Essra Mohawk (1948-2023)

ESSRA MOHAWK

(1948-2023)

Les seves cançons havien estat gravades per les Shangri-Las i Vanilla Fudge –en tots dos casos hi va tenir a veure la bona visió de Shadow Morton- abans de cridar l'atenció de Frank Zappa, qui la va fitxar com a membre dels Mothers of Invention –en va formar part durant una breu temporada entre 1967 i 1968- i va donar la primera empenta a la seva trajectòria solista. Essra Mohawk va alternar a partir d'aleshores una discografia a cavall de gèneres com el soul, el jazz o el pop d'alta sofisticació, amb col·laboracions amb programes televisius i una trajectòria com a compositora d'èxits per a figures com Cyndi Lauper, qui el 1986 va gravar el seu "Change of Heart". Ha mort a l'edat de 75 anys.

Mig segle de "New York Dolls"

El punk abans del punk. El glam en la seva manifestació més vital i alhora decadent. El retorn del rock'n'roll a les seves formes més bàsiques i fundacionals, i alhora un salt endavant per al qual ningú –ningú!- estava encara preparat. El sexe, la provocació, el perill i, sí, el rhythm & blues. Tot això representaven els New York Dolls quan van irrompre als escenaris del Lower Manhattan durant la primera meitat de la dècada dels 70.

Eren els dies del Max's Kansas City i del Mercer Arts Center –també d'un CBGB que tot just acabava d'obrir portes-, de la ressaca de la Velvet Underground i la implosió dels Stooges. Entre la primera i els segons havien posat bona part de les bases de tot allò que encara trigaria alguns anys en acabar de quallar. Els Dolls van afegir-hi tota la resta. L'estètica glam, l'herència stoniana, la frescor dels girl groups de la dècada anterior, i sobretot un repertori que gairebé ningú va saber entendre al seu dia però –com els dels Stooges i la Velvet- pràcticament dibuixaria el full de ruta del punk i tota la seva ona expansiva.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "New York Dolls" (1973). El debut homònim del quintet que integraven David Johansen (veu), Sylvain Sylvain (guitarra), Johnny Thunders (guitarra), Arthur "Killer" Kane (baix) i Jerry Nolan (bateria) –aquest últim pràcticament s'acabava d'integrar al grup com a substitut del traspassat Billy Murcia, primera víctima de la cursa d'excessos que definiria bona part d'una nissaga tan influent com maleïda, tan obviada al seu dia com llegendària a hores d'ara-.

Producció de Todd Rundgren i una desena llarga de pistes que encara avui valen per discografies i estils musicals sencers. D'aquell himne subterrani que va esdevenir la inicial "Personality Crisis" a les essències genuïnament novaiorqueses de "Vietnamese Baby" i "Subway Train" o el blues corrosiu de "Jet Boy", passant per les icòniques "Looking for a Kiss" i "Trash", amb cites a les Shangri-Las i Mickey & Sylvia, respectivament. Sense oblidar, és clar, l'atòmica versió del "Pills" de Bo Diddley, que els semblava fet a mida. Pocs debuts discogràfics poden presumir d'un caràcter tan definitiu com el que ens ocupa.

Paul Vance (1929-2022)

PAUL VANCE
(1929-2022)

De quan una cançó podia fer disparar les vendes d'un determinat article. "Itsy Bitsy Teenie Weenie Yellow Polka Dot Bikini", el single que va catapultar Brian Hyland fins als primers llocs de les llistes d'èxits nord-americanes i britàniques l'estiu de 1960 –i que va consolidar el novaiorquès com un dels grans ídols adolescents dels anys previs a la Beatlemania-, va servir al seu dia perquè augmentessin les vendes de bikinis –una peça de roba que els cànons de l'època encara consideraven massa atrevida-. La pista en qüestió era allò que els anglosaxons solen anomenar una novelty song, però la seva lletra també es podia interpretar com una invitació a mostrar-se un(a) mateix(a) tal com és.

"She was afraid to come out of the locker / She was afraid that somebody would see", cantava Hyland. Una expressió, la de tenir por de sortir de l'armari, que malauradament encara segueix ressonant a la nostra societat més de sis dècades després. "Itsy Bitsy Teenie Weenie Yellow Polka Dot Bikini" narrava la història d'una adolescent a qui li feia vergonya posar-se un bikini i mostrar el seu cos en públic, ja fos per la pressió estètica, per por dels guardians de la moral, o simplement perquè vivim en un món que no acceptava aleshores ni accepta avui que una dona pugui fer el que li doni la gana amb el seu propi cos. Una cançó aparentment innocent que podia dir moltes coses, i que han versionat artistes de tota mena –de Johnny Hallyday a Die Toten Hosen, passant per Mud o Connie Francis-.

Ha mort a l'edat de 92 anys el compositor Paul Vance, autor juntament amb Lee Pockriss d'aquell "Itsy Bitsy Teenie Weenie Yellow Polka Dot Bikini", també de "Catch a Falling Star", l'èxit de Perry Como, i de "Tracy" (1969), el celebrat single de debut de The Cuff Links –el grup es va formar per iniciativa dels mateixos Vance i Pockriss com a vehicle per donar sortida a una sèrie de cançons-. El tàndem compositiu també va facturar el 1965 "Leader of the Laundromat", paròdia del "Leader of the Pack" de les Shangri-Las enregistrada per The Detergents –un altre grup d'estudi, en aquest cas dedicat a parodiar els èxits del moment, impulsat pels propis Vance i Pockriss-.

Sylvain Sylvain (1951-2021)

SYLVAIN SYLVAIN

(1951-2021)

Si, com diu aquell vell tòpic que mai ha deixat de tenir els seus fonaments, el punk va arribar tard i malament en aquest costat dels Pirineus, els New York Dolls directament hi van aterrar ja en temps de descompte i d'una manera, diguem-ne, poc usual. Salvant projectes en solitari i ramificacions diverses, el primer cop que es va anunciar la presència de la banda nord-americana a Barcelona va ser una nit de primavera de l'any 2007 al Pop Bar de la sala Razzmatazz. No va ser un concert ni s'hi va presentar la formació sencera, sinó que es tractava d'una sessió de música enllaunada on Sylvain Sylvain i Sami Yaffa –l'exHanoi Rocks era aleshores baixista titular dels Dolls- van exercir com a disc jockeys.

La sessió va esdevenir tot un recorregut per la història del rock'n'roll a través de totes les variants que un bon dia van confluir en aquell terratrèmol punk amb epicentre a la Nova York subterrània –i perillosa, no ho oblidem- a la qual Sylvain i companyia havien posat banda sonora mentre, a Londres i a Manchester, els futurs fills de l'imperdible encara anaven amb grenyes i pantalons de pota d'elefant. Recordo que van obrir amb les Shangri-Las i el seu "Leader of the Pack". També recordo unes quantes galetes de Sun i Chess Records fent tremolar el que era aleshores l'autoproclamat temple de la 'modernitat' a la Ciutat Comtal. Però sobretot recordo el bon rotllo i la simpatia de Sylvain, encantat de saludar la parròquia local i intercanviar-hi batalletes entre cançó i cançó.

El debut en directe de New York Dolls a casa nostra es va produir al cap d'uns mesos, la tardor d'aquell mateix 2007 en una sala Sidecar que celebrava el seu 25è aniversari amb una de les vetllades més memorables que deu haver arribat a acollir el seu escenari. Si les expectatives de cara a aquell concert eren elevades, el nivell va ser encara superior. No eren els Dolls originals, però allà teníem a Sylvain i David Johansen, amb el suport d'alumnes tan avantatjats com Steve Conte o el propi Yaffa. Presumint d'actitud punk, elegància glam i tot l'ofici d'aquells tòtems del rock'n'roll i el rhythm & blues que els havien alimentat durant els seus anys formatius. Una banda que havia alterat literalment la història de la música, demostrant que encara tenia coses a dir en un soterrani amb capacitat per a 200 afortunades ànimes –l'any següent van repetir a l'Apolo i van tornar a donar el millor d'ells mateixos, però ja no va ser el mateix-.

Sylvain ens ha deixat aquesta setmana, víctima del càncer contra el qual havia estat batallant durant gairebé dos anys, inclosa una campanya de recaptació de fons a través de les xarxes socials per tal de poder tractar-se en un país –els Estats Units- on l'esperança de vida pot arribar a dependre del nivell de sanejament del compte bancari de cadascú. Se'n va amb el genial guitarrista una part essencial d'aquella Nova York que encara es resisteix a esdevenir un parc temàtic. Un supervivent d'uns temps efectivament millors en què la provocació era una forma de vida i no un miserable hashtag. Reivindicar la seva discografia en solitari és de justícia. Assenyalar com a imprescindible qualsevol de les seves obres amb els Dolls és una evidència.