Fred Smith (1948-2026)

Ha mort Fred Smith, baixista de Television i batec de la immortal "Marquee Moon" –també, com a tal, pioner del punk, el post-punk, la New Wave i tot el que va venir a continuació–. Va militar en uns primeríssims Blondie, abans d'agafar el relleu de Richard Hell a la banda de Tom Verlaine. Durant els anys d'inactivitat del grup va seguir col·laborant amb els projectes solistes tant del mateix Verlaine com de Richard Lloyd. També va treballar amb altres gegants del rock'n'roll més genuïnament novaiorquès, com The Fleshtones o Willie Nile. Ens ha deixat a pràcticament tres anys del traspàs de Tom Verlaine.

50 anys de l'obertura del CBGB

L'entrada del CBGB. Nova York, març de 2006.

Avui fa 50 anys que el llegendari CBGB va obrir portes per primer cop al 315 del Bowery, a Nova York. Al seu escenari hi va acabar d'agafar forma aquella escena punk que havia començat a germinar al Max's Kansas City i al Mercer Arts Center. Rampa de llançament de Ramones, Television, Dictators, Patti Smith, Blondie, Talking Heads i tants altres, va esdevenir una de les meques mundials del rock'n'roll fins que va haver d'abaixar la persiana la tardor de 2006 davant la impossibilitat de pagar el lloguer.

Si durant la dècada dels 70 el CBGB havia representat com cap altre lloc l'essència més genuïna del Lower Manhattan –aleshores un entorn inhòspit i fins i tot perillós-, el seu final també va ser signe d'un temps en què els artistes se n'havien d'anar a viure a Brooklyn perquè no es podien permetre fer-ho a Manhattan. El seu local l'ocupa actualment una botiga de roba on es venen jaquetes de cuir amb logotips de bandes punk a 2.000 dòlars la peça. Això sí, el carrer és net com una patena. Signe del temps, també.

La fotografia és de març de 2006, pocs mesos abans de tancar la sala. Si no em falla la memòria, l'últim concert que hi vaig veure va ser un festival de música Oi! amb Red Alert com caps de cartell, aquell mateix mes de març. Érem quatre gats, i la meitat devíem ser turistes encantats de poder posar els peus al lloc on havia començat tot –i al seu lavabo, igualment mític-. No ho sabíem, però estàvem assistint al final de tota una era.

Guitarra, baix i bateria - Programa 325

Tom Verlaine (1949-2023).

Nova edició de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil i un servidor a Ràdio Silenci. Una conversa melòmana al voltant de Deniz Tek i Radio Birdman, Tom Verlaine i Television, Blackberry Smoke, The Missing Leech, Davy Lyons, Elle León, Toti Soler, Huey "Piano" Smith i Albert Marquès amb Keith Lamar. Disponible en podcast.

Tom Verlaine (1949-2023)

TOM VERLAINE
(1949-2023)

En algun moment de 2006 vaig escoltar "Songs and Other Things", l'àlbum en solitari que Tom Verlaine havia publicat aquell mateix any. Em va cridar l'atenció una peça, "The Earth Is in the Sky", que em recordava als discos que estava fent aleshores Elliott Murphy però també a certes obres de Lou Reed. Fixin-se vostès que els tres noms que he citat fins ara tenen com a comú denominador l'essència novaiorquesa –per molt que Verlaine fos nascut a Nova Jersey, és part definitòria del so de Nova York-, però també la línia directa amb les arrels d'un moviment, el punk, al qual mai van acabar de militar.

A Verlaine –de nom civil Thomas Miller, el nom artístic volia ser un homenatge a Paul Verlaine- se'l recordarà sobretot com a cantant i guitarrista de Television, aquella banda que va posar algunes de les bases del punk a la Big Apple –i de bona part del rock amb accent novaiorquès de les passades quatre dècades i mitja- sense arribar a ser estrictament punk –tot i haver estat el primer grup en tocar a l'escenari del CBGB, el 1973-. Una formació que bevia del jazz, de les avantguardes i també de les formes més avançades del rock –diguem-ho clar: els agradava la psicodèlia i feien cançons de 10 minuts en un moment en què això no estava gens a l'ordre del dia-.

Venien d'on venien, però eren tan avançats al seu temps que van arribar a facturar algunes obres capitals del post-punk quan aquest terme encara no s'havia inventat. Quan el mateix punk tot just havia sortit de la seva pròpia rampa de llançament, de fet. Penso sense anar més lluny en aquell apoteòsic debut que es van marcar amb el totèmic "Marquee Moon", publicat el mes de febrer de 1977 –abans que els primers àlbums dels Damned, els Clash, els Sex Pistols o Talking Heads-. Una col·lecció de cançons –sí, cançons- que bevien de fonts clàssiques però miraven (molt) endavant, i on Verlaine i Richard Lloyd presumien d'una tècnica extraordinària a les sis cordes alhora que eixamplaven les possibilitats del seu instrument.

L'etapa inicial de Television va durar fins al 1978 –en dècades posteriors es reunirien en diverses ocasions, a casa nostra els vam poder veure l'any 2014 al Primavera Sound-. Va ser aleshores quan Verlaine va seguir nodrint-se de referents més o menys pretèrits per caminar sempre endavant amb una trajectòria que va tenir com a punt de partida un monumental àlbum homònim publicat el 1979. Un plàstic que saludava la New Wave i mostrava a Sonic Youth i companyia part del camí a seguir, però alhora recordava a Lou Reed, la Velvet Underground o fins i tot el Bob Dylan iconoclasta i elèctric dels 60.

I parlant de Dylan, tampoc té desperdici la claustrofòbica lectura que Verlaine va fer de "Cold Irons Bound" per la banda sonora d'"I'm Not There" (2007), la pel·lícula de Todd Haynes inspirada en el de Duluth. De fet, ell mateix era un dels components de The Million Dollar Bashers, supergrup de ments inquietes –John Medeski, Lee Ranaldo, Nels Cline, Smokey Hormel, Steve Shelley, Tony Garnier i el mateix Verlaine- format expressament per gravar diverses peces d'aquella banda sonora –acompanyant a Stephen Malkmus, Eddie Vedder i Karen O, ni més ni menys-. Ens ha deixat Verlaine a l'edat de 73 anys. Una gran pèrdua per la música, un llegat que perdurarà, i un buit que ningú més podrà omplir.

Un passeig virtual pel CBGB

La sala principal del CBGB, amb l'escenari al fons, vista des de la taula de so.

Un dels capítols que millor van il·lustrar el procés de gentrificació que va experimentar Manhattan durant les primeres dues dècades del segle XXI, va ser el tancament del llegendari CBGB. El santuari del punk novaiorquès va abaixar la persiana de forma definitiva la tardor de 2006. Pocs mesos abans, algú va fotografiar tots i cada un dels racons del local amb una càmera de 360 graus. El portal digital 360vr ha recuperat les imatges amb forma de passeig virtual pel CBGB, des de l'accés principal pel 315 del Bowery fins als mítics lavabos, passant per la barra de bar i l'escenari on s'havien foguejat Ramones, Television i companyia. Poden accedir-hi a través d'aquest enllaç.

Passejant pel Primavera (4)

PRIMAVERA SOUND 2014

Parc del Fòrum, Barcelona

31 de maig de 2014

2014 haurà estat pels habituals del Primavera l'any de la pluja, però també el de la reordenació de l'espai Fòrum. Una reordenació que ha facilitat la mobilitat a l'interior del recinte -les àmplies distàncies es mantenen, això és inevitable-, ha reduït bona part del caos de la passada edició i, en conseqüència, ha atorgat a l'espectador un plus de comoditat. Hi ha contribuït la instal·lació de dos escenaris principals bessons, situats l'un de cara a l'altre, que s'alternaven la programació. També hi ha contribuït la tendència -iniciada l'any passat- de suprimir escenaris petits en favor d'altres de més grans.

Que no se'm malinterpreti: si hi ha a casa nostra un macrofestival que segueixi apostant pels escenaris petits, és sens dubte Primavera Sound. Facin un cop d'ull a la seva programació i s'adonaran de la immensa quantitat de concerts de petit i mitjà format que reparteix per sales, bars, parcs i botigues d'arreu de la ciutat durant els dies previs i posteriors al seu desembarcament al Fòrum. Ara bé, també resulta evident la massificació creixent que experimenta any rere any el propi Parc del Fòrum durant les jornades centrals del festival. Marees humanes que s'escampen arreu del recinte, fent de tot escenari petit una autèntica llauna de sardines on bona part dels presents no poden gaudir dels concerts en condicions.

Es tracta doncs d'assumir que el Primavera ha crescut, que no pararà de fer-ho -com a mínim a curt termini- i que, per tant, la mida dels escenaris ha de ser macro. Perquè sí, les marees humanes hi seran igualment, però les prestacions dels macroescenaris permeten, si té prou força l'artista de torn, que el seu discurs arribi sense problemes fins a les últimes files. Ho il·lustraven la nit del dijous uns gloriosos Arcade Fire. Hi tornaven ahir uns Nine Inch Nails que van transformar el Fòrum en una rave de proporcions babilòniques, escopint foc des de l'escenari i signant un dels concerts definitius del festival.

I si en volen un exemple encara més gràfic, prenguin el de Godspeed You! Black Emperor. Il·luminació austera, projeccions al fons de l'escenari i una muralla sònica que s'apreciava molt millor a mida que un s'allunyava de l'escenari -el millor lloc: sota les plaques solars, amb la brisa primaveral refrescant la nit i la música dels canadencs venint de cara-. Altres moments memorables els van protagonitzar Caetano Veloso i uns Television que van recuperar "Marquee Moon" (1977) amb Jimmy Rip ocupant molt dignament el lloc de Richard Lloyd.

TELEVISION. "Marquee Moon".

CAETANO VELOSO. Llegenda.

GODSPEED YOU! BLACK EMPEROR. De lluny.

THE DISMEMBERMENT PLAN. Més fum que substància.

CLOUD NOTHINGS. Sang a les venes.

NINE INCH NAILS. Foc a l'escenari i catarsi al Fòrum.