John Lodge (1943-2025)

Ha mort John Lodge, baixista de The Moody Blues i peça clau de l'engranatge de la banda des que s'hi va incorporar el 1966, durant aquella etapa post-Denny Laine que donaria peu a obres com "Days of Future Passed" (1967) i acabaria d'encarrilar una de les carreres essencials del rock progressiu, simfònic i barroc. Va formar part de la banda fins que aquesta va abaixar la persiana de forma definitiva el 2018.

Denny Laine (1944-2023)

DENNY LAINE
(1944-2023)

Trista coincidència. Ahir, mentre celebràvem el 50è aniversari de "Band on the Run" (1973), l'obra magna dels Wings de Paul McCartney, havíem de lamentar la mort de Denny Laine, guitarrista, baixista ocasional i únic membre estable de la banda juntament amb els propis Paul i Linda McCartney. Abans, Laine havia estat guitarrista i cantant principal de la primera formació dels Moody Blues –la de "Go Now" (1965)-, i posteriorment havia format part dels Air Force de Ginger Baker. Paral·lelament a la seva trajectòria amb els Wings va consolidar una carrera solista amb àlbums com "Ahh... Laine" (1973) o "Holly Days" (1977). Aquest últim és un disc de tribut a Buddy Holly gravat amb el matrimoni McCartney. Sí, la formació original de Wings rendint homenatge a un dels pioners del rock'n'roll, i amb un registre lo-fi que recorda per moments al que feien aleshores uns Modern Lovers.

50 anys de "Wild Life"

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Wild Life", el disc de debut dels Wings de Paul McCartney. També un d'aquells àlbums que al seu moment van ser rebuts de forma generalment tímida –per part de crítica i de públic- però als quals el temps ha acabat donant la raó. De la mateixa manera que l'igualment revalorat "Ram", publicat tan sols mig any abans i signat per Macca juntament amb qui aleshores era la seva esposa, Linda McCartney, ens trobem davant d'un àlbum on el de Liverpool revela el seu vessant més bàsic i s'avança unes quantes dècades a tot allò que solem anomenar lo-fi.

En certa manera, les sessions del citat "Ram" havien estat una mena d'embrió del que esdevindria Wings, la primera banda que McCartney posava en marxa després de la separació dels Beatles. Havia estat durant aquelles mateixes sessions quan el matrimoni havia entrat en contacte amb el bateria nord-americà Denny Seiwell, primera incorporació a un combo que s'acabaria tancant amb l'entrada de l'exMoody Blues Denny Laine. Va ser aquesta formació l'encarregada de donar forma a un repertori que efectivament evocava la senzillesa i els aires bucòlics que desprenia la caràtula del plàstic.

Publicat tal dia com avui de 1971, "Wild Life" començava fort amb el cop de puny frontal de "Mumbo", un exercici de soul a tota castanya i amb factura gairebé protopunk, i tot seguit s'endinsava en el blues decadent i pantanós de "Bip Bop". "Love Is Strange", expansiva lectura en clau rural del clàssic de Mickey & Sylvia, assenyalava a Grateful Dead i als directes de Dylan. La peça titular era un intens exercici pop marca de la casa de l'autor de "Hey Jude" i "Let It Be". I la fràgil "Dear Friend" semblava buscar la reconciliació amb John Lennon després del foc creuat que ambdós exBeatles havien disparat respectivament a "Ram" i "Imagine" durant els mesos previs. Wings van fer discos més definitius en anys posteriors, però mai més van tornar a sonar d'aquella manera.

Graeme Edge (1941-2021)

GRAEME EDGE
(1941-2021)

Ha mort Graeme Edge, bateria dels històrics Moody Blues i l'únic component de la formació original –que no és la formació clàssica- que s'havia mantingut a bord fins a data d'avui. Exponents de pes de la psicodèlia més genuïnament britànica, referents del pop barroc des de l'avantsala del rock progressiu, els de Birmingham van ser un d'aquells grups que van alterar la crònica pop durant la segona meitat dels 60 i van obrir la porta a bona part del que passaria durant els 70 musicalment parlant.

The Moody Blues van començar com una banda d'estètica mod amb un repertori a mig camí del beat i el rhythm & blues d'escola londinenca. Una primera etapa efímera amb el vocalista i guitarrista Denny Laine al capdavant, i el baixista Clint Garwick complementant a Edge a de la base rítmica. Van durar poc, però van tenir temps de facturar un únic àlbum, "The Magnificent Moodies" (1965), que val la pena reivindicar i que probablement seria més referenciat de no haver quedat eclipsat per la monumental producció posterior.

Amb Laine i Garwick substituïts respectivament per Justin Hayward i John Lodge –tots dos es mantenen encara al capdavant del combo-, The Moody Blues van experimentar un canvi de registre només comparable al de Fleetwood Mac pocs anys després, deixant-se seduir pels aires renovadors del rock àcid i el pop barroc, i facturant un d'aquells àlbums que marquen un abans i un després, el monumental "Days of Future Passed" (1967), una de les obres que assenyalen la transició del psych al prog. És la peça més essencial d'un catàleg on també figuren títols igualment rodons com "In Search of the Lost Chord" (1968).

El problema de bona part d'aquest catàleg, per monumental que sigui, és que sempre serà jutjat i valorat en relació amb el citat "Days of Future Passed", i sobretot amb aquella "Nights in White Satin" que bé podria ser una de les cançons més precioses i brillants del segle XX. A banda de militar als Moody Blues durant tota la seva trajectòria professional, el bateria també va encapçalar el seu propi projecte, la Graeme Edge Band. Ens ha deixat a l'edat de 80 anys a causa d'un càncer. El buit que deixa és tan gran com el seu immens llegat.

50 anys de "Days of Future Passed"

Poques bandes han fet amb tan sols dos àlbums un salt tan gran com el que van realitzar The Moody Blues a "Days of Future Passed" (1967). El seu segon disc, la seva primera obra conceptual i un plàstic que molts situen com a punt de partida de gèneres i etiquetes com el rock progressiu o el rock simfònic. I tot un trencament amb les essències beat que fins aleshores havien definit la banda de Birmingham -el seu debut, "The Magnificient Moodies" (1965), semblava de la nit al dia l'obra d'un grup totalment diferent-. Enregistrat als estudis de Decca i produït per Tony Clark, "Days of Future Passed" va unir els components de The Moody Blues amb els de la London Festival Orchestra -conduïda per Peter Knight- i va suposar un dels primers repertoris originals pensats per a fondre les formes del rock amb les de la música clàssica. L'àlbum es repartia en set parts que representaven els diferents moments del dia amb peces com "Lunch Break: Peak Hour", "Forever Afternoon" (editada com a single amb el títol de "Tuesday Afternoon") o l'eterna "Nights in White Satin". Va veure la llum tal dia com avui de fa mig segle.