Jet Black (1938-2022)

JET BLACK
(1938-2022)

Un parell de dades. La primera, Jet Black tenia 36 anys quan va formar els Stranglers el 1974 juntament amb Jean-Jacques Burnel i Hugh Cornwell –que eren una dècada més joves-. En altres paraules, tant ell com la seva banda es consideraven massa vells per l'escena punk on la indústria va provar de fer-los encaixar amb calçador. Ho van pagar car –molts punks no els van acceptar mai-, però la història els va acabar donant la raó –més enllà d'haver signat un bon grapat de peces memorables, es poden comptar com l'esglaó que avança per l'esquerra la generació de l'imperdible i fa de pont entre l'efervescència del pub rock i el salt endavant de la New Wave i l'era post-punk-.

La segona dada. Black, de nom civil Brian John Duffy, havia estat un home de negocis força exitós –allò que avui s'anomenaria un emprenedor- abans de dedicar-se professionalment a la música. Que amb pràcticament quatre dècades vitals a l'esquena deixés enrere tot aquell bagatge i esdevingués una estrella del rock, desafiava tota mena d'esquemes i trencava moltes més normes i convencions que bona part dels seus contemporanis. En volen més? Doncs apuntin aquesta: per generació i per (de)formació, Black era un bateria de jazz –escoltin com marcava el ritme i el tempo a la celebrada "Golden Brown", i després parin atenció a com tocava Joe Morello al "Take Five" del Dave Brubeck Quartet- a la base rítmica d'un grup punk.

Ha mort Jet Black, un dels membres fundadors d'una banda que sempre va anar pel seu compte, navegant sense por per territori de ningú i sobreposant-se a modes i etiquetes. Títols com "No More Heroes" ho tenien tot per ser himnes punk, i a la seva manera ho van ser però també van anar molt més enllà. Va romandre a bord del grup fins a l'any 2007, quan la salut el va obligar a abaixar el ritme, però va seguir participant en tasques promocionals i fins i tot va girar ocasionalment amb la banda tot signant autògrafs als seguidors que li demanaven, malgrat no estar en condicions d'enfilar-se cada nit a l'escenari. El 2018 es va retirar definitivament. Ha mort aquesta setmana a casa seva, a Gal·les, a l'edat de 84 anys.

Wilko Johnson (1947-2022)

WILKO JOHNSON
(1947-2022)

La seva forma de tocar la guitarra va fer escola. Parlem d'un estil que bevia dels grans tòtems del blues elèctric però alhora s'avançava a la primera línia del punk i a tot allò que se'n va derivar. D'una tècnica que es servia únicament dels dits per fer tot allò que d'altres feien amb una pua, guanyant versatilitat i conjugant subtilesa i detallisme amb visceralitat i força bruta. Aquí tenim riffs com els de "Roxette", "All through the City" o "She Does It Right", aquell coet de rhythm & blues supersònic que perfectament podria fer de pont entre els Pretty Things i la generació del 77.

Ens ha deixat Wilko Johnson, guitarrista i membre fundador d'uns Dr. Feelgood que per a molts van deixar de tenir sentit el dia que ell en va sortir –mai ha quedat del tot clar si per voluntat pròpia o forçat pels seus companys; probablement no ho sabrem mai i, de fet, a aquestes alçades ja poc importa-. Pioner del pub rock, autèntica bèstia del rhythm & blues més genuïnament britànic i precursor del punk, també arquitecte d'allò que es va anomenar el so de Canvey Island. Dels Sex Pistols a Madness passant per The Jam, són incomptables les bandes que han citat els Feelgood com a influència cabdal.

Johnson va gravar els quatre primers àlbums del grup –"Down by the Jetty" (1975), "Malpractice" (1975), el directe "Stupidity" (1976) i "Sneakin' Suspicion" (1977)-, on ell mateix va compondre bona part del material. Però la seva trajectòria va molt més enllà. Membre ocasional dels Blockheads d'Ian Dury –amb els quals va enregistrar "Laughter" (1980), i dels quals va acabar fitxant Norman Watt-Roy per la seva pròpia banda solista-, va debutar en solitari el 1981 amb "Ice on the Motorway". Era l'inici d'una carrera per compte propi que arriba fins al notable "Blow Your Mind" (2018) i que inclou episodis tan destacables com "Going Back Home" (2014), el plàstic que va signar a mitges amb el seu bon amic Roger Daltrey de The Who.

El 2013 va donar la volta al món la notícia que li quedaven mesos de vida. El metge li havia diagnosticat un càncer terminal i la seva resposta va ser acomiadar-se des del seu hàbitat natural, l'escenari, tot fent una última gira plantejada a consciència. Finalment no es va produir el fatal desenllanç, i Johnson es va mantenir ben ferm i en plena forma al peu del canó, conservant tota la força que el caracteritzava i aquella actitud escènica tan seva –a casa nostra encara vam tenir ocasió de comprovar-ho en un parell d'ocasions: 27 de gener de 2016 al Teatre Apolo i 10 de febrer de 2019 a la sala Apolo, aquest darrer concert amb Jesse Dayton com a il·lustre artista convidat-. Ara sí, el seu cos ha dit prou. La llegenda perviurà, però se'l trobarà molt a faltar.

Barrie Masters (1956-2019)

Foto Ian Dickson.

BARRIE MASTERS

(1956-2019)

Si el naixement del punk britànic no s'entendria en termes musicals sense l'eclosió a mitjans de la dècada dels 70 d'allò que es va anomenar pub rock, Eddie and The Hot Rods va ser amb permís de Dr. Feelgood la formació que millor va traçar el nexe entre ambdues escenes. Una banda foguejada als pubs, però amb prou ganxo i mala llet perquè l'acabés acceptant bona part de la generació de l'imperdible. El seu secret, un repertori que enllaçava les formes més urgents del rhythm & blues i el rock'n'roll amb la immediatesa i els aires renovadors d'allò que s'anomenaria New Wave. Entre els seus arguments, himnes de barra de bar en clau adolescent com "Teenage Depression" o "Do Anything You Wanna Do". Ens ha deixat el seu vocalista i l'únic component que s'havia mantingut a bord fins a data d'avui, Barrie Masters. Que la pròxima pinta sigui a la seva salut.

Eggs Over Easy - "Good'n'Cheap" (1972)

La història del pub rock és francament curiosa. Un moviment musical essencialment britànic -o més ben dit londinenc- amb fortes arrels a l'altre costat de l'Atlàntic, un conglomerat d'inadaptats que en plena era glam i progressiva van optar per apuntar-se a registres com el country, el blues o el folk, sempre amb una fina capa de rock'n'roll primari com a fil conductor. Noms de culte com The Count Bishops, Chilli Willi & The Red Hot Peppers, The Kursaal Flyers o Kilburn & The High Roads -si en volen una àmplia selecció consultin el doble volum "Goodbye Nashville, Hello Camden Town - A Pub Rock Anthology", editat per Sanctuary l'any 2007-, alguns dels quals establirien nexes amb el punk (Dr. Feelgood o els 101ers de Joe Strummer) i la New Wave (Brinsley Schwarz o Graham Parker & The Rumour). Més enllà de l'etiqueta de torn, tots ells tenien en comú el fet d'haver validat allò que els Kinks ja havien provat de dir a "Muswell Hillbillies" (1971), però sobretot la forta influència d'Eggs Over Easy.

I si la història del pub rock és curiosa, la d'aquest quartet encara ho és més. Pares involuntaris del pub rock -amb permís dels Kinks- i referents de pes per a qualsevol dels noms citats anteriorment, Eggs Over Easy eren irònicament quatre nord-americans que van anar a buscar a fortuna a Londres. No la van acabar de trobar, però la seva residència setmanal al pub Tally Ho va esdevenir tot un catalitzador, fent de la banda un mirall per a desenes de joves que no s'identificaven amb la sofisticació prog ni amb la brillantor glam i, de passada, donant el tret de sortida a un moviment que els seus propis impulsors coneixerien tan sols de forma testimonial. Formada a Nova York al voltant dels californians Austin de Lone i Jack O'Hara, la banda va arribar a Anglaterra el 1970 amb la perspectiva de signar un contracte discogràfic. La cosa va començar bé: van enregistrar un disc amb Chas Chandler -exbaixista dels Animals i descobridor de Jimi Hendrix- als controls i van obtenir la citada residència al Tally Ho. Però el contracte no es va materialitzar, el disc es va acabar arxivant i problemes de visats van començar a complicar la vida als components del grup, que van decidir tornar als Estats Units.

Establerts primer a Nova York i després a San Francisco, van acabar enregistrant el que seria el seu primer disc oficial a Tucson, Arizona, amb tot un Link Wray als controls. "Good'n'Cheap" va veure finalment la llum el 1972 a través d'A&M i constava dels mateixos temes que la banda havia gravat a Londres l'any anterior. Peces com "Party Party", "Arkansas" o "Runnin' Down to Memphis", amb un peu en el folk-rock entès a la manera de The Band i un altre en el country-rock amb regust de Laurel Canyon i Santa Monica Boulevard. Eggs Over Easy van arribar a editar un single -"Back of My Car" (1974)- i un segon disc -"Fear of Frying" (1981)- abans de separar-se i dedicar-se a altres projectes -de Lone esdevindria músic de sessió per a Nick Lowe i Elvis Costello, entre d'altres-. Tot aquest material s'inclou a la luxosa reedició de "Good'n'Cheap" que Yep Roc acaba de posar en circulació amb l'il·lustratiu subtítol "The Eggs Over Easy Story". També s'hi inclou, i això és el que convidarà més d'un a tornar a passar per caixa, la gravació fins ara inèdita de 1971 -d'aquesta manera es reuneixen sota un sol títol totes les gravacions conegudes d'Eggs Over Easy-. Un regal per a completistes i la porta d'entrada definitiva a una banda que es mereixia molt més del que va rebre.