Mig segle de "New York Dolls"

El punk abans del punk. El glam en la seva manifestació més vital i alhora decadent. El retorn del rock'n'roll a les seves formes més bàsiques i fundacionals, i alhora un salt endavant per al qual ningú –ningú!- estava encara preparat. El sexe, la provocació, el perill i, sí, el rhythm & blues. Tot això representaven els New York Dolls quan van irrompre als escenaris del Lower Manhattan durant la primera meitat de la dècada dels 70.

Eren els dies del Max's Kansas City i del Mercer Arts Center –també d'un CBGB que tot just acabava d'obrir portes-, de la ressaca de la Velvet Underground i la implosió dels Stooges. Entre la primera i els segons havien posat bona part de les bases de tot allò que encara trigaria alguns anys en acabar de quallar. Els Dolls van afegir-hi tota la resta. L'estètica glam, l'herència stoniana, la frescor dels girl groups de la dècada anterior, i sobretot un repertori que gairebé ningú va saber entendre al seu dia però –com els dels Stooges i la Velvet- pràcticament dibuixaria el full de ruta del punk i tota la seva ona expansiva.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "New York Dolls" (1973). El debut homònim del quintet que integraven David Johansen (veu), Sylvain Sylvain (guitarra), Johnny Thunders (guitarra), Arthur "Killer" Kane (baix) i Jerry Nolan (bateria) –aquest últim pràcticament s'acabava d'integrar al grup com a substitut del traspassat Billy Murcia, primera víctima de la cursa d'excessos que definiria bona part d'una nissaga tan influent com maleïda, tan obviada al seu dia com llegendària a hores d'ara-.

Producció de Todd Rundgren i una desena llarga de pistes que encara avui valen per discografies i estils musicals sencers. D'aquell himne subterrani que va esdevenir la inicial "Personality Crisis" a les essències genuïnament novaiorqueses de "Vietnamese Baby" i "Subway Train" o el blues corrosiu de "Jet Boy", passant per les icòniques "Looking for a Kiss" i "Trash", amb cites a les Shangri-Las i Mickey & Sylvia, respectivament. Sense oblidar, és clar, l'atòmica versió del "Pills" de Bo Diddley, que els semblava fet a mida. Pocs debuts discogràfics poden presumir d'un caràcter tan definitiu com el que ens ocupa.

David Lindley (1944-2023)

DAVID LINDLEY
(1944-2023)

Palau de la Música, Barcelona, 22 de març de 2006. Jackson Browne i David Lindley són a punt d'acabar l'últim concert d'una gira per l'Estat espanyol que els ha presentat a tots dos com a duet –fins aleshores, Lindley havia estat un dels col·laboradors més o menys habituals de Browne tant a l'estudi com a l'escenari-. Comencen la tanda de bisos amb "Stay", el clàssic de Maurice Williams & The Zodiacs, que enllaçaran amb "Love Is Strange", de Mickey & Sylvia. Totes dues peces són també habituals del repertori de Browne, i Lindley sol jugar-hi un paper crucial.

Aquesta nit no serà menys. Arribada la segona estrofa d'"Stay", un Lindley que tot just havia fet 62 anys el dia anterior comença a cantar-la amb aquell falset plusquamperfet tan seu, sense forçar la veu i encara amb tota la tendresa i la serenor d'un nen, malgrat les sis dècades vitals que suma a l'esquena. Tot plegat esdevé un dels moments més emocionants del concert –aquest fragment d'una actuació a Los Conciertos de Radio 3 és de pocs anys després i destil·la la mateixa màgia-, també la reafirmació de Lindley com aquell etern secundari que hauria merescut estar molt més sovint en un primer pla.

El multiinstrumentista s'havia donat a conèixer durant la segona meitat dels 60 a les files dels psicodèlics Kaleidoscope –els nord-americans-. Durant la dècada posterior va començar a acompanyar a Graham Nash, Linda Ronstadt, Warren Zevon, Ry Cooder i el mateix Browne, entre d'altres. Alguns li tornarien favors tot donant-li un cop de mà quan a partir dels 80 impulsés la seva pròpia trajectòria solista, que va alternar actuacions i enregistraments pel seu compte amb aquell refrescant projecte de mestissatge musical que va esdevenir El Rayo-X. Lindley ens ha deixat a l'edat de 78 anys. Una gran pèrdua per a un món on cada cop en queden menys com ell.

50 anys de "Wild Life"

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Wild Life", el disc de debut dels Wings de Paul McCartney. També un d'aquells àlbums que al seu moment van ser rebuts de forma generalment tímida –per part de crítica i de públic- però als quals el temps ha acabat donant la raó. De la mateixa manera que l'igualment revalorat "Ram", publicat tan sols mig any abans i signat per Macca juntament amb qui aleshores era la seva esposa, Linda McCartney, ens trobem davant d'un àlbum on el de Liverpool revela el seu vessant més bàsic i s'avança unes quantes dècades a tot allò que solem anomenar lo-fi.

En certa manera, les sessions del citat "Ram" havien estat una mena d'embrió del que esdevindria Wings, la primera banda que McCartney posava en marxa després de la separació dels Beatles. Havia estat durant aquelles mateixes sessions quan el matrimoni havia entrat en contacte amb el bateria nord-americà Denny Seiwell, primera incorporació a un combo que s'acabaria tancant amb l'entrada de l'exMoody Blues Denny Laine. Va ser aquesta formació l'encarregada de donar forma a un repertori que efectivament evocava la senzillesa i els aires bucòlics que desprenia la caràtula del plàstic.

Publicat tal dia com avui de 1971, "Wild Life" començava fort amb el cop de puny frontal de "Mumbo", un exercici de soul a tota castanya i amb factura gairebé protopunk, i tot seguit s'endinsava en el blues decadent i pantanós de "Bip Bop". "Love Is Strange", expansiva lectura en clau rural del clàssic de Mickey & Sylvia, assenyalava a Grateful Dead i als directes de Dylan. La peça titular era un intens exercici pop marca de la casa de l'autor de "Hey Jude" i "Let It Be". I la fràgil "Dear Friend" semblava buscar la reconciliació amb John Lennon després del foc creuat que ambdós exBeatles havien disparat respectivament a "Ram" i "Imagine" durant els mesos previs. Wings van fer discos més definitius en anys posteriors, però mai més van tornar a sonar d'aquella manera.