes les essències més immediates, innocents i fundacionals del rock'n'roll. Destacava per mèrits propis la inclusió de la citada "Get It On" al principi de la cara b –"Hot Love" es va incloure com a bonus track en posteriors reedicions-, però també de títols tan rodons com un "Mambo Sun" que val per mig Britpop, un "Cosmic Dancer" i un "Planet Queen" que de ben segur va escoltar molt atentament un Bowie en via de concebre Ziggy Stardust, o aquell clàssic del so T.Rex que és "Jeepster". Va veure la llum el 24 de setembre de 1971, avui fa 50 anys.

50 anys de "Get It On"

Explicar els inicis de T.Rex equival en bona mesura a explicar els inicis del glam rock. En tan sols quatre mesos, els que van d'octubre de 1970 a febrer de 1971, i un cop escurçada la seva denominació, la banda encapçalada per Marc Bolan va passar d'explorar les coordenades més àcides del folk rock a abanderar un refrescant retorn a les essències més bàsiques del rock'n'roll. El primer pas havia estat el single "Ride a White Swan (1970), un contagiós i desvergonyit exercici de boogie rock que havia definit no tan sols el so de T.Rex sinó d'una revolució glam que acabaria de concretar-se amb la brillantina de Bolan quan aquest interpretés un altre single, "Hot Love" (1971), al Top of The Pops.

Les bases estaven posades i eren sòlides, però calia encara superar un últim esglaó, el de la consolidació. Dit i fet. Tal dia com avui de fa 50 anys, T.Rex es treien de la màniga un tercer single encara més incontestable que els dos anteriorment citats. Un "Get It On" (1971) –rebatejat com a "Bang a Gong" al mercat nord-americà per evitar confusions amb el tema homònim de Chase- que va esdevenir per mèrits propis un dels himnes del glam i del rock de la dècada dels 70 en general. Un dinàmic rock'n'roll que s'inspirava en Chuck Berry, que obria les portes a corrents que van del punk al Britpop, i que encara avui no coneix pista de ball ni barra de bar que se li resisteixin.

Quatre minuts i mig de rock'n'roll elèctric, canalla i amb un punt corrosiu. Bolan emergint des de les profunditats del Soho londinenc i proclamant-se heroi i portaveu d'una joventut a qui els pioners del rock'n'roll quedaven massa lluny i que no connectava amb els excessos de l'era post-psicodèlica. Tony Visconti a la producció, suports de pes com Rick Wakeman als teclats o Bill Legend a la bateria –Mickey Finn no va tocar en aquella sessió-. Una peça que va fer història, i el principal reclam d'un àlbum, "Electric Warrior", que no arribaria fins a la tardor d'aquell mateix 1971. Seria el primer gran clàssic a 33rpm de Bolan i una de les obres més influents del seu temps, però aquesta història ja l'explicarem quan toqui.

50 anys de "Hot Love"

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Hot Love" (1971), el single amb què T.Rex van acabar de concretar un oportú canvi de rumb en termes estilístics i van definir per sempre més les bases del seu discurs. Quan Marc Bolan va interpretar la peça en qüestió al programa televisiu Top of the Pops al cap de poques setmanes amb brillantina sota els ulls, va donar per inaugurada l'era glam i va impulsar la banda fins al primer lloc de les llistes d'èxits britàniques.

Amb producció de Tony Visconti, enregistrada amb format de grup de rock i amb el rol de Mickey Finn reduït a les picades de mans, "Hot Love" partia de les dinàmiques rockeres i els vitamínics acabats anunciats quatre mesos abans a "Ride a White Swan", el single amb què els londinencs havien iniciat una nova etapa –pel camí encara havien tingut temps de publicar un àlbum homònim-. A la cara b hi figuraven "Woodland Rock" i "King of the Mountain Cometh". Cap de les tres peces forma part de cap àlbum, però totes s'han inclòs en diferents reedicions del totèmic "Electric Warrior" que Bolan i companyia publicarien a finals d'aquell mateix any.

50 anys de "T.Rex"

L'àlbum homònim de T.Rex és un disc cronològicament desubicat però alhora fascinant. Desubicat en el  temps perquè arribava a dos mesos d'haver-se publicat el single "Ride a White Swan" –la primera referència publicada com a T.Rex i el punt de partida del glam, com a mínim en termes sonors- però estilísticament seguia mirant a la psicodèlia dels dies de Tyrannosaurus Rex –si bé deixant de banda el folk per aprofundir en l'electricitat del rock i fins i tot les formes del pop barroc-. I fascinant, perquè peces com "Jewell" o "The Time of Love Is Now" passaven la mà per la cara de bona part de la psicodèlia britànica del moment i a hores d'ara es poden contemplar com a precursores de múltiples estils i corrents.

"T.Rex", l'àlbum, va veure la llum tal dia com avui de 1970, ara fa mig segle, en plena onada expansiva de "Ride a White Swan" –el single s'ha acabat incloent en posteriors reedicions del plàstic en qüestió- i dos mesos abans que Marc Bolan, Mickey Finn i companyia –amb Tony Visconti als controls- es consolidessin a l'avantguarda de la revolució glam amb "Hot Love" i la seva colorista interpretació al programa televisiu Top of the Pops el febrer de 1971. I bé, després vindria el primer gran clàssic del grup, aquell "Electric Warrior" (1971) que canviaria per sempre més la història de la música i que faria dels londinencs el fenomen pop més celebrat des de la Beatlemania. Aquell plàstic homònim era, per tant, el comiat de tot allò que Bolan havia estat fins aleshores i l'inici de tot el que vindria després.

Cinc dècades de "Ride a White Swan"

Aquestes coses sempre fan de mal dir, però sol haver-hi un ampli consens a l'hora d'assenyalar "Ride a White Swan", el single publicat per T.Rex tal dia com avui de 1970, com el punt de partida de la revolució glam que va definir bona part de la crònica pop internacional durant la primera meitat de la dècada dels 70. Una peça que injectava electricitat i dinàmiques rockeres al repertori de Marc Bolan i Mickey Finn, orientat fins aleshores cap a les coordenades més àcides del folk. Que triessin aquest llançament per deixar enrere la denominació Tyrannosaurus Rex i adoptar el nom amb el qual farien història, no és casualitat.

Produït pel seu inseparable Tony Visconti i amb una psicodèlica lectura a baixa fidelitat del "Summertime Blues" d'Eddie Cochran a la cara b, "Ride a White Swan" no tan sols contrastava amb tots els llançaments anteriors del combo londinenc, sinó fins i tot amb l'àlbum homònim que T.Rex publicarien a finals d'aquell mateix any. Un treball de naturalesa elèctrica però encara arrelat en els paràmetres de la psicodèlia –el single no va formar part de l'edició original del disc, si bé s'inclouria a la versió nord-americana i en posteriors reedicions internacionals-.

Si "Ride a White Swan" va suposar un abans i un després a la carrera de Bolan i companyia, encara caldria esperar ben bé un any, fins a la publicació del monumental "Electric Warrior" (1971), perquè tot plegat es concretés en aquell so característic no tan sols de T.Rex sinó del primer glam rock. Entre un episodi i l'altre, però, hi hauria encara un altre esdeveniment clau. La publicació a principis de 1971 d'un nou single, "Hot Love", que també prescindia de la psicodèlia per apel·lar a les pulsions més primàries i lascives del rock'n'roll.

Al moment d'interpretar-lo al programa televisiu Top of the Pops, Bolan va lluir aquella indumentària farcida de brillantor i ambigüitat sexual que acabaria de definir, ara sí, l'estètica glam. Si entenem el glam com un moviment tan estètic com musical, el seu inici el determinaria amb tota seguretat la interpretació de "Hot Love" a la petita pantalla –però no pas la publicació del single en qüestió-. Però si parlem exclusivament de música i ens referim al glam com un retorn a les formes més essencials del rock'n'roll i fins i tot l'avantsala del punk, no hi ha cap dubte que "Ride a White Swan" en va ser el punt de partida.