Clapton és Déu

ERIC CLAPTON
Palau Sant Jordi, Barcelona
10 de maig de 2026

Clapton és Déu ('Clapton Is God'). Així es va escriure en una paret de Londres en algun moment de la dècada dels 60, quan el guitarrista abanderava l'expansió del ventall estètic del rock a partir de les lliçons més bàsiques del blues. I així es podria haver escrit ahir a les parets del Palau Sant Jordi, on el de Surrey va segellar una d'aquelles vetllades que el pas del temps ens farà recordar com a mitològiques.

L'últim cop que Clapton havia actuat a Barcelona, el març de 2004, tenia l'edat que té ara Jeff Tweedy. Passats 22 anys, amb 81 primaveres molt ben portades a l'esquena, la seva figura evoca la d'aquells vells bluesmen que l'havien inspirat en primera instància. Si assistir fa dues dècades a un concert d'Slowhand era com anar a veure avui a Wilco, la cerimònia d'ahir va ser equiparable a presenciar un concert de B.B. King durant la seva etapa final.

Hi va haver quelcom de metafísic en l'actuació de Clapton i la seva senyora banda –amb Doyle Bramhall II a la rereguarda i l'incombustible Chris Stainton encara als teclats–, però també en el respecte absolut del públic envers l'artista. El silenci va ser sepulcral, tant a la pista com a la grada, durant els passatges més pausats del repertori, els que exigien aquell grau d'atenció tan car d'assolir últimament als esdeveniments de masses.

Fins i tot una cançó com "Tears in Heaven", possiblement la més radiada de tot el catàleg del britànic però també una de les bèsties negres dels seus seguidors més acèrrims, va assolir ahir una dimensió que no venia determinada per l'arranjament sinó pel context. Si el blues és l'expressió d'un dolor que neix al fons de l'ànima, no se me n'acut millor exemple ara mateix que un senyor de 81 anys cantant al seu fill mort en tràgiques circumstàncies fa tres dècades i mitja.

Del repertori d'ahir em sembla destacable que Clapton sacrifiqués dianes segures per donar cabuda a títols menys predicats –aquell "Golden Ring"– i reivindicar tòtems del blues com Willie Dixon, Bo Diddley o Robert Johnson. Fins a tres peces van caure d'aquest últim. Un "Kind Hearted Woman" en format acústic i en solitari, un "Cross Road Blues" que ja es considera marca de la casa, i un "Little Queen of Spades" segellat amb un solo de guitarra dels que alteren la percepció de les coses.

També em sembla reivindicable el moment en què uns quants milers d'ànimes van corejar la tornada de "Nobody Knows You When You're Down and Out". Un estàndard del blues compost per Jimmy Cox i immortalitzat amb la veu de Bessie Smith que, no obstant, incomptables generacions –començant per la d'un servidor– han descobert de la mà de Clapton. Agradi o no, això és molt més del que ha fet mai cap dels puristes que porten 40 anys carregant de forma gratuïta contra aquest senyor.

Signe dels temps que corren, durant aquests últims dies s'ha parlat molt (massa) d'un incident que va tenir lloc durant el concert de Clapton a Madrid, quan algun desaprensiu li va llençar un disc de vinil que li podria haver fet mal, només per obtenir visibilitat a les xarxes socials. Davant d'això, la imatge del Clapton octogenari, amb tota la seva serenor i tot el seu ofici, és també un dels últims testimonis d'altres temps que potser no eren més nobles però sí menys absurds i, sobretot, menys mediocres.

47 anys sense Elvis Presley, 86 sense Robert Johnson

Avui fa 47 anys que va morir Elvis Presley. Aquesta és la seva tomba a Graceland. La fotografia és del març passat. Ja fa quatre mesos i mig que vaig ser a Memphis, i segueixo pensant que no hi ha res en aquest món que et pugui preparar pel moment en què arribes fins aquí.

També fa 86 anys de la mort de Robert Johnson. En l'actualitat hi ha tres làpides amb el seu nom en diferents cementiris situats al voltant de Greenwood, Mississippi. Les veus més autoritzades coincideixen en assenyalar el cementiri de la Little Zion Missionary Baptist Church (a la fotografia, del març passat) com el lloc on descansa el Rei del Delta Blues, però no hi ha prou elements que permetin confirmar-ho. En tot cas, hi ha com a mínim dues persones anònimes enterrades sota làpides amb el nom de Johnson, que mai sabrem qui són, i que bé podrien inspirar una bona novel·la de ficció.

Daniel Castro torna a San Francisco

DANIEL CASTRO BAND
Biscuits & Blues, San Francisco

9 d'agost de 2024

Quan el mateix Elvin Bishop diu meravelles de tu, vol dir que alguna cosa deus haver fet bé. I Daniel Castro n'ha fet unes quantes, de coses ben fetes. D'entrada, haver definit un estil a les sis cordes que beu de tòtems com la nissaga Vaughan, però també es nodreix de les essències més genuïnes de Haight-Ashbury, el barri de San Francisco on va créixer i on es va començar a foguejar ara fa cosa de tres dècades.

Nom de pes del blues a la Bay Area, tot i estar establert actualment a Seattle, ahir va tornar a casa per fer dos passis, un a la tarda i un altre a la nit, en la intimitat del Biscuits and Blues i al capdavant d'un quartet que completaven un teclista, un baixista i un bateria.

L'actuació de la nit va tenir com a fil conductor el primer àlbum de Castro, "No Surrender (1999). Virtuosisme del bo, una banda de les que no es veuen cada nit, i un repertori simplement immaculat. Va tancar amb una expansiva lectura de "Sweet Home Chicago" (Robert Johnson) que va semblar una jam d'Stevie Ray Vaughan amb Los Lobos.

Un mural a Clarksdale

Mural de Robert Johnson en un lateral del Ground Zero Blues Club.

Clarksdale, Mississippi, març de 2024.

Abes' BAR-B-Q

Lead me not into temptation. Abe's BAR-B-Q at The Crossroads.

Clarksdale, Mississippi, març de 2024.

Els altres 'Crossroads'

Els altres 'Crossroads'. Diu la llegenda que Robert Johnson va vendre l'ànima al Diable a la cruïlla de les autopistes 49 i 61, dins del nucli de Clarksdale, Mississippi. El cert és que aquestes dues carreteres també es creuen alguns quilòmetres al nord de la mateixa població, molt a prop del pont que connecta Mississippi amb Arkansas per la 49.

Aquí dalt, enmig del no res, no hi ha cap monument ni cap placa commemorativa. El lloc fins i tot fa de mal aturar-s'hi. I precisament per això, si és cert que Johnson va vendre l'ànima al Diable, jo m'inclino més per pensar que ho va fer en aquests altres 'Crossroads'. Al capdavall, si has de fer una transacció d'aquesta magnitud amb el Maligne, no la facis a la vista de tothom.

Mississippi, març de 2024.

At the Crossroads

Una vegada, entrevistant a Elliott Murphy, li vaig preguntar per Robert Johnson i la llegenda segons la qual aquest havia venut l'ànima al diable. La seva resposta se'm va quedar gravada per sempre més: "Much better than selling it to a record company". Diuen que la trobada de Johnson amb el maligne va tenir lloc a la cruïlla de les autopistes 49 i 61, a Clarksdale, Mississippi, on ja fa anys que s'alça aquest monument.

Els tres enterraments de Robert Johnson

Hi ha tres làpides amb el nom de Robert Johnson, totes elles situades als voltants de Greenwood, Mississippi, la població on va morir amb 27 anys el 16 d'agost de 1938. La majoria d'experts coincideixen en assenyalar el cementiri de la Little Zion Missionary Baptist Church (a la fotografia) com el lloc on descansa el Rei del Delta Blues, però no hi ha prou elements que permetin confirmar-ho. En tot cas, hi ha com a mínim dues persones anònimes enterrades sota làpides amb el seu nom, que mai sabrem qui són.

Greenwood, Mississippi, març de 2024.

Blues per Setmana Santa

La Setmana Santa és una època de l'any que tendeixo a associar amb el Sud profund dels Estats Units. No soc religiós, però em fascina escoltar a Son House cantant "John The Revelator", també a Blind Willie Johnson, Johnny Cash i els Louvin Brothers predicant el seu gòspel, o fins i tot el misteri ancestral –i espiritual- de Robert Johnson.

Sigui o no per gràcia divina, aquest Dijous Sant l'he passat al Deep South. He visitat les tombes d'alguns dels grans bluesmen del Delta de Mississippi. He contemplat velles esglésies de fusta construïdes en paratges gairebé inhòspits. He passat per la cruïlla de camins on Robert Johnson va vendre la seva ànima al Diable. I he escoltat blues en un antre de Clarksdale, el quilòmetre zero de la música que més em fa vibrar.

Demà serà Divendres Sant. I si tot va bé tornaré a escoltar a Bob Dylan cantant en directe "Gotta Serve Somebody" i "Every Grain of Sand". Però abans tinc previst passar pel més bíblic dels escenaris, si parlem de rock'n'roll i si parlem del Sud. Tupelo, 8 de gener de 1935. Un bessó morirà durant el part. L'altre canviarà per sempre més la història de la música.

A la fotografia, tres creus al marge d'una carretera secundària en algun lloc del nord de Louisiana, aquest mateix matí. 

On the Road Again

Aquest matí, sortint de Montgomery, Alabama, en direcció a Mississippi, he sintonitzat una emissora de música country a la ràdio. Mentre la carretera s'anava obrint camí entre els paisatges cada cop més pantanosos del Deep South, ha sonat "On the Road Again", el clàssic de Willie Nelson, més oportú que mai en aquell precís moment.

Un dels grans plaers que m'està donant aquest viatge és escoltar la música que acostumo a posar a casa, dins del seu propi context. Havia estat diversos cops als Estats Units, però encara no havia pogut visitar mai el Sud. Una regió geogràfica que ha alimentat el meu imaginari des que tinc ús de raó a través de llibres, discos i pel·lícules, i que ha resultat ser tal com sempre me l'havia imaginat. Ser aquí no és només un somni fet realitat, era sobretot un deute que tenia pendent amb mi mateix.

Escric aquest post des de Natchez, a la riba oriental del Mississippi, on he arribat per l'autopista 61 i des d'on demà al matí espero resseguir la pista de Papa Lightfoot abans de pujar fins a Clarksdale i compartir un whiskey amb el Diable. Li vendria l'ànima tal com va fer Robert Johnson, ni que fos per quatre duros, però a aquestes alçades ja no crec que me la vulgui comprar.

La reialesa del 16 d'agost

D'esquerra a dreta, Robert Johnson, Elvis Presley i Aretha Franklin.

El 16 d'agost, data assenyalada al calendari melòman en què es commemoren les defuncions de tres figures cabdals de la música del segle XX –de tots els temps, per ser justos-. Avui fa 46 anys que va morir Elvis Presley, el Rei del Rock'n'Roll i una de les icones culturals més grans dels darrers 100 anys. També en fa 85 del traspàs de Robert Johnson, el Rei del Delta Blues i un dels músics més influents del blues més primitiu –que ho preguntin a tota la generació de guitarristes de rock que el van (re)descobrir durant la dècada dels 60-. I finalment, avui fa també 5 anys que ens va deixar la Reina del Soul, la gran Aretha Franklin. Dos reis i una reina que cal tenir presents cada dia, i que recordem també aquest 16 d'agost.

El blues del Dijous Sant

Un cartell anunciant la presència de Jesús al traçat de l'autopista 61 a l'alçada de

Natchez, Mississippi, genuïna terra de bluesmen – Foto Ken Lund.

La música d'arrel nord-americana, i en especial la del Sud profund, com a banda sonora de la Setmana Santa. El blues, però també el country i les formes primitives del rock'n'roll. Ja siguin Blind Willie Johnson, Son House, Hank Williams o els Louvin Brothers cantant himnes religiosos, o bé Robert Johnson, Drive-By Truckers, Lucinda Williams o fins i tot Nick Cave reinterpretant les mateixes arrels amb un accent potser no cristià però sí místic i espiritual –pagà, fins i tot-. No soc religiós, però sí que m'interessa la religió en el seu vessant antropològic. I avui, Dijous Sant, em sembla un bon moment per submergir-me un cop més en el misteri més bíblic i ancestral del Sud.

45 anys sense Elvis Presley

Elvis Presley (1935-1977).

16 d'agost. Es commemoren avui 45 anys de la mort d'Elvis Presley –i 84 de la de Robert Johnson, i quatre de la d'Aretha Franklin-. Data assenyalada al calendari melòman que enguany ens convida a revisar "Elvis" (2022), el flamant i celebrat biopic del Rei dirigit per Baz Luhrmann amb uns magnífics Austin Butler i Tom Hanks encapçalant el repartiment. Al seu moment ja vam enumerar algunes de les seves virtuts –també alguns punts febles que no arriben a entorpir el conjunt-, o sigui que avui ens limitarem a recordar una de les grans icones socials i culturals del darrer segle tot gaudint una vegada més del que probablement sigui un dels biopics musicals més rodons dels darrers anys –res a veure amb despropòsits com "Bohemian Rhapsody" (2018) o "Rocket Man" (2019)-. Sí, Luhrmann ha fet una pel·lícula apta per a tots els públics i ho ha petat amb escreix –tot plegat comença a fer olor d'Oscars-. Però sobretot ha sabut explicar i fer justícia a la figura i l'obra de Presley, liquidant de passada un dels grans deutes pendents del setè art amb el de Tupelo.

Me and The Devil Blues

Posta de sol infernal sobre els Cingles de Bertí, maig de 2022.

Cues de núvol que dibuixen una mena de rostre dimoníac enmig d'una posta de sol infernal. Últims rajos de llum del dia contemplats de lluny des del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès. Quines coses. El diable és justament el gran mestre de la mentida, però a ell no se li pot mentir. Ho sabia prou bé Robert Johnson, que després de trobar-se'l en una cruïlla de camins li va dedicar cançons com "Cross Road Blues" o "Me and The Devil Blues". "You may bury my body / Down by the highway side / So my old evil spirit / Can greyhound bus that ride". Sempre m'ha flipat la forma com el llegendari bluesman va transformar el popular Greyhound Bus en un verb, en aquest últim vers.

50 anys d'"Exile on Main St."

Hora de parar màquines, servir-se el millor bourbon que tinguin vostès a mà i celebrar amb tots els honors l'aniversari rodó d'un disc encara més rodó. 50 anys es commemoren avui de la publicació d'"Exile on Main St.", considerat per molts com l'obra magna dels Rolling Stones o, directament, com el millor àlbum de la història. Consideracions sempre discutibles –personalment, sóc més de "Let It Bleed" i "Sticky Fingers"- però també la certesa de trobar-nos davant d'un treball amb caràcter definitiu, també d'un dels plàstics més influents de tots els temps.

Publicat el 12 de maig de 1972, "Exile on Main St." és la culminació de tot allò que els Stones havien estat construint des que havien fet el gran cop de timó de la seva carrera amb "Beggars Banquet" (1968) –al qual havien seguit els citats "Let It Bleed" (1969) i "Sticky Fingers" (1971)-. Capbussar-se de ple en les arrels més essencials del blues i el rock'n'roll, i redefinir per sempre més els fonaments del rock i la música pop. No només tot el que han fet Ses Majestats des d'aleshores es deriva d'aquí, tampoc carreres com les d'uns Black Crowes o uns Primal Scream s'entendrien sense la línia evolutiva que va de "Beggars Banquet" a "Exile on Main St.".

Gravat majoritàriament a la mansió de Nellcôte, a la costa francesa –on s'havia instal·lat la banda per esquivar la pressió fiscal del Regne Unit-, amb Jimmy Miller a la producció, en un ambient de festa constant en tots els sentits i amb Gram Parsons rondant a Keith Richards per desesperació de Mick Jagger –la relació entre els Glimmer Twins començava a esquerdar-se a mida que les seves personalitats esdevenien cada cop més distants però igualment complementàries-, ens trobem davant d'un àlbum doble on no hi falta ni sobra res. L'inici a tota pastilla amb "Rocks Off" i "Rip This Joint", els aires bucòlics de "Sweet Virginia", l'atac frontal d'"All Down the Line", l'esclat gòspel de "Shine a Light", Richards cantant aquell "Happy" que val un imperi, i les versions tan ben triades d'Slim Harpo ("Shake Your Hips") i Robert Johnson ("Stop Breaking Down"). I la cosa no s'acaba aquí, òbviament.

I després hi ha aquella caràtula icònica com poques. Un collage de fotografies de freaks, artistes de circ i altres criatures de la nit, realitzades per Robert Frank a l'Amèrica més profunda i deixada de la mà de Déu –les imatges eren outtakes del seu llibre "The Americans" (1958)-. L'embolcall ideal per a un àlbum que efectivament reivindicava i es feia seva l'essència més perillosa, singular i subterrània de la cultura i la societat nord-americanes. La mateixa que incomptables melòmans celebren cada cop que deixen caure l'agulla del tocadiscos sobre aquesta obra essencial que avui fa mig segle. Ja tenen vostès el bourbon a punt?

Les cançons que ens va ensenyar Jack White

No n'ha tingut prou Jack White enregistrant dos àlbums per publicar aquest 2022 –el primer dels quals, "Fear of the Dawn", es posarà a la venda demà mateix-. També ha tingut temps de seleccionar una quinzena de peces per al recopilatori temàtic que distribueix Mojo amb la seva edició de maig, aquest "Hello Operator!" oportunament subtitulat "The Songs Jack White Taught Us". Una selecció tan eclèctica com ben ordenada, on pioners del blues com Robert Johnson, Blind Willie McTell, Son House o Blind Willie Johnson alternen amb tòtems del soul com Otis Redding, gegants del jazz com Cab Calloway, figures del country com Johnny Cash i clàssics del rock com Love o Pentagram. També amb noms de culte a redescobrir com Public Nuisance o Henry and June. La part més atractiva del lot, però, és l'estripada versió que el mateix White es marca del "Licence to Kill" de Bob Dylan –gravada el 2019 en un concert a benefici de la campanya electoral de Bernie Sanders-.

16 d'agost, malgrat tot

Elvis Presley.

Malgrat tot, avui segueix essent 16 d'agost. I per tant toca recordar aquells referents que ens van deixar en una data com la d'avui després d'haver deixat empremtes inesborrables a la història de la música. 44 anys sense Elvis Presley, 83 sense Robert Johnson i tres sense Aretha Franklin. El 16 d'agost, siguin quines siguin les circumstàncies, segueix essent un dia per a recordar i, sobretot, per a celebrar.

Larkin Poe - "Kindred Spirits" (2020)

Era qüestió de temps que Larkin Poe publiquessin un disc de versions. Abans de consolidar-se com un dels grans exponents del blues (i del rock) del canvi de dècada, les germanes Lovell s'havien donat a conèixer a través de les xarxes socials a través d'una sèrie de vídeos casolans on es dedicaven a versionar cançons que els agradaven amb format de duet. Referències sovint evidents a partir del seu cànon, de vegades no tant, però sempre transportades amb gràcia i ofici fins a les coordenades sonores del seu Sud natal.

Davant la impossibilitat de sortir de gira a causa de la pandèmia –a hores d'ara, el concert que havien d'haver celebrat la primavera passada a la barcelonina sala Apolo s'ha ajornat per enèsima vegada fins al proper mes de novembre-, i quan molts encara no havien tingut temps d'assimilar el seu notable darrer àlbum d'estudi –"Self Made Man" (2020)-, Rebecca i Megan Lovell van aprofitar els darrers mesos de l'any passat per donar forma a "Kindred Spirits", el seu primer àlbum de versions. Tota una selecció que, com aquells vídeos que solien compartir a les xarxes socials, va carregada de sorpreses.

Comencen amb una fidel recreació del "Hellhound on My Trail" de Robert Johnson, per allò de deixar les coses clares de bon principi, però tot seguit es despengen amb una pantanosa revisió del "Fly Away" de Lenny Kravitz i aproximen el "Rockin' in the Free World" de Neil Young a unes solemnes coordenades que per moments recorden al "Nothing Else Matters" de Metallica. Entre els plats forts del disc figuren un "(You're the) Devil in Disguise" (Elvis Presley) en clau Southern Gothic i un "Crocodile Rock" (Elton John) amb un deliciós accent camperol. I el "Ramblin' Man" dels Allman Brothers, no cal dir-ho, els sembla fet a mida.

16 d'agost, dia de reis

Elvis Presley (1935-1977).

43 anys sense Elvis Presley, 82 sense Robert Johnson i dos sense Aretha Franklin. El Rei del Rock'n'Roll, el Rei del Delta Blues i la Reina del Soul. Tots tres se'n van anar un 16 d'agost. Triple motiu de pes assenyalar i destacar aquesta data al calendari, per considerar aquesta jornada estiuenca com un dia de reis amb totes les lletres.

La tercera fotografia de Robert Johnson

La tercera fotografia autentificada de Robert Johnson (1911-1938).

Les xifres han contribuït sens dubte a alimentar la llegenda i el misteri al voltant de Robert Johnson. Tan sols se li coneixen 29 cançons –algunes les va gravar per duplicat- que conformen elles soles bona part del cànon del blues del Delta, si bé la llegenda diu que n'hauria compost d'altres que mai va arribar a enregistrar. I fins ara tan sols se l'havia pogut veure en dues úniques fotografies que han esdevingut icones visuals tant del blues com del conjunt de la cultura nord-americana.

Doncs bé, sembla que finalment ha sortit a la llum una tercera fotografia (autentificada) de l'autor de "Cross Road Blues". La tenia ben custodiada Annye Anderson, germanastra de Johnson que ha decidit publicar als 94 anys la seva autobiografia i il·lustrar-la amb la imatge en qüestió. Una instantània que mostra el mite amb una guitarra a les mans i esbossant una mena de somriure que sens dubte contrasta amb el misteri i les llegendes ocultistes que sempre han envoltat el seu nom.

El misteri i la llegenda, de fet, són tan fonamentals a l'hora d'explicar la figura de Johnson com la seva pròpia música. Va vendre la seva ànima al diable en una cruïlla de camins a canvi de la seva revolucionària tècnica a la guitarra, o tan sols va topar amb un home de món equipat amb un afinador? Quin aspecte devia tenir a l'escenari i durant les comptades sessions de gravació que va arribar a dur a terme? Què aportaria, d'arribar a existir, una trentena cançó amb la seva signatura?

El misteri de Johnson va estretament lligat a una regió, el Delta del Mississippi, que porta segles alimentant els seus propis mites i llegendes. També remet a un temps, els primers dos terços del segle XX, en què tot estava per fer, la immediatesa no es trobava a l'ordre del dia –totes les gravacions de Johnson daten de 1936 i 1937, però el seu llegat trigaria dècades a reivindicar-se- i un disc a 78 rpm podia conjurar tota mena d'esperits. Potser per això, perquè els misteris mai solen ser efímers, produccions fonogràfiques com les de qui ens ocupa han esdevingut més perdurables que qualsevol trending topic per enginyós que pugui resultar.