Ted Nugent en un forn de pa

Ted Nugent.

Ahir vaig anar a comprar el pa en un forn de tota la vida que em queda relativament a prop de casa. La meva sorpresa va ser entrar a l'establiment i adonar-me que al seu interior hi sonava Ted Nugent –i més concretament la seva celebrada versió del "Land of a Thousand Dances" de Chris Kenner que prèviament havien popularitzat Cannibal & The Headhunters i Wilson Pickett-. Que sí, que ja sé que el personatge cau malament i jo tampoc combrego amb les seves idees. Però què volen que els digui. El simple fet d'haver escoltat Ted Nugent a l'interior d'un forn de pa va fer que el d'ahir deixés de ser un dia qualsevol.

Nugent és un personatge incòmode fins al punt d'haver esdevingut el seu nom tabú en determinats entorns on la correcció política ja és un dogma en ella mateixa. Com si el seu discutible marc ideològic invalidés un catàleg on figuren títols com "Stranglehold", "Wang Dang Sweet Poontang" o "Cat Scratch Fever". Ho explicava molt bé fa cosa d'uns quatre anys Tom Morello, que es troba a l'altre extrem en termes de posicionament polític, en una entrevista on es declarava "bon amic" de Nugent i apuntava que tots dos comparteixen "l'amor pel rock'n'roll i el respecte pels artistes negres que el van crear", a més de ser ferms defensors de la llibertat d'expressió. Un apunt molt important, aquest últim.

Ozzy Osbourne - "Ordinary Man" (2020)

No és broma. Ara fa cosa d'uns deu anys, un laboratori científic va dur a terme un estudi al voltant de la genètica d'Ozzy Osbourne. L'objectiu de la recerca era esbrinar com s'havia pogut mantenir viu el Madman després de quatre dècades d'excessos de tota mena (de debò, no és broma). Fos quin fos el resultat, el més sorprenent a aquestes alçades no és tant el fet que el de Birmingham hagi lliurat una nova obra d'estudi quan ja ningú s'ho esperava –no havia publicat material nou en solitari des d'"Scream" (2010)- com que el plàstic en qüestió mantingui el tipus a mig segle del debut de Black Sabbath.

D'acord, difícilment aguantarà "Ordinary Man" (2020) les comparacions amb tòtems com "Blizzard of Ozz" (1980), però en conjunt no desentona al costat d'obres potser menors però encara reivindicables com el també llunyà "Ozzmosis" (1995). La qual cosa fa d'aquest nou treball, amb tota probabilitat, el més rodó que ha lliurat Osbourne en el que portem de segle si descomptem el disc de reunió de Black Sabbath –"13" (2013)-. Un plàstic que tant pot trepitjar fort amb el hard rock monolític d'"Straight to Hell" o "Eat Me", com flirtejar amb els ressons dels 90 a "Under the Graveyard" o fins i tot segellar una balada de les que haurien rebentat les llistes d'èxits ara fa quatre dècades, la peça titular.

Destaca en aquesta última la participació d'Elton John al piano i a la segona veu, i d'Slash en un solo de guitarra pel qual mataria ara mateix la banda que comanda Axl Rose. No són els únics convidats de luxe en uns crèdits on figura un altre Gunner, Duff McKagan, com a baixista i titular d'una base rítmica completada pels tambors de Chad Smith (Red Hot Chili Peppers). La llista de noms il·lustres es complementa amb presències com les de Tom Morello (Rage Against The Machine) a les sis cordes o dels rapers Post Malone i Travis Scott, amb qui el pioner del Metal s'aproxima a les últimes tendències urbanes a la final "Take what You Want". Curiosament, l'única peça del disc que sembla tenir data de caducitat.

La reacció de Tom Morello a un selfie inoportú

Tom Morello.

Segur que vostès també ho hauran observat en multitud de concerts, sobretot quan damunt l'escenari hi ha figures de cert renom. Assistents que es dediquen a fotografiar-se d'esquena al propi escenari amb l'estrella en qüestió més o menys de fons. Seguidors de l'artista de torn que malgrat tenir-lo a tocar dels dits no se'ls acut altra cosa que donar-li l'esquena amb l'objectiu d'aconseguir un d'aquells selfies tan inoportuns com efectius a les xarxes socials. Bé, dies enrere un d'aquests seguidors va anar una mica més lluny i va optar per fer-se una fotografia amb Tom Morello damunt mateix de l'escenari, mentre el guitarrista oferia un dels seus solos, durant un concert de Prophets Of Rage a la localitat de Tinley Park, al sud de Chicago. La resposta del músic va ser tan contundent com oportuna: va agafar el mòbil del fan en qüestió, el va llençar al públic i va deixar el pobre individu amb un pam de nas. Poden veure-ho vostès mateixos a Twitter (i en acabat poden aplaudir la reacció de Morello, i tant que sí).

Unió musical, postura compromesa

El fan que acaba pujant cada nit a l'escenari amb el seu ídol. A diari i amb contracte. Tom Morello va créixer escoltant The Clash, Public Enemy i Bruce Springsteen abans d'esdevenir un dels grans renovadors de la guitarra elèctrica com a membre de Rage Against The Machine. Plenament integrat a la banda del Boss, explica a l'edició de maig d'Uncut les interioritats d'una relació que ve de lluny. La que va començar amb Morello trobant autèntic petroli als surcs de "Nebraska" (1982) i va culminar amb el Boss comptant amb ell a l'estudi i a l'escenari. Molt més que una unió musical, ambdues figures comparteixen una postura compromesa amb el món que els envolta. Afortunadament, encara queda a dalt de tot gent amb els peus a terra.