Nou dècades amb John Mayall

90 anys d'una llegenda del blues britànic.

Patriarca del blues i el rhythm & blues més genuïnament britànics –amb permís d'Alexis Korner-, pioner i pilar del blues rock a escala global, John Mayall celebra avui el seu 90è aniversari i ho fa fidel a unes essències tan genuïnes com la seva obra. Als seus Bluesbreakers hi va militar la flor i la nata de tota una escena: d'Eric Clapton a Mick Taylor passant Jack Bruce, Aynsley Dunbar o el nucli fundacional de Fleetwood Mac –John McVie, Mick Fleetwood i Peter Green-. Des de la publicació del seu primer single, "Crawling Up a Hill" (1964), el cantant, guitarrista, teclista i harmonicista nascut el 29 de novembre de 1933 a Macclesfield, Cheshire, ha estat difusor, preservador i transmissor de tot un llegat transatlàntic. Per molts anys!

Mig segle de "Tubular Bells"

Diu la llegenda que Mike Oldfield no les tenia totes el dia de l'estrena en directe de "Tubular Bells" (1973) al Queen Elizabeth Hall de Londres. Era el 25 de juny de 1973, i el jove prodigi –havia compost i gravat l'obra en qüestió amb tan sols 19 anys- considerava que ja havia dit tot allò que havia de dir durant les sessions de gravació de l'àlbum. Afegeix la mateixa llegenda que el fundador de Virgin, Richard Branson, li havia promès regalar-li el seu cotxe a canvi que s'animés a enfilar-se a l'escenari.

També diu que el multiinstrumentista estava tan nerviós a pocs minuts de l'inici del concert, que el mateix Mick Jagger va haver d'anar-lo a animar al backstage –entre els músics que l'acompanyarien aquella nit en directe hi havia Mick Taylor, aleshores guitarrista dels Rolling Stones-. Sembla ser que els ànims de Jagger van calmar momentàniament els nervis d'Oldfield, que va acabar segellant una actuació memorable.

Publicat avui fa 50 anys, "Tubular Bells" va ser el disc de debut d'Oldfield i el primer àlbum mai publicat per l'aleshores flamant Virgin Records. Dues pistes de gairebé mitja hora de durada, una per cada cara del vinil, dividides en diversos moviments instrumentals que tenien com a punt de partida les formes més complexes i sofisticades del rock progressiu, i que diverses veus han assenyalat com a precursores de la música New Age. Sigui com sigui, ens trobem davant d'una obra capital amb totes les lletres.

Tan capital, que Oldfield mai més ha tornat a arribar tan amunt a nivell creatiu, ni tan sols amb les diverses seqüeles d'aquest treball fundacional –les més notables, "Tubular Bells II" (1992) i "Tubular Bells III" (1998)-. Producció de Tom Newman, Simon Heyworth i el mateix autor, qui es va fer càrrec de la majoria d'instruments –guitarres, pianos, orgues, glockenspiel i percussions, entre d'altres- en un viatge sonor en múltiples direccions on destaca sobretot l'hipnòtic moviment inicial, que aquell mateix any va esdevenir la peça central de la banda sonora de "The Exorcist", de William Friedkin.

50 anys d'"Sticky Fingers"

Edició original d'"Sticky Fingers" amb cremallera incorporada.

A aquestes alçades, poques coses deuen quedar encara per escriure sobre "Sticky Fingers". El que molts consideren com el millor disc no tan sols dels Rolling Stones sinó de la història del rock va veure la llum tal dia com avui de 1971, ara fa 50 anys. Mig segle d'una obra que serà o no la millor de totes però és capital i essencial ens hi posem com ens hi posem. Un plàstic que d'alguna manera enceta la dècada dels 70 tal i com el seu predecessor –"Let It Bleed" (1969)- havia tancat la dels 60, tallant d'arrel amb els somnis caducs dels fills de les flors i consolidant aquell retorn a les arrels que va determinar l'etapa més magnànima dels seus autors.

Produït per un Jimmy Miller que ja havia esdevingut un aliat imprescindible a l'estudi, "Sticky Fingers" va ser el primer àlbum que els Stones van publicar un cop alliberats del control legal i financer d'Allen Klein. També el primer que van treure a través del seu propi segell, Rolling Stones Records, distribuït al mercat nord-america per Atlantic –hi ha qui considera aquest moviment com el rescat del grup de les mans de Klein per part d'un Ahmet Ertegün a qui s'ha arribat a qualificar com el salvador dels Stones-. També va ser la primera obra que va portar el clàssic logotip del grup, la llengua i els llavis dissenyats per John Pasche. I el debut a l'estudi de Mick Taylor, ja plenament integrat al costat de Mick Jagger, Keith Richards, Bill Wyman i Charlie Watts.

Gravat parcialment als icònics estudis Muscle Shoals Sound d'Alabama, "Sticky Fingers" va ser també el més genuïnament nord-americà de tots els treballs gravats fins aleshores per la més nord-americana de les bandes britàniques. Un plàstic que trepitjava fort de bon principi amb "Brown Sugar", un dels himnes per excel·lència de la història de la música pop, publicat com a single una setmana abans, i on el blues rock de pantanós de "Sway" alternava amb l'eterna malenconia country rock d'aquell "Wild Horses" prèviament gravat pels Flying Burrito Brothers de Gram Parsons. On "Can't You Hear Me Knocking" feia ballar el hard rock més monolític amb el jazz afrollatí –com brillava el saxo de Bobby Keys- abans de deixar pas a una estripada lectura del "You Gotta Move" de Mississippi Fred McDowell.

La cara b començava al ritme del rock canalla de "Bitch", visceral exercici protopunk que esdevindria far de trajectòries que van de New York Dolls en endavant, tot un contrast amb la balada soul "I Got the Blues", que semblava feta expressament per al catàleg d'Atlantic. La narcòtica i onírica "Sister Morphine" veia la llum dos anys després de la versió original de Marianne Faithfull –que molt temps més tard va aconseguir ser reconeguda com a coautora del tema després d'una llarga batalla als tribunals contra la maquinària legal dels Stones-. El country rock de "Dead Flowers" apuntava directament a Bakersfield i refermava la influència de Gram Parsons sobre la banda. I "Moonlight Mile" tancava el disc a ritme de lisèrgic blues rock.

Capítol a part, és clar, mereix la part gràfica. Poques caràtules de discos deuen ser tan icòniques com el desvergonyit entrecuix fotografiat per Andy Warhol –contràriament a la creença popular, el model no era Jagger sinó algun habitual de la Factory la identitat del qual mai s'ha arribat a revelar-, amb una cremallera real incorporada a les edicions originals –i retirada posteriorment per qüestions logístiques-. A l'Espanya de Franco la cosa no va agradar, i va caler buscar una alternativa –la inquietant imatge de la llauna de conserva amb els dits enganxosos-. La censura franquista tampoc va deixar passar la lletra de "Sister Morphine", que va substituir-se per una versió en directe del "Let It Rock" de Chuck Berry. Actualment, una edició original espanyola pot arribar a valer molt més que una de britànica o nord-americana al mercat del col·leccionisme. Quines coses.

Sigui com sigui, avui es commemora mig segle de la publicació d'una obra mestra amb totes les lletres. I això bé s'ha de celebrar.

50 anys de "The Stones in the Park"

Mick Jagger, en un moment de l'actuació dels Stones a Hyde Park.

Mig segle es commemora avui d'una de les actuacions més icòniques de la història dels Rolling Stones. El concert gratuït que Ses Majestats van oferir el 5 de juliol de 1969 a Hyde Park, al cor de Londres. El seu retorn als escenaris després d'una llarga absència, la presentació en societat de Mick Taylor com a nou guitarrista de la banda i, a l'últim moment, un acte d'homenatge no exempt de cinisme a Brian Jones, que havia mort ofegat tan sols dos dies abans. Un concert erràtic però intens on Jagger, Richards i companyia van posar les bases del que esdevindrien els seus directes en els anys posteriors, i on ja van sonar algunes de les peces d'un "Let It Bleed" (1969) que encara es trobava aleshores en fase de producció. Un festival amb totes les lletres, batejat com The Stones in the Park, amb un cartell on figuraven bandes convidades com Family o uns joves King Crimson que ni tan sols havien arribat a debutar discogràficament. Un cop vistos els resultats satisfactoris d'aquella aventura, Jagger va planejar un esdeveniment de característiques similars als Estats Units. D'aquesta manera es començava a gestar el festival d'Altamont, celebrat el mes de desembre d'aquell mateix any a Califòrnia amb un balanç prou conegut.