Denny Laine (1944-2023)

DENNY LAINE
(1944-2023)

Trista coincidència. Ahir, mentre celebràvem el 50è aniversari de "Band on the Run" (1973), l'obra magna dels Wings de Paul McCartney, havíem de lamentar la mort de Denny Laine, guitarrista, baixista ocasional i únic membre estable de la banda juntament amb els propis Paul i Linda McCartney. Abans, Laine havia estat guitarrista i cantant principal de la primera formació dels Moody Blues –la de "Go Now" (1965)-, i posteriorment havia format part dels Air Force de Ginger Baker. Paral·lelament a la seva trajectòria amb els Wings va consolidar una carrera solista amb àlbums com "Ahh... Laine" (1973) o "Holly Days" (1977). Aquest últim és un disc de tribut a Buddy Holly gravat amb el matrimoni McCartney. Sí, la formació original de Wings rendint homenatge a un dels pioners del rock'n'roll, i amb un registre lo-fi que recorda per moments al que feien aleshores uns Modern Lovers.

50 anys de "Band on the Run"

Els primers anys de la dècada dels 70 van ser difícils per a Paul McCartney. A la brutal ressaca que va esdevenir la desfeta dels Beatles, s'hi sumava el poc entusiasme amb què la crítica i una part del públic havien rebut obres com "Ram" (1971) o els dos primers àlbums dels Wings, "Wild Life" (1971) i "Red Rose Speedway" (1973). Cansat de tot i qui sap si de tothom, va decidir anar-se'n a gravar el tercer treball de la seva aleshores nova banda tan lluny com li fos possible del Regne Unit. I d'aquesta manera, consultant la llista d'estudis de què disposava la disquera EMI arreu del món, va anar a parar a Lagos, Nigèria, on va prendre forma el que esdevindria "Band on the Run" (1973), possiblement el seu treball més canònic al marge dels Fab Four, publicat avui fa 50 anys.

No és que el camí cap al plàstic en qüestió fos fàcil. De fet, va ser tan accidentat que costa de creure que el projecte arribés a bon port. D'entrada, Denny Seiwell i Henry McCullough van deixar el grup durant els assajos a la granja escocesa de McCartney. Amb aquestes, l'exBeatle va volar a Nigèria amb uns Wings reduïts a la seva esposa, Linda McCartney, i al sempre fidel Denny Laine –i, a falta d'una banda sencera, es va fer càrrec d'instruments com la bateria durant les sessions de gravació-. Després, el matrimoni McCartney va ser atracat a cop de ganivet als carrers de Lagos, emportant-se els lladres una bossa amb maquetes del disc de les quals mai més s'ha sabut res. Per si això fos poc, la comitiva va rebre una visita poc amistosa de Fela Kuti, que es va presentar a l'estudi amb molt males maneres i acusant el de Liverpool d'apropiar-se de la música nigeriana.

Res més lluny de la realitat, perquè "Band on the Run" és un disc de pop marca de la casa, que es podria haver gravat perfectament a Abbey Road –es va acabar d'enregistrar als estudis AIR de George Martin a Londres, si bé totes les tasques de producció van anar a càrrec de Macca-. Un àlbum lluminós i vitalista, optimista fins i tot –la peça titular s'inspirava en l'acostament als seus excompanys de grup tan bon punt John Lennon, George Harrison i Ringo Starr havien trencat relacions amb Allen Klein-. També una obra rodona de cap a peus, que va tornar-li a McCartney la confiança de tot el seu públic i el favor d'una crítica que el va saludar amb els braços oberts. Començava una nova etapa massiva d'una carrera que quedava totalment redreçada.

"Band on the Run" és un d'aquells àlbums on no hi sobra absolutament res, però sí que hi destaquen pistes com "Jet", amb aquella urgència reggae que s'anticipava ben bé quatre o cinc anys a la New Wave. Com el blues rock humit i nocturn de "Let Me Roll It", el soft rock orgànic de "Bluebird" o els traços onírics d'un "No Words" que hauria encaixat perfectament al disc Blau dels Beatles. I després tenim "Band on the Run", la cançó. Cinc gloriosos minuts de ganxo melòdic, alta sofisticació i intensitat creixent. Una suite en tres moviments que comença a ritme de càlid pop sintètic i acaba a cop de dinàmic folk rock. Menció a part mereix la icònica fotografia de la caràtula, obra de Clive Arrowsmith, que mostra els Wings fent de fugitius, envoltats de celebritats com James Coburn o Christopher Lee.

50 anys de "Red Rose Speedway"

No devia resultar gaire fàcil ser Paul McCartney el 1973. Si una part de l'opinió pública l'assenyalava (injustament) com a principal culpable del trencament dels Beatles, els seus moviments en l'àmbit estrictament discogràfic eren rebuts amb força fredor tant pel respectable com per una crítica que no va tenir pietat a l'hora de carregar contra àlbums com "Wild Life" (1971), el debut de Wings, o el seu successor, un "Red Rose Speedway" (1973) que va veure la llum avui fa 50 anys. A tots dos els ha acabat fent justícia el pas del temps, però és cert que al segon li costa més resistir certes comparacions.

A "Red Rose Speedway" se'l sol recordar sobretot com el disc de "My Love", l'eterna balada que l'exBeatle va dedicar a Linda McCartney, qui aleshores era la seva esposa –i component de Wings juntament amb Denny Laine, Denny Seiwell i Henry McCullough-. També una peça que s'ha mantingut als repertoris de directe de Macca al llarg de les dècades. Però cal fixar-se igualment en el rock estripat de "Big Barn Bed", els aires country de "One More Kiss", l'èpica majestuositat de "Little Lamb Dragonfly" i la sofisticació pop d'un "When the Night" que en termes estètics reconnecatava McCartney amb l'etapa crepuscular dels Fab Four. Atenció també a l'hipnòtic viatge de la instrumental "Loup (1st Indian on the Moon)".

50 anys de "Wild Life"

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Wild Life", el disc de debut dels Wings de Paul McCartney. També un d'aquells àlbums que al seu moment van ser rebuts de forma generalment tímida –per part de crítica i de públic- però als quals el temps ha acabat donant la raó. De la mateixa manera que l'igualment revalorat "Ram", publicat tan sols mig any abans i signat per Macca juntament amb qui aleshores era la seva esposa, Linda McCartney, ens trobem davant d'un àlbum on el de Liverpool revela el seu vessant més bàsic i s'avança unes quantes dècades a tot allò que solem anomenar lo-fi.

En certa manera, les sessions del citat "Ram" havien estat una mena d'embrió del que esdevindria Wings, la primera banda que McCartney posava en marxa després de la separació dels Beatles. Havia estat durant aquelles mateixes sessions quan el matrimoni havia entrat en contacte amb el bateria nord-americà Denny Seiwell, primera incorporació a un combo que s'acabaria tancant amb l'entrada de l'exMoody Blues Denny Laine. Va ser aquesta formació l'encarregada de donar forma a un repertori que efectivament evocava la senzillesa i els aires bucòlics que desprenia la caràtula del plàstic.

Publicat tal dia com avui de 1971, "Wild Life" començava fort amb el cop de puny frontal de "Mumbo", un exercici de soul a tota castanya i amb factura gairebé protopunk, i tot seguit s'endinsava en el blues decadent i pantanós de "Bip Bop". "Love Is Strange", expansiva lectura en clau rural del clàssic de Mickey & Sylvia, assenyalava a Grateful Dead i als directes de Dylan. La peça titular era un intens exercici pop marca de la casa de l'autor de "Hey Jude" i "Let It Be". I la fràgil "Dear Friend" semblava buscar la reconciliació amb John Lennon després del foc creuat que ambdós exBeatles havien disparat respectivament a "Ram" i "Imagine" durant els mesos previs. Wings van fer discos més definitius en anys posteriors, però mai més van tornar a sonar d'aquella manera.

50 anys de "Ram"

Els primers àlbums de Paul McCartney al marge dels Beatles són bones mostres de com el pas del temps pot arribar a revalorar la creació artística. De com obres que al seu dia van rebre de valent per totes bandes, en l'actualitat es contemplen de forma pràcticament consensuada com a clàssics de ple dret, fins i tot com a precursors (no tan) llunyans de conceptes i corrents que van del lo-fi a l'indie, signifiqui el que signifiqui aquest últim a hores d'ara. N'és un exemple aquell inesperat debut que havia esdevingut "McCartney" (1970), però sobretot la seva continuació, un "Ram" (1971) que va sortir del forn tal dia com avui de fa cinc dècades.

Signat per Macca juntament amb la que era aleshores la seva esposa, Linda McCartney, enregistrat a Nova York amb músics de sessió –els guitarristes David Spinozza i Hugh McCracken, també el bateria Denny Seiwell, amb qui els McCartney formarien aquell mateix any la primera encarnació de Wings-, "Ram" va veure la llum un any després del final dels Fab Four i enmig d'un dels períodes de més tensió entre l'autor de "Yesterday" i els seus excompanys. Peces com "Too Many People", "Dear Boy" o "3 Legs" semblaven disparar contra la resta de Beatles, sobretot contra John Lennon, que al cap de pocs mesos s'hi tornaria des del totèmic "Imagine" (1971). McCartney, potser en un intent de rebaixar tensions, sempre ha tret ferro a l'assumpte.

Musicalment, "Ram" tenia un so més bàsic i directe que "McCartney". Si aquest últim era fruit de l'experimentació en solitari a l'estudi casolà de l'exBeatle, la seva continuació es beneficiava del format banda amb una col·lecció de cançons que apuntaven a les formes més bàsiques i estripades del rock de factura acústica, també cap a registres com el folk o fins i tot el country, sempre amb un regust de baixa fidelitat que a data d'avui segueix avançant per l'esquerra a molts d'aquells gurús del menys és més quan tot just acaben de descobrir la sopa d'all. Destaquen títols com els anteriorment citats, també els paisatges bucòlics de "Heart of the Country" i la sofisticació pop d'"Uncle Albert/Admiral Halsey", precursora directa de "Band on the Run". De les mateixes sessions en va sortir el celebrat single "Another Day", publicat mesos abans i inclòs en posteriors reedicions de l'àlbum.

Mick Bolton (1948-2021)

MICK BOLTON

(1948-2021)

El teclista Mick Bolton va esdevenir el nexe a priori improbable entre les trajectòries de dues bandes tan capitals com van arribar a ser Mott the Hoople i Dexys Midnight Runners. Amb els primers va sortir de gira el 1973, quan presentaven el monumental "Mott", publicat aquell mateix any. Amb els segons va fer la mateixa funció durant l'equador de la dècada dels 80, arribant a gravar algunes de les pistes de teclat de "Don't Stand Me Down" (1985). Entre una feina i l'altra es va passar un any allunyat del negoci musical per voluntat pròpia. Posteriorment es va dedicar a fer de músic de sessió. I com a curiositat, va ser ell qui va ensenyar a tocar els teclats a Linda McCartney.

40 anys de "McCartney II"

Avui fa 40 anys que Paul McCartney va publicar "McCartney II", el seu segon disc en solitari i una obra a la qual el temps ha acabat fent justícia malgrat haver estat durament criticada al seu dia. Un àlbum de transició en la mateixa mesura amb què ho havia estat el debut homònim de 1970. Si "McCartney" (1970) havia estat el fruit de la reclusió del seu autor en plena desfeta dels Beatles, "McCartney II" (1980) arribava després de finalitzar la seva aventura al capdavant dels Wings.

Com en el cas del seu predecessor, aquell retorn a la rutina solista presentava un Macca amb afany experimental i explorador, que gravava a casa i es feia càrrec ell mateix de tots els instruments –tan sols va comptar puntualment amb Linda McCartney a la segona veu-, si bé aquest cop defugia les aproximacions al folk i les textures orgàniques del seu primer disc per a flirtejar amb l'electrònica i avançar per l'esquerra tot un seguit de corrents aleshores en fase de gestació però a la llarga fonamentals per entendre la dècada dels 80.

La mostra més evident és "Temporary Secretary", la segona pista del disc, un exercici de pop sintètic que anticipa fins i tot alguns dels patrons de l'acid house i que, després d'anys contemplant-se com un divertiment, va ser reivindicat en ple segle XXI per tota una sèrie de dj's desacomplexats que el van elevar com una de les grans troballes sòniques del seu temps. El seguien de prop "Front Parlour" –que al seu dia apuntava a Kraftwerk i avui val per incomptables experiments amb Casiotone- i "Frozen Jap". També "Check My Machine", cinc còsmics minuts d'experimentació pura i dura –com indica el títol, era el propi McCartney provant el seu arsenal electrònic- publicats com a cara b que avui ho petarien en plena temporada de festivals.

En el format més purament cançó destacaven dues fràgils balades marca de la casa com eren "Waterfalls" i la final "One of These Days". També el rock'n'roll terminal d'un "Bogey Music" que semblava voler vampiritzar part de l'herència de T.Rex. Però l'autèntica perla era "Coming Up", la peça que encetava el plàstic. Un exercici de funk a baixa fidelitat i fresc com una rosa que sintonitzava amb la New Wave i que fins i tot va convèncer a un John Lennon molt crític fins aleshores amb la producció post-Beatles del seu excompany. Un altre símptoma d'un acostament que efectivament s'estava produint però quedaria aturat per sempre més el 8 de desembre d'aquell mateix 1980 a les portes del Dakota Building.

50 anys de "McCartney"

Tan sols una setmana abans havia Paul McCartney anunciat la imminent publicació del seu debut en solitari i, com qui no volia la cosa, deixat anar que ja no pensava tornar a treballar amb els Beatles. I era justament en aquest context, el del final de la banda més icònica dels 60, que tal dia com avui de fa 50 anys veia la llum "McCartney" (1970), el primer àlbum de Macca al marge dels Fab Four i amb tota probabilitat una de les seves obres més rodones com a solista malgrat l'allau de crítiques i comentaris negatius acumulats al seu dia.

Produït pel mateix autor, que es feia càrrec de tots els instruments amb excepció de les segones veus cantades per Linda McCartney, el plàstic en qüestió s'havia enregistrat gairebé d'amagat –a casa del propi matrimoni i en estudis com Abbey Road-, i sortia del forn setmanes abans de publicar-se l'últim àlbum d'estudi dels Beatles, un "Let It Be" que veuria la llum ja a títol pòstum. Un moviment que no va agradar als seus (ex)companys de grup i que va contribuir a eixamplar encara més la distància entre els quatre de Liverpool durant els anys posteriors.

Musicalment, "McCartney" contenia tretze pistes que amb prou feina superaven la mitja hora de durada i que es caracteritzaven per una producció austera –algunes de les peces ni tan sols semblaven acabades-. Si Macca es proposava trencar amb l'alta sofisticació pop dels Beatles o volia portar una mica més enllà el back to basics que havien suposat el projecte Get Back i el conseqüent "Let It Be" només ho sap ell mateix. Però el seu moviment no va agradar al seu dia a la crítica, si bé el temps ha acabat posant les coses al seu lloc i actualment l'àlbum es contempla com un dels precursors d'allò que anomenem lo-fi.

A nivell de repertori, hi figuraven peces que a la llarga esdevindrien clàssics del catàleg de McCartney, com la fràgil balada "Junk" –que podria haver format part de qualsevol obra tardana dels Beatles- o aquests punts àlgids dels seus directes que encara són el folk pop d'"Every Night" i el crescendo soul d'un "Maybe I'm Amazed" que no hauria desentonat al propi "Let It Be". Gran part del seu valor, no obstant, es troba en aquelles pistes aparentment inacabades que avui farien les delícies del més modern de la classe però al seu dia probablement costessin d'entendre.

Molta atenció per exemple als instrumentals "Valentine Day" i "Momma Miss America". El primer és un blues greixós i primitiu que tant sintonitzava amb la psicodèlia més orgànica com amb l'incipient Southern Rock. El segon consta de dues parts diferenciades que McCartney va compondre improvisant sobre la marxa a través d'una seqüència d'acords i, escoltat avui, pot recordar a Tame Impala o fins i tot a experiments com els d'Esperit!. Dos dels grans tresors d'un plàstic on també brillen per mèrits propis el country terminal de "That Would Be Something" o el corrosiu blues rock d'"Oo You", entre d'altres.