Vuit anys sense Lemmy

Lemmy durant la seva aparició a "The Young Ones".

Una de les bandes més genuïnes de la història del rock'n'roll, amb un dels frontmen més carismàtics de tots els temps, fent acte de presència en una de les sèries més refotudament brillants que mai s'han emès per televisió. Parlem, és clar, de l'aparició de Motörhead fent un playback amb el seu clàssic "Ace of Spades" en un episodi de "The Young Ones", concretament el que es va emetre el 8 de maig de 1984 pel segon canal de la BBC –a casa nostra, la sèrie va arribar anys més tard de la mà de TV3 i traduïda com "Els joves"-.

La formació que va sortir aquell dia per la televisió pública britànica no era la mateixa que havia gravat originalment la peça en qüestió, publicada el 1980 a l'àlbum del mateix títol. Encara hi havia el bateria Phil "Philthy Animal" Taylor –qui deixaria el grup al cap de poques setmanes-, però a les guitarres hi figuraven els recentment incorporats Phil Campbell i Michael "Würzel" Burston. Al capdavant, no cal dir-ho, l'irrepetible Lemmy Kilmister, a qui avui recordem amb motiu del vuitè aniversari de la seva mort. Poden visionar la seva aparició a "The Young Ones" a Youtube.

Mig segle d'"Starman" al Top of the Pops

Bowie traspassa la quarta paret des d'un plató de la BBC.

De quan una actuació musical en un plató televisiu podia marcar un abans i un després. Avui fa 50 anys que David Bowie va aparèixer al programa Top of the Pops de la BBC, caracteritzat com a Ziggy Stardust i interpretant "Starman" amb els seus Spiders from Mars –Mick Ronson (guitarra), Trevor Bolder (baix), Mick Woodmansey (bateria) i Robin Lumley (teclat)-.

Si la publicació setmanes abans de "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972) havia estat la consagració de Bowie com un dels artistes capdavanters de l'era glam, la interpretació del single principal de l'àlbum en qüestió a la televisió va suposar el moment en què el de Brixton va esdevenir una estrella.

Va ser el periodista David Hepworth qui anys més tard va afirmar en un article al diari The Guardian que el moment exacte en què Bowie havia esdevingut una estrella, havia estat cantant concretament el vers "I had to phone someone so I picked on you" mentre mirava i assenyalava a càmera. Ziggy Stardust traspassant la quarta paret, ni més ni menys.

Legions d'adolescents britànics es van sentir interpel·lats des de l'altra banda dels seus televisors. Havien trobat el seu referent generacional, alguns fins i tot el seu model a seguir a l'hora de fer música ells mateixos –de Morrissey a Robert Smith, de Dave Gahan a Siouxsie Sioux i de Boy George a Noel Gallagher-.

L'actuació de Bowie i els Spiders al Top of the Pops es va emetre el 6 de juliol de 1972, però s'havia enregistrat el dia abans. La banda havia fet playback sobre una versió d'"Starman" gravada el 29 de juny als mateixos estudis de la BBC, i Bowie havia cantat la cançó en directe. El single havia sortit a la venda el 28 d'abril d'aquell mateix any com a avançament de l'àlbum definitiu de l'era glam.

Micah P. Hinson a la BBC

L'hem escoltat interpretant els seus temes amb l'acompanyament d'incomptables formacions, però en primer terme sempre s'hi han trobat ell, la seva guitarra i unes cançons que valen un imperi. Ara el podem escoltar en solitari, sense cap més reclam que el seu repertori i la seva força interpretativa, en un àlbum que recull totes les gravacions que Micah P. Hinson ha realitzat des de 2004 per a la BBC. "At the British Broadcasting Corporation", es titula el recopilatori. Un títol tan directe i transparent com les onze pistes que el conformen.

Keith Richards parla dels Beatles (i dels Stones)

Keith Richards i Mick Jagger, durant els dies en què tocaven a la BBC.

"Els Beatles, als seus inicis, eren un gran grup vocal. Tot i que les seves cançons estaven ben gravades i molt ben tocades, jo crec que durant aquells dies un escoltava els Beatles sobretot per les seves veus. I per les cançons, que són fantàstiques. Però no, no eren una banda d'instrumentistes". Parla Keith Richards en una entrevista publicada per Uncut aquest mes de febrer. Una conversa amb el periodista Michael Bonner que tenia com a principal objectiu promocionar el darrer llançament dels Rolling Stones, la col·lecció de gravacions que van fer per a la BBC durant els seus primers anys com a banda i que han vist recentment la llum sota el títol d'"On Air" (2017). Per això sobta la manera com el guitarrista recorda el moment immediatament posterior a aquelles gravacions, la recta final dels 60 i l'inici dels 70, quan els Stones van redefinir per sempre més no tan sols el seu so sinó el de bona part d'allò que anomenem rock'n'roll. "Tot s'anava fent més i més gran, i òbviament nosaltres anàvem acumulant experiència. Quan vam arribar a 'Beggar's Banquet' i 'Let It Bleed', la banda anava a tota màquina. Mentre fèiem els primers discos sempre hi havia aquella sensació d'estar experimentant, de no saber del cert si realment podies gravar-los. Sabies que podies tocar aquelles cançons, però era possible capturar-les en un disc? Va requerir el seu temps arribar a gravar correctament els Stones. I un dels millors llocs on aprendre'n no era precisament la BBC!". Impagable, com de costum.

The Rolling Stones - "On Air" (2017)

El primer que hauria de cridar l'atenció d'"On Air" (2017), l'enèsim exercici d'arqueologia del catàleg dels Rolling Stones, és la presència a la part inferior esquerra de la caràtula de la llengua dissenyada per John Pasche. En altres paraules, el logotip oficial de la banda en un disc que inclou material enregistrat durant la seva etapa amb Decca, cosa que no havia passat mai abans -exceptuant el recopilatori "Forty Licks" (2002)- per dos motius. El primer, que la llengua encara no existia durant aquella etapa. El segon, les pèssimes relacions entre l'entorn de la banda i ABKCO, l'empresa de copyright fundada per Allen Klein que posseeix des d'aleshores els drets de tot aquell material. La qual cosa explica que els propis Stones no s'hagin implicat en cap de les campanyes de reedició dels seus discos anteriors a "Sticky Fingers" (1971), o que qualsevol raresa desenterrada per iniciativa de la mateixa banda o amb el seu permís hagi estat sempre posterior a 1969.

El motiu pel qual "On Air" suposa una excepció a aquesta constant històrica el trobem precisament en l'altre logotip present a la mateixa caràtula. El de la BBC, que va gravar i emetre al seu moment tots els talls presents en aquest nou recopilatori. Peces enregistrades originalment als discos que els Stones van editar durant els seus primers anys, en versions que no són propietat d'ABKCO sinó de la pròpia emissora. L'equació doncs és bastant simple. I el material de primera. Perquè, si bé les lectures radiofòniques de talls com "Come On", "(I Can't Get No) Satisfaction", "Route 66" o "The Last Time" no aporten grans novetats respecte de les versions ja conegudes, sempre és un gustàs escoltar els Stones tocant qualsevol d'aquests temes. I perquè mentre els Stones no acabin d'entendre's amb els hereus de Klein -cosa poc probable a aquestes alçades-, aquest volum és el títol de la banda que més s'assembla en format, concepte i contingut a l'Anthology dels Beatles.

Els Beatles a la BBC

Sense saber-ho, uns joves Beatles posen els fonaments
de futures campanyes nadalenques d'EMI i Universal.

Corria l'estiu de 1995. L'hivern anterior, EMI havia irromput en plena campanya nadalenca amb "Live at the BBC" (1994), un doble volum amb gravacions realitzades pels Beatles als estudis de la ràdio televisió pública britànica -i el primer material inèdit dels Fab Four que veia la llum de manera oficial en gairebé dues dècades-. Aleshores no hi havia internet i l'única manera d'escoltar un disc, a banda de passar per caixa, era conèixer algú que el tingués i te'l pogués deixar. No era el meu cas, però aquell estiu la ràdio pública catalana em va brindar tot un regal -a mi i a molta més gent, suposo-: un espai diari dedicat a explorar el pas dels de Liverpool per la BBC. Crec recordar que es va allargar durant bona part del mes de juliol, cada programa durava una hora i s'explicaven els detalls tècnics i històrics de cada cançó.

"Els Beatles a la BBC" -així s'anomenava el programa, si no vaig errat- no només em va permetre escoltar aquell disc sobre el qual tant havia llegit. En plena adolescència, la meva cultura beatle amb prou feina havia arribat més enllà dels recopilatoris blau i vermell. Per tant, molts temes de la seva primera època els vaig escoltar per primera vegada tal i com els havien interpretat a la BBC. A la qual cosa cal afegir tot un arsenal de versions -àmpliament documentades al llarg del programa- que em van descobrir noms com els de Buddy Holly o Arthur Alexander. Hi penso ara i m'adono de com va ser d'important per a mi aquell espai radiofònic. I que si el podia escoltar, era perquè s'emetia de dilluns a divendres a una hora més que acceptable -les set o les vuit del vespre: tot just acabar-se, a casa em cridaven per sopar-.

Anys després, i havent ja explorat tota la discografia oficial que els Beatles havien editat en vida, va caure a les meves mans el doble compacte de la BBC. Es pot dir que aleshores ja coneixia de sobra el seu contingut -havia gravat bona part de la sèrie en cintes de cassette que encara conservo en alguna banda-, però tot i això em va sorprendre. I no pas positivament: hi faltava material. Recordava perfectament cançons i jingles que havien sonat a "Els Beatles a la BBC" i que no apareixien a "Live at the BBC". Amb el temps descobriria que abans d'editar-se aquell disc, un segell italià havia editat de manera no oficial una caixa amb nou compactes que recollien íntegrament el pas dels Fab Four pels estudis de la Beeb. Vaja, que EMI tenia material de sobra per a escurar cada Nadal les butxaques dels beatlemaniacs.

Uns Beatles passats per Photoshop tornen a la BBC.

I ho va fer, però no pas recorrent als arxius de la BBC, sinó a projectes com "Anthology", les mil i una reedicions de pel·lícules i discos clàssics de la banda de Liverpool i fins i tot bromes de mal gust com "Let It Be... Naked" (2003). I això ens porta a l'actualitat. Aparentment esgotada la resta de cartutxos, EMI -ara en mans d'Universal- ha tornat a tirar de les gravacions de la BBC per a editar un segon volum del que segurament esdevindrà una lucrativa sèrie. I no negaré que tinc ganes d'escoltar aquest segon volum, però no penso recórrer a Google, Youtube ni cap altra plataforma digital. Em fa mandra. I a aquestes alçades ja no confio que cap emissora radiofònica d'aquest país tingui el detall d'emetre un programa com "Els Beatles a la BBC". I si alguna ho fa, no ho dubtin, té més números d'emetre's a les quatre de la matinada que a les vuit del vespre. Vaja, que m'hauré d'esperar a tenir-lo a les mans. I sí, i tant que sí, aquest acabarà caient tard o d'hora.

32 anys sense Lennon

El 6 de desembre de 1980, el dj radiofònic Andy Peebles va reunir-se amb John Lennon a Nova York i el va entrevistar durant tres hores. Una maratoniana conversa que emetria la BBC i després de la qual ambdós van sopar en un restaurant xinès. Va ser allà on Lennon va preguntar a Peebles quins promotors musicals treballaven en aquell moment al Regne Unit -on ell no havia estat en gairebé una dècada- i si algun d'ells podria estar interessat a programar-lo (!). Dos dies després, quan un Peebles que tornava a casa acabava d'aterrar a l'aeroport de Heathrow, va assabentar-se que Lennon havia mort. Avui fa 32 anys.

Audio: "(Just Like) Starting Over" - John Lennon