Quatre discos publicats el 15 d'octubre de 1973

Neil Young en directe amb els Stray Gators (i David Crosby, a la dreta).

Va ser un bon dia per a la música d'arrel nord-americana, el 15 d'octubre de 1973. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de quatre discos que potser no es troben entre els més populars dels seus autors, però en tot cas són obres destacables. Començant per "Wake of the Flood", el sisè àlbum d'estudi d'uns Grateful Dead que es sobreposaven a la pèrdua del teclista Ron "Pigpen" McKernan –al seu lloc entrava Keith Godchaux- amb un repertori de naturalesa reflexiva. Irresistible el blues tardorenc de "Mississippi Half-Step Uptown Toodeloo", emocionants els cristal·lins passatges d'aquell "Stella Blue" amb què Bob Dylan va celebrar l'aniversari de Robert Hunter l'estiu passat a Barcelona.

Encara en l'òrbita dylaniana, The Band publicaven avui fa mig segle "Moondog Matinee", un notable àlbum de versions de clàssics del rhythm & blues i el rock'n'roll que mereix molta més consideració de la que se li sol atorgar. La inicial "Ain't Got No Home", original de Clarence "Frogman" Henry, posa les piles de bon principi a ritme de rock'n'roll amb accent de Nova Orleans. "Mystery Train" aproxima el clàssic de Junior Parker –popularitzat per Elvis Presley- al terreny jam band amb lírica addicional del recentment traspasat Robbie Robertson. El "Promised Land" de Chuck Berry navega pel Mississippi des de Saint Louis fins a la mateixa Crescent City, on els canadencs acaben de fer festa al ritme d'"I'm Ready", de Fats Domino.

El mateix dia veia la llum "Time Fades Away", el primer disc en directe de Neil Young, gravat en diverses localitats nord-americanes durant la gira de presentació del canònic "Harvest" (1972) i amb uns pletòrics Stray Gators com a banda d'acompanyament. La peculiaritat és que, a diferència de la majoria d'àlbums enregistrats en viu, aquí no hi havia peces conegudes pel gran públic al seu dia sinó composicions fins aleshores inèdites. Un repertori de naturalesa orgànica però més elèctrica que el del citat "Harvest", on destaquen pistes com "Yonder Stands the Sinner", "L.A." o la peça titular, que no hauria desentonat al propi catàleg de The Band. A Young no li va agradar el disc –a la crítica sí, i no li faltaven motius-, i per això va estar descatalogat durant molts anys.

I finalment, aquell 15 d'octubre de 1973 va sortir "Mystery to Me", el vuitè àlbum d'estudi d'uns Fleetwood Mac que no eren nord-americans ni canadencs però s'havien emmirallat de bon principi en la música dels Estats Units. Un dels discos del període de transició entre l'etapa de Peter Green i la de Buckingham-Nicks, amb els britànics encara establerts al Regne Unit –i amb Bob Welch com a rostre visible- però ja apuntant cap al rock amb accent de la Costa Oest del qual esdevindrien abanderats al cap de pocs anys, un cop instal·lats a Los Angeles. "Emerald Eyes" hauria pogut encaixar al repertori dels Dead, i aquell "Just Crazy Love" que cantava l'enyorada Christine McVie anticipava els èxits radiofònics del lustre posterior. Destacable també la torrencial revisió de "For Your Love", dels Yardbirds.

Christine McVie (1943-2022)

CHRISTINE McVIE
(1943-2022)

Em sembla admirable la manera com Christine McVie va ser capaç de desaparèixer del mapa a finals de la dècada dels 90, quan va abandonar uns Fleetwood Mac tot just acabats de reformar –la seva por de volar en avió era incompatible amb el dia a dia d'una de les bandes més massives de la història-. També el fet que des d'aleshores es mantingués lluny de tots els focus, mentre el grup seguia rodant a ple rendiment –i facturant xifres astronòmiques-, fins que finalment va tornar a bord el 2014.

Nascuda al nord d'Anglaterra en plena Segona Guerra Mundial, la cantant i teclista no va ser membre fundadora dels Mac però sí que en va esdevenir una peça clau des que hi va entrar en contacte durant una gira compartida amb el seu primer projecte professional, aquella maquinària de genuí blues rock anomenada Chicken Shack. Eren els dies de Peter Green, i McVie –aleshores encara Christine Perfect, el seu nom de soltera- ja tocava als discos del combo londinenc com a pianista de sessió –no acreditada-. Després van venir la marxa de Green, el matrimoni amb John McVie i la seva incorporació oficial a una formació en mutació gairebé permanent.

A Christine McVie se la recordarà sobretot com un dels pilars mestres del so de Fleetwood Mac durant l'etapa més massiva del grup, la de Lindsey Buckingham i Stevie Nicks, la de "Rumours" (1977), "Tusk" (1978), "Tango in the Night" (1987) i tota la resta –la que pràcticament es va inventar tota sola bona part del que s'escolta avui en certs macrofestivals de temporada, vaja-. O com l'autora de "Don't Stop", "Songbird", "Everywhere", "Little Lies" i tantes altres, si vostès ho prefereixen –sí, aquelles cançons enormes en tots els sentits però, no obstant, menyspreades durant anys per molts dels que avui les citen com a referents quan abans les trobaven massa comercials-.

En tot cas, és just assenyalar que el seu paper també va ser fonamental en aquell període de transició tan fascinant que enllaça l'era de Green amb la de Buckingham-Nicks. O el que és el mateix, aquell terreny gairebé desconegut que separa els dies del blues elèctric i els experiments psicodèlics, de la reinvenció a priori impossible en una font inesgotable d'èxits radiofònics tan frescos i immediats com sofisticats i atemporals. L'etapa on es barregen noms com els de Bob Welch i Danny Kirwan, marcada pel trasllat fins a les càlides costes californianes i per treballs tan notables com el mai prou reivindicat "Bare Trees" (1972) –on McVie va aportar la magnífica "Homeward Bound"-.

Christine McVie se n'ha anat a l'edat de 79 anys. Deixa un llegat immens, tant amb Fleetwood Mac com en solitari –el primer àlbum per compte propi el va signar amb títol homònim el 1970, encara com a Christine Perfect; aquest 2022 ha sortit el recopilatori "Songbird", que repassa part de la seva producció solista- i amb Chicken Shack. A destacar també el relativament recent "Lindsey Buckingham Christine McVie" (2017), un treball rodó com ell sol on, a més de la parella artística titular, hi van contribuir John McVie i Mick Fleetwood. La seva última actuació en un escenari va ser el 25 de febrer de 2020 durant el concert d'homenatge a Peter Green promogut pel mateix Fleetwood al London Palladium. Cercles que es tanquen i estrelles que brillaran per sempre.

L'homenatge a Peter Green com a record d'altres temps

Es fa estrany afirmar que un esdeveniment com aquest va tenir lloc durant un any 2020 que la història associarà per sempre més amb una pandèmia planetària i tot allò que se'n va derivar –que encara se n'està derivant-, però va ser així. El 25 de febrer de l'any passat, a poques setmanes d'acabar-se el món tal i com la gran majoria l'havíem conegut, la flor i la nata del rock clàssic d'ambdós costats de l'Atlàntic es va donar cita al Palladium londinenc per retre homenatge a l'irrepetible Peter Green. Un esdeveniment auspiciat per Mick Fleetwood, i celebrat segons aquells que hi van ser en un ambient dels que evoquen grans ocasions. Impossible predir aleshores que en qüestió de dies tot canviaria, ja no diguem que el mateix homenatjat traspassaria al cap de tan sols cinc mesos.

Com sol passar en aquests casos, el concert s'ha documentat per a la posteritat amb forma de llançament discogràfic amb múltiples formats –vinil, disc compacte i vídeo, amb formats senzills o luxosos que cadascú triarà en funció de la seva butxaca-. La qual cosa, a aquestes alçades, no tan sols ens permet tornar a celebrar la figura del genial guitarrista i l'obra dels primers Fleetwood Mac, sinó també recordar com era el món abans que el coronavirus i la por fessin la humanitat presonera d'ella mateixa. Parlem d'un esdeveniment que va reunir en un mateix escenari a gegants com David Gilmour, Billy Gibbons, Steven Tyler, Kirk Hammett, John Mayall o Pete Townshend, a més del propi Fleetwood, Jeremy Spencer i Christine McVie, gairebé res. Els motius pels quals Green no hi va assistir ens els podem imaginar, oi que sí?


Més informació:

Mick Fleetwood & Friends  /  Pàgina web

Mick Fleetwood celebra la música de Peter Green (i els primers Fleetwood Mac)

Fleetwood Mac, el 1969. D'esquerra a dreta: Mick Fleetwood (darrere la bateria),
John McVie i Peter Green provant so al Royal Albert Hall - Foto Getty Images.

La vetllada que es viurà aquesta nit al London Palladium, al bell cor de la capital britànica, no tan sols promet esdevenir tan emotiva com irrepetible, sinó que podria suposar el tancament d'un cercle per al seu principal impulsor. Ni més ni menys que Mick Fleetwood, que retrà un sentit homenatge al seu excompany de files Peter Green, envoltat d'amics i coneguts, a mig segle de trencar-se la formació original de Fleetwood Mac i als mateixos carrers del Soho on la vessant britànica del blues potser no es va gestar però sí que es va definir com a tal.

Sota l'explícit i genèric títol de "Mick Fleetwood and Friends Celebrate the Music of Peter Green and the Early Years of Fleetwood Mac", el veterà bateria aplegarà en un mateix escenari a mestres com John Mayall, contemporanis com David Gilmour, Bill Wyman o Andy Fairweather Low, i avantatjats alumnes com Billy Gibbons, Steven Tyler o Jonny Lang. De la banda mare, a més del mateix Fleetwood, ha confirmat la seva presència Christine McVie. És poc probable que hi assisteixi el propi homenatjat, prou coneguda és la seva al·lèrgia a aquesta mena de negociats, la qual cosa tampoc restarà càrrega simbòlica a una cita que molts portaven dècades esperant.