Demolition 23 i Neurotic Outsiders, dues bandes a seguir reivindicant

Edicions originals en cd –i en cassette- de "Demolition 23" i "Neurotic Outsiders".

Els àlbums homònims –i únics- de Demolition 23 i Neurotic Outsiders, publicats el 1994 i el 1996 respectivament. El primer podria ser l'obra més rodona que mai hagin signat plegats Michael Monroe i Sami Yaffa –i això és dir molt-, augmentats per Jay Hening i Jimmy Clark, i produïts per Little Steven. El segon va materialitzar la unió a priori impossible d'Steve Jones, Duff McKagan, John Taylor i Matt Sorum, que també van sonar com mai abans ho havien fet –els va produir Jerry Harrison de Modern Lovers i Talking Heads-.

Tant l'un com l'altre es troben entre els meus discos preferits dels 90 –el de Demolition 23 el podria posar perfectament a dalt de tot, el de Neurotic Outsiders el situo igualment per sobre de bona part dels clàssics més incontestables d'una dècada que em segueix semblant molt potent a tots els efectes-. Continuo punxant-los sovint, i encara a aquestes alçades em segueixen transportant tots dos fins a coordenades que mai podré assolir amb cap altre disc.

Demolition 23 i Neurotic Outsiders eren dues bandes amb moltes coses en comú. D'entrada, el fet d'haver facturat dos dels millors discos de la història del punk en ple revival del gènere i no haver-ho petat –no hi va ajudar que tots dos grups es volatilitzessin en un temps rècord-. En tot cas, tant els uns com els altres van deixar molt més que en evidència a tots els Green Days i Offsprings d'aquest món –res en contra de Green Day ni de The Offspring, però qui em vulgui entendre ja m'ha entès-.

Més enllà d'aquest caràcter gairebé maleït, els seus respectius àlbums també tenen en comú el fet d'haver estat inexplicablement descatalogats durant dècades –i d'haver adquirit al llarg d'aquest temps l'estatus d'autèntiques obres de culte-. La casualitat va voler que l'any passat es reeditessin tots dos amb pocs mesos de diferència i amb els bonus tracks de rigor –pistes que òbviament entren de fàbula, però a la pràctica no aporten res a dos discos que segueixen valent-se per ells mateixos-.

De reeditar "Demolition 23" se'n va encarregar Wicked Cool, la disquera del mateix Steven Van Zandt –qui l'havia publicat originalment al Japó amb Renegade Nation; a la resta del món l'havia editat Music For Nations-. "Neurotic Outsiders" el va recuperar el segell Supermegabot –al seu dia l'havien publicat WEA i Maverick-. Encara no he adquirit cap de les dues reedicions. I si bé no descarto passar per caixa properament –crec que l'ocasió s'ho mereix-, de moment segueixo vibrant amb unes edicions originals que pràcticament han esdevingut peces d'arqueologia però al meu imaginari són tan vigents o més que gairebé tres dècades enrere.

Michael Monroe - "I Live Too Fast to Die Young" (2022)

La trajectòria de Michael Monroe ha estat tan marcada pel talent com per la mala sort. Un talent que l'ha permès brillar durant més de quatre dècades, ja fos en solitari o al capdavant de projectes tan essencials com els històrics Hanoi Rocks o els mai prou reivindicats Demolition 23. I una mala sort que l'ha mantingut sempre en un injust segon pla, allunyat d'uns focus que han preferit apuntar cap a alumnes tan avantatjats com Guns N' Roses –molt més que admiradors declarats del finlandès-. Artista de culte amb vocació d'estrella del rock, capaç d'oferir directes d'alt voltatge en qualsevol escenari que li posin al davant i de facturar cançons memorables cada cop que passa per l'estudi.

Com a mostra les 11 pistes que componen el seu desè àlbum, "I Live Too Fast to Die Young" (2022). Un treball que difícilment alterarà cap esdeveniment a aquestes alçades però segueix presentant Monroe com un exemplar únic en la seva espècie, la personificació del rock'n'roll amb tota la seva essència. I un cançoner on brillen amb llum pròpia himnes tan potencials –i ben titulats- com "Murder the Summer of Love", "Young Drunks & Old Alcoholics" –punk rock escandinau en estat pur, per cortesia d'un pioner mai prou reconegut- o "Everybody's Nobody", gravats amb el suport de vells coneguts com Steve Conte (guitarra) o Sami Yaffa (baix). A la peça titular hi participa Slash a les sis cordes, i en un món una mica més coherent esdevindria un hit amb totes les lletres.

Vint anys de Hanoi 23

Tal dia com avui de fa vint anys va tenir lloc la primera emissió de Hanoi 23, un magazine setmanal de temàtica musical dirigit i conduït per un servidor a la freqüència de Ràdio Cardedeu. No era el primer programa que realitzava, però sí que va ser el primer que va gaudir d'un format definit. I el més important, va suposar una escola privilegiada que em va permetre adquirir l'ofici del periodisme a la vegada que aprenia constantment sobre música. També em va brindar l'oportunitat de conèixer grans professionals de diferents disciplines i, per descomptat, persones meravelloses amb moltes de les quals he compartit grans moments dins i fora d'antena.

El Hanoi em va portar fins i tot a conèixer personalment alguns dels meus referents, com ara Michael Monroe, un dels primers músics a qui vaig entrevistar pel programa i una gran font d'inspiració -el nom de l'espai es derivava dels dos grups que ell mateix havia encapçalat, Hanoi Rocks i Demolition 23-. Hanoi 23 es va emetre amb periodicitat setmanal els diumenges al migdia fins el mes de febrer de 2007. Van ser sis anys molt intensos, i dels quals guardo un molt bon record. Per això m'ha vingut de gust commemorar l'aniversari, i per això em sembla just donar les gràcies una vegada més a totes les persones que em van acompanyar durant aquell apassionant trajecte.

Michael Monroe en streaming

Monroe i Yaffa, actuant en streaming ahir a la tarda.

La mirada de complicitat que Michael Monroe li va dedicar a Sami Yaffa durant la interpretació de "Motorvatin'" ho deia tot. Quatre dècades de trajectòria, una unió que s'ha anat fent i desfent de forma intermitent però sembla ara més sòlida que mai, i un clàssic de Hanoi Rocks que després de tot aquest temps segueix invocant les essències més bàsiques i primàries del rock'n'roll, despatxat en aquesta ocasió en un format semiacústic que l'acostava a registres com el rockabilly.

Monroe va oferir ahir a la tarda un concert en streaming des de l'escenari de 45 Special, històrica sala de concerts de la localitat finlandesa d'Oulu que aquests dies i amb motiu de l'emergència sanitària ha de limitar la seva activitat a retransmissions com la que ens ocupa. Un repàs a la trajectòria solista de Monroe, cites puntuals a Hanoi Rocks i Demolition 23 i alguna versió molt ben triada –explosiu final amb "Long Tall Sally" a manera d'homenatge pòstum a Little Richard-, amb Yaffa al baix i un altre vell conegut com és Costello a la guitarra acústica.

Monroe, lluny de la hiperactivitat a què ens té acostumats quan s'enfila a un escenari, es va mantenir al centre del set, tocant la guitarra acústica, i fins i tot va oferir bona part del concert assegut. No és que s'estigui desgastant, ben al contrari. El d'ahir era un show de petit format i les circumstàncies convidaven a oferir una posada en escena més aviat recollida, també a triar un repertori on semblaven encaixar especialment títols com "Deadtime Stories", "You Crucified Me" o "Don't You Ever Leave Me". Però per moments semblava l'autor de "Not Fakin' It" (1989) més incombustible que mai als seus 57 anys.

Poden vostès visionar el concert a Facebook.

Little Steven i Demolition 23

Steven Van Zandt, aka Little Steven. Qui no el coneix com a guitarrista de Bruce Springsteen & The E Street Band, el coneix pel seu paper a The Sopranos. Però el cert és que l'amic Van Zandt té cares més ocultes i probablement també més interessants, entre les quals destaquen les d'activista polític i musical. En aquest darrer àmbit, és d'aplaudir la seva tasca al capdavant del programa radiofònic Underground Garage i del segell discogràfic Wicked Cool. També en el marc del seu activisme musical, Little Steven va ser responsable a mitjans dels anys 90 de la formació de Demolition 23, el meu grup preferit del punk d'aquella dècada. L'encapçalaven els exHanoi Rocks Michael Monroe i Sami Yaffa, i el seu únic i homònim disc (1994) conté bales de precisió del calibre de "Nothin's Alright", "Hammersmith Palais" o "Same Shit Different Day". Van Zandt no va formar part del grup, però els va produir l'àlbum i és coautor de la majoria dels seus temes. "Vaig escriure la major part del disc amb la idea de recuperar el punk tradicional", declara ell mateix a l'edició de gener de Ruta 66. "Totes les companyies el van rebutjar, em deien que no els interessava perquè el punk havia passat de moda. I un any després, apareixien Green Day i Offspring". És el que té moure's al marge de dictats i tendències. Amb el disc de Demolition 23 actualment descatalogat i pràcticament il·localitzable, Van Zandt es planteja la possibilitat de reeditar-lo "perquè ningú el té". La qual cosa, en uns moments en què el terme punk es troba més adulterat que mai, seria una boníssima notícia. Tant per qui porta anys buscant-lo sense èxit, com pels que encara el punxem sovint.

Michael Monroe i Little Steven.

Audio: "Nothin's Alright" - Demolition 23