(1962-2022)
Sempre que penso en Red Alert em ve a la memòria la tarda-vespre d'un diumenge d'hivern de fa molts anys a Nova York, que vaig començar perdent-me en algun lloc de Queens i vaig acabar vibrant al CBGB amb una apoteòsica descàrrega de la banda britànica. Pel camí vaig anar a parar accidentalment a Nova Jersey, després al sud del Bronx i finalment a un vagó de metro en direcció cap al Downtown on una dona afroamericana amb aspecte de bruixa de Nova Orleans em va assenyalar amb el dit tot pronosticant alguna mena d'apocalipsi mentre circulàvem pel subsòl de Harlem. Que després de tot allò acabés en un concert d'un dels grups essencials de la música Oi! en un dels grans santuaris del punk un diumenge a la nit, certifica que efectivament hi va haver un temps en què tot era possible a la Big Apple.
D'aquella vetllada al Bowery recordo una sala poc atapeïda –el CBGB va ser un entorn de naturalesa subterrània fins i tot quan el Lower Manhattan ja havia començat a gentrificar-se a marxes forçades, i així és com m'agrada recordar-lo- però un públic molt entusiasta i absolutament entregat, inclòs un irlandès amb una samarreta del Barça –per algun motiu no va sonar "Visca el Barça", aquella peça amb què els anglesos havien certificat la seva bona sintonia amb Barcelona-. També recordo una banda en plenitud de facultats amb el gran Steve "Cast Iron" Smith al capdavant –amb qui un parell de dies més tard vaig coincidir en una disqueria de Brooklyn-. Va ser l'única vegada que vaig poder veure Red Alert en directe, i si no ho recordo malament també va ser l'últim cop que vaig arribar a trepitjar el CBGB, que va tancar al cap d'uns mesos. Tant del grup com de la sala en guardo un molt bon record, no cal dir-ho.
Formats el 1979 a Sunderland, al nord-est d'una Anglaterra en fase de profunda depressió i a les portes del thatcherisme, Red Alert van ser un dels noms capdavanters de l'Oi!, aquell corrent del punk que va renunciar d'entrada a tota subtilesa i va donar veu a la classe obrera britànica al mateix temps que, a l'altre costat de l'Atlàntic, el hardcore parlava de tu a tu a tots els inadptats a qui el somni (nord-)americà havia deixat enrere. Van debutar aquell mateix any en una festa local on van basar el repertori en versions de bandes com The Clash, i el 1980 van publicar el seu primer ep, "Third and Final". Els seus singles van fer escola, el seu nom va esdevenir referencial dins del seu àmbit i poc a poc van teixir una relació cada cop més estreta amb Catalunya, fins al punt que Smith es va establir l'any 2013 a Badalona, on ha mort aquesta setmana a l'edat de 59 anys. Descansi en pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada