Michael Monroe - "I Live Too Fast to Die Young" (2022)

La trajectòria de Michael Monroe ha estat tan marcada pel talent com per la mala sort. Un talent que l'ha permès brillar durant més de quatre dècades, ja fos en solitari o al capdavant de projectes tan essencials com els històrics Hanoi Rocks o els mai prou reivindicats Demolition 23. I una mala sort que l'ha mantingut sempre en un injust segon pla, allunyat d'uns focus que han preferit apuntar cap a alumnes tan avantatjats com Guns N' Roses –molt més que admiradors declarats del finlandès-. Artista de culte amb vocació d'estrella del rock, capaç d'oferir directes d'alt voltatge en qualsevol escenari que li posin al davant i de facturar cançons memorables cada cop que passa per l'estudi.

Com a mostra les 11 pistes que componen el seu desè àlbum, "I Live Too Fast to Die Young" (2022). Un treball que difícilment alterarà cap esdeveniment a aquestes alçades però segueix presentant Monroe com un exemplar únic en la seva espècie, la personificació del rock'n'roll amb tota la seva essència. I un cançoner on brillen amb llum pròpia himnes tan potencials –i ben titulats- com "Murder the Summer of Love", "Young Drunks & Old Alcoholics" –punk rock escandinau en estat pur, per cortesia d'un pioner mai prou reconegut- o "Everybody's Nobody", gravats amb el suport de vells coneguts com Steve Conte (guitarra) o Sami Yaffa (baix). A la peça titular hi participa Slash a les sis cordes, i en un món una mica més coherent esdevindria un hit amb totes les lletres.

Sylvain Sylvain (1951-2021)

SYLVAIN SYLVAIN

(1951-2021)

Si, com diu aquell vell tòpic que mai ha deixat de tenir els seus fonaments, el punk va arribar tard i malament en aquest costat dels Pirineus, els New York Dolls directament hi van aterrar ja en temps de descompte i d'una manera, diguem-ne, poc usual. Salvant projectes en solitari i ramificacions diverses, el primer cop que es va anunciar la presència de la banda nord-americana a Barcelona va ser una nit de primavera de l'any 2007 al Pop Bar de la sala Razzmatazz. No va ser un concert ni s'hi va presentar la formació sencera, sinó que es tractava d'una sessió de música enllaunada on Sylvain Sylvain i Sami Yaffa –l'exHanoi Rocks era aleshores baixista titular dels Dolls- van exercir com a disc jockeys.

La sessió va esdevenir tot un recorregut per la història del rock'n'roll a través de totes les variants que un bon dia van confluir en aquell terratrèmol punk amb epicentre a la Nova York subterrània –i perillosa, no ho oblidem- a la qual Sylvain i companyia havien posat banda sonora mentre, a Londres i a Manchester, els futurs fills de l'imperdible encara anaven amb grenyes i pantalons de pota d'elefant. Recordo que van obrir amb les Shangri-Las i el seu "Leader of the Pack". També recordo unes quantes galetes de Sun i Chess Records fent tremolar el que era aleshores l'autoproclamat temple de la 'modernitat' a la Ciutat Comtal. Però sobretot recordo el bon rotllo i la simpatia de Sylvain, encantat de saludar la parròquia local i intercanviar-hi batalletes entre cançó i cançó.

El debut en directe de New York Dolls a casa nostra es va produir al cap d'uns mesos, la tardor d'aquell mateix 2007 en una sala Sidecar que celebrava el seu 25è aniversari amb una de les vetllades més memorables que deu haver arribat a acollir el seu escenari. Si les expectatives de cara a aquell concert eren elevades, el nivell va ser encara superior. No eren els Dolls originals, però allà teníem a Sylvain i David Johansen, amb el suport d'alumnes tan avantatjats com Steve Conte o el propi Yaffa. Presumint d'actitud punk, elegància glam i tot l'ofici d'aquells tòtems del rock'n'roll i el rhythm & blues que els havien alimentat durant els seus anys formatius. Una banda que havia alterat literalment la història de la música, demostrant que encara tenia coses a dir en un soterrani amb capacitat per a 200 afortunades ànimes –l'any següent van repetir a l'Apolo i van tornar a donar el millor d'ells mateixos, però ja no va ser el mateix-.

Sylvain ens ha deixat aquesta setmana, víctima del càncer contra el qual havia estat batallant durant gairebé dos anys, inclosa una campanya de recaptació de fons a través de les xarxes socials per tal de poder tractar-se en un país –els Estats Units- on l'esperança de vida pot arribar a dependre del nivell de sanejament del compte bancari de cadascú. Se'n va amb el genial guitarrista una part essencial d'aquella Nova York que encara es resisteix a esdevenir un parc temàtic. Un supervivent d'uns temps efectivament millors en què la provocació era una forma de vida i no un miserable hashtag. Reivindicar la seva discografia en solitari és de justícia. Assenyalar com a imprescindible qualsevol de les seves obres amb els Dolls és una evidència.