Michael Monroe - "I Live Too Fast to Die Young" (2022)

La trajectòria de Michael Monroe ha estat tan marcada pel talent com per la mala sort. Un talent que l'ha permès brillar durant més de quatre dècades, ja fos en solitari o al capdavant de projectes tan essencials com els històrics Hanoi Rocks o els mai prou reivindicats Demolition 23. I una mala sort que l'ha mantingut sempre en un injust segon pla, allunyat d'uns focus que han preferit apuntar cap a alumnes tan avantatjats com Guns N' Roses –molt més que admiradors declarats del finlandès-. Artista de culte amb vocació d'estrella del rock, capaç d'oferir directes d'alt voltatge en qualsevol escenari que li posin al davant i de facturar cançons memorables cada cop que passa per l'estudi.

Com a mostra les 11 pistes que componen el seu desè àlbum, "I Live Too Fast to Die Young" (2022). Un treball que difícilment alterarà cap esdeveniment a aquestes alçades però segueix presentant Monroe com un exemplar únic en la seva espècie, la personificació del rock'n'roll amb tota la seva essència. I un cançoner on brillen amb llum pròpia himnes tan potencials –i ben titulats- com "Murder the Summer of Love", "Young Drunks & Old Alcoholics" –punk rock escandinau en estat pur, per cortesia d'un pioner mai prou reconegut- o "Everybody's Nobody", gravats amb el suport de vells coneguts com Steve Conte (guitarra) o Sami Yaffa (baix). A la peça titular hi participa Slash a les sis cordes, i en un món una mica més coherent esdevindria un hit amb totes les lletres.

Ozzy Osbourne - "Ordinary Man" (2020)

No és broma. Ara fa cosa d'uns deu anys, un laboratori científic va dur a terme un estudi al voltant de la genètica d'Ozzy Osbourne. L'objectiu de la recerca era esbrinar com s'havia pogut mantenir viu el Madman després de quatre dècades d'excessos de tota mena (de debò, no és broma). Fos quin fos el resultat, el més sorprenent a aquestes alçades no és tant el fet que el de Birmingham hagi lliurat una nova obra d'estudi quan ja ningú s'ho esperava –no havia publicat material nou en solitari des d'"Scream" (2010)- com que el plàstic en qüestió mantingui el tipus a mig segle del debut de Black Sabbath.

D'acord, difícilment aguantarà "Ordinary Man" (2020) les comparacions amb tòtems com "Blizzard of Ozz" (1980), però en conjunt no desentona al costat d'obres potser menors però encara reivindicables com el també llunyà "Ozzmosis" (1995). La qual cosa fa d'aquest nou treball, amb tota probabilitat, el més rodó que ha lliurat Osbourne en el que portem de segle si descomptem el disc de reunió de Black Sabbath –"13" (2013)-. Un plàstic que tant pot trepitjar fort amb el hard rock monolític d'"Straight to Hell" o "Eat Me", com flirtejar amb els ressons dels 90 a "Under the Graveyard" o fins i tot segellar una balada de les que haurien rebentat les llistes d'èxits ara fa quatre dècades, la peça titular.

Destaca en aquesta última la participació d'Elton John al piano i a la segona veu, i d'Slash en un solo de guitarra pel qual mataria ara mateix la banda que comanda Axl Rose. No són els únics convidats de luxe en uns crèdits on figura un altre Gunner, Duff McKagan, com a baixista i titular d'una base rítmica completada pels tambors de Chad Smith (Red Hot Chili Peppers). La llista de noms il·lustres es complementa amb presències com les de Tom Morello (Rage Against The Machine) a les sis cordes o dels rapers Post Malone i Travis Scott, amb qui el pioner del Metal s'aproxima a les últimes tendències urbanes a la final "Take what You Want". Curiosament, l'única peça del disc que sembla tenir data de caducitat.