Quan Jehnny Beth es va aliar ara fa un any amb Johnny Hostile per facturar la banda sonora d'un documental sobre Chelsea Manning, en certa manera va venir a dir dues coses. La primera, que la seva amplitud de mires anava més enllà del post-punk directe i visceral de Savages –amb tota probabilitat, un dels grans exponents del gènere en el que portem de segle-. La segona, que no té pèls a la llengua a l'hora d'abordar a través del seu art tota una sèrie de temàtiques que si no són tabú sí que com a mínim solen resultar encara incòmodes per a bona part de l'audiència (blanca i heterosexual) que sol assistir a concerts de rock com els que ofereix la banda mare.
El seu primer disc en solitari, "To Love Is to Live" (2020) referma aquesta doble intenció a través d'una col·lecció de peces de format més tradicional que les que va enregistrar amb Hostile –"Xy Chelsea" (2019)-, però igualment allunyades dels paràmetres que havien encasellat la vocalista francesa –establerta al Regne Unit- com un dels grans referents del post-punk contemporani. L'àlbum en qüestió, de fet, té tant de post-punk com el debut en solitari de Neneh Cherry, per trobar un referent més o menys proper en termes conceptuals. Cançons que que agafen tot allò que els convé de registres com el jazz o el trip hop ("Flower"), arribant a trepitjar molt fort quan s'ho proposen ("Heroine"), i on Beth trenca convencions al voltant de conceptes com la sexualitat ("Innocence").
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada