Denny Laine (1944-2023)

DENNY LAINE
(1944-2023)

Trista coincidència. Ahir, mentre celebràvem el 50è aniversari de "Band on the Run" (1973), l'obra magna dels Wings de Paul McCartney, havíem de lamentar la mort de Denny Laine, guitarrista, baixista ocasional i únic membre estable de la banda juntament amb els propis Paul i Linda McCartney. Abans, Laine havia estat guitarrista i cantant principal de la primera formació dels Moody Blues –la de "Go Now" (1965)-, i posteriorment havia format part dels Air Force de Ginger Baker. Paral·lelament a la seva trajectòria amb els Wings va consolidar una carrera solista amb àlbums com "Ahh... Laine" (1973) o "Holly Days" (1977). Aquest últim és un disc de tribut a Buddy Holly gravat amb el matrimoni McCartney. Sí, la formació original de Wings rendint homenatge a un dels pioners del rock'n'roll, i amb un registre lo-fi que recorda per moments al que feien aleshores uns Modern Lovers.

50 anys de "Band on the Run"

Els primers anys de la dècada dels 70 van ser difícils per a Paul McCartney. A la brutal ressaca que va esdevenir la desfeta dels Beatles, s'hi sumava el poc entusiasme amb què la crítica i una part del públic havien rebut obres com "Ram" (1971) o els dos primers àlbums dels Wings, "Wild Life" (1971) i "Red Rose Speedway" (1973). Cansat de tot i qui sap si de tothom, va decidir anar-se'n a gravar el tercer treball de la seva aleshores nova banda tan lluny com li fos possible del Regne Unit. I d'aquesta manera, consultant la llista d'estudis de què disposava la disquera EMI arreu del món, va anar a parar a Lagos, Nigèria, on va prendre forma el que esdevindria "Band on the Run" (1973), possiblement el seu treball més canònic al marge dels Fab Four, publicat avui fa 50 anys.

No és que el camí cap al plàstic en qüestió fos fàcil. De fet, va ser tan accidentat que costa de creure que el projecte arribés a bon port. D'entrada, Denny Seiwell i Henry McCullough van deixar el grup durant els assajos a la granja escocesa de McCartney. Amb aquestes, l'exBeatle va volar a Nigèria amb uns Wings reduïts a la seva esposa, Linda McCartney, i al sempre fidel Denny Laine –i, a falta d'una banda sencera, es va fer càrrec d'instruments com la bateria durant les sessions de gravació-. Després, el matrimoni McCartney va ser atracat a cop de ganivet als carrers de Lagos, emportant-se els lladres una bossa amb maquetes del disc de les quals mai més s'ha sabut res. Per si això fos poc, la comitiva va rebre una visita poc amistosa de Fela Kuti, que es va presentar a l'estudi amb molt males maneres i acusant el de Liverpool d'apropiar-se de la música nigeriana.

Res més lluny de la realitat, perquè "Band on the Run" és un disc de pop marca de la casa, que es podria haver gravat perfectament a Abbey Road –es va acabar d'enregistrar als estudis AIR de George Martin a Londres, si bé totes les tasques de producció van anar a càrrec de Macca-. Un àlbum lluminós i vitalista, optimista fins i tot –la peça titular s'inspirava en l'acostament als seus excompanys de grup tan bon punt John Lennon, George Harrison i Ringo Starr havien trencat relacions amb Allen Klein-. També una obra rodona de cap a peus, que va tornar-li a McCartney la confiança de tot el seu públic i el favor d'una crítica que el va saludar amb els braços oberts. Començava una nova etapa massiva d'una carrera que quedava totalment redreçada.

"Band on the Run" és un d'aquells àlbums on no hi sobra absolutament res, però sí que hi destaquen pistes com "Jet", amb aquella urgència reggae que s'anticipava ben bé quatre o cinc anys a la New Wave. Com el blues rock humit i nocturn de "Let Me Roll It", el soft rock orgànic de "Bluebird" o els traços onírics d'un "No Words" que hauria encaixat perfectament al disc Blau dels Beatles. I després tenim "Band on the Run", la cançó. Cinc gloriosos minuts de ganxo melòdic, alta sofisticació i intensitat creixent. Una suite en tres moviments que comença a ritme de càlid pop sintètic i acaba a cop de dinàmic folk rock. Menció a part mereix la icònica fotografia de la caràtula, obra de Clive Arrowsmith, que mostra els Wings fent de fugitius, envoltats de celebritats com James Coburn o Christopher Lee.

50 anys de "Red Rose Speedway"

No devia resultar gaire fàcil ser Paul McCartney el 1973. Si una part de l'opinió pública l'assenyalava (injustament) com a principal culpable del trencament dels Beatles, els seus moviments en l'àmbit estrictament discogràfic eren rebuts amb força fredor tant pel respectable com per una crítica que no va tenir pietat a l'hora de carregar contra àlbums com "Wild Life" (1971), el debut de Wings, o el seu successor, un "Red Rose Speedway" (1973) que va veure la llum avui fa 50 anys. A tots dos els ha acabat fent justícia el pas del temps, però és cert que al segon li costa més resistir certes comparacions.

A "Red Rose Speedway" se'l sol recordar sobretot com el disc de "My Love", l'eterna balada que l'exBeatle va dedicar a Linda McCartney, qui aleshores era la seva esposa –i component de Wings juntament amb Denny Laine, Denny Seiwell i Henry McCullough-. També una peça que s'ha mantingut als repertoris de directe de Macca al llarg de les dècades. Però cal fixar-se igualment en el rock estripat de "Big Barn Bed", els aires country de "One More Kiss", l'èpica majestuositat de "Little Lamb Dragonfly" i la sofisticació pop d'un "When the Night" que en termes estètics reconnecatava McCartney amb l'etapa crepuscular dels Fab Four. Atenció també a l'hipnòtic viatge de la instrumental "Loup (1st Indian on the Moon)".

50 anys de "Wild Life"

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Wild Life", el disc de debut dels Wings de Paul McCartney. També un d'aquells àlbums que al seu moment van ser rebuts de forma generalment tímida –per part de crítica i de públic- però als quals el temps ha acabat donant la raó. De la mateixa manera que l'igualment revalorat "Ram", publicat tan sols mig any abans i signat per Macca juntament amb qui aleshores era la seva esposa, Linda McCartney, ens trobem davant d'un àlbum on el de Liverpool revela el seu vessant més bàsic i s'avança unes quantes dècades a tot allò que solem anomenar lo-fi.

En certa manera, les sessions del citat "Ram" havien estat una mena d'embrió del que esdevindria Wings, la primera banda que McCartney posava en marxa després de la separació dels Beatles. Havia estat durant aquelles mateixes sessions quan el matrimoni havia entrat en contacte amb el bateria nord-americà Denny Seiwell, primera incorporació a un combo que s'acabaria tancant amb l'entrada de l'exMoody Blues Denny Laine. Va ser aquesta formació l'encarregada de donar forma a un repertori que efectivament evocava la senzillesa i els aires bucòlics que desprenia la caràtula del plàstic.

Publicat tal dia com avui de 1971, "Wild Life" començava fort amb el cop de puny frontal de "Mumbo", un exercici de soul a tota castanya i amb factura gairebé protopunk, i tot seguit s'endinsava en el blues decadent i pantanós de "Bip Bop". "Love Is Strange", expansiva lectura en clau rural del clàssic de Mickey & Sylvia, assenyalava a Grateful Dead i als directes de Dylan. La peça titular era un intens exercici pop marca de la casa de l'autor de "Hey Jude" i "Let It Be". I la fràgil "Dear Friend" semblava buscar la reconciliació amb John Lennon després del foc creuat que ambdós exBeatles havien disparat respectivament a "Ram" i "Imagine" durant els mesos previs. Wings van fer discos més definitius en anys posteriors, però mai més van tornar a sonar d'aquella manera.

Graeme Edge (1941-2021)

GRAEME EDGE
(1941-2021)

Ha mort Graeme Edge, bateria dels històrics Moody Blues i l'únic component de la formació original –que no és la formació clàssica- que s'havia mantingut a bord fins a data d'avui. Exponents de pes de la psicodèlia més genuïnament britànica, referents del pop barroc des de l'avantsala del rock progressiu, els de Birmingham van ser un d'aquells grups que van alterar la crònica pop durant la segona meitat dels 60 i van obrir la porta a bona part del que passaria durant els 70 musicalment parlant.

The Moody Blues van començar com una banda d'estètica mod amb un repertori a mig camí del beat i el rhythm & blues d'escola londinenca. Una primera etapa efímera amb el vocalista i guitarrista Denny Laine al capdavant, i el baixista Clint Garwick complementant a Edge a de la base rítmica. Van durar poc, però van tenir temps de facturar un únic àlbum, "The Magnificent Moodies" (1965), que val la pena reivindicar i que probablement seria més referenciat de no haver quedat eclipsat per la monumental producció posterior.

Amb Laine i Garwick substituïts respectivament per Justin Hayward i John Lodge –tots dos es mantenen encara al capdavant del combo-, The Moody Blues van experimentar un canvi de registre només comparable al de Fleetwood Mac pocs anys després, deixant-se seduir pels aires renovadors del rock àcid i el pop barroc, i facturant un d'aquells àlbums que marquen un abans i un després, el monumental "Days of Future Passed" (1967), una de les obres que assenyalen la transició del psych al prog. És la peça més essencial d'un catàleg on també figuren títols igualment rodons com "In Search of the Lost Chord" (1968).

El problema de bona part d'aquest catàleg, per monumental que sigui, és que sempre serà jutjat i valorat en relació amb el citat "Days of Future Passed", i sobretot amb aquella "Nights in White Satin" que bé podria ser una de les cançons més precioses i brillants del segle XX. A banda de militar als Moody Blues durant tota la seva trajectòria professional, el bateria també va encapçalar el seu propi projecte, la Graeme Edge Band. Ens ha deixat a l'edat de 80 anys a causa d'un càncer. El buit que deixa és tan gran com el seu immens llegat.