Última edició de Guitarra, baix i bateria

Ricky Gil, al centre, amb Biscuit, en una imatge promocional de fa dos anys.

Diuen que tot té un final, i Ricky Gil ha fet aquesta setmana l'última edició de Guitarra, baix i bateria, programa musical a Ràdio Silenci del qual jo mateix tinc el gust d'haver estat col·laborador. Final de trajecte, tancament d'etapa i un sucosa selecció musical que va d'Adam Green a Mose Allison passant per Namina, Manel Joseph, Wilson Pickett i els Fleshtones. També podem escoltar per primer cop una peça del proper disc de Ricky Gil amb Biscuit. Disponible en podcast.

Floyd Newman (1931-2023)

FLOYD NEWMAN
(1931-2023)

El so d'Stax –i, per extensió, del soul amb accent del Sud dels Estats Units- no s'entendria sense figures com la del saxofonista Floyd Newman. Va ser un dels components originals dels Mar-Keys, la primera banda de la casa de la disquera de Memphis –va gravar "Last Night" (1961)-, i posteriorment va militar també als Memphis Horns –formació impulsada per membres dels mateixos Mar-Keys-. Com a tal, se'l pot escoltar en obres essencials d'Otis Redding –"Pain in My Heart" (1964), "Complete & Unbelievable: The Otis Redding Dictionary of Soul" (1966), "The Soul Album" (1966), "The Dock of the Bay" (1968)-, Wilson Pickett –"In the Midnight Hour" (1965), "The Sound of Wilson Pickett" (1967)-, Etta James –"Tell Mama" (1968)- i Aretha Franklin –"Aretha Now" (1968)-, entre molts altres. Ens ha deixat a l'edat de 91 anys.

Jim Stewart (1930-2022)

JIM STEWART
(1930-2022)

De quan un segell discogràfic podia arribar a identificar tota una ciutat –o gairebé-. Si Detroit va tenir la fàbrica de hits de Motown, el soul amb accent de Memphis es va definir als estudis d'Stax Records al 926 d'East McLemore Avenue. Un antic cinema reconvertit en la base d'operacions d'una disquera que es va situar a l'avantguarda de tot un gènere musical i al voltant de la qual es va gestar una comunitat d'artistes simplement irrepetible.

Eddie Floyd, Otis Redding, Sam & Dave, Rufus i Carla Thomas, Isaac Hayes, Albert King o Arthur Conley, entre molts altres, van publicar els seus discos a través d'Stax o de la seva subsidiària Volt. A tots ells cal sumar-hi les tres bandes d'estudi de la casa, els Mar-Keys, Booker T. & the M.G.'s i els Bar-Kays, i artistes d'Atlantic com Wilson Pickett, que també anaven a Stax a gravar els seus discos mentre les dues companyies van mantenir un acord de distribució que es va trencar el 1968 –iniciant la fase d'inestabilitat que va acabar forçant el tancament d'Stax-.

Ha mort Jim Stewart, fundador del segell juntament amb la seva germana, Estelle Axton –les dues primeres lletres dels seus cognoms formen el terme Stax-. Figura essencial per entendre l'evolució de la música soul, menys coneguda és la seva passió pel country i el rockabilly. De fet, l'embrió d'Stax havia estat Satellite Records, una discogràfica fundada el 1957 per publicar discos d'aquests gèneres. També havia tocat el violí amb una banda local de country, els Canyon Cowboys. Tenia 92 anys.

50 anys sense Duane Allman

Duane Allman (1946-1971).

La dels Allman Brothers és una de les poques bandes consolidades que han sabut sobreposar-se a la pèrdua d'un dels seus elements clau sense arribar mai a fer un pas en fals. Ho certifiquen les gairebé quatre dècades de trajectòria que van seguir la mort del genial i irrepetible Duane Allman, tal dia com avui de fa cinc dècades. Però no es pot negar que encara a data d'avui segueixen menjant a part els primers àlbums del grup, el debut homònim de 1969, el seu successor, "Idlewild South" (1970), i el definitiu plàstic en directe "At Fillmore East" (1971) –podem afegir a la llista "Eat a Peach" (1972), disc pòstum amb pistes en directe gravades durant els mateixos concerts del Fillmore-.

Són obres que no tan sols van encetar una de les nissagues musicals més grans de tots els temps, la de The Allman Brothers Band, també van posar els fonaments a partir del qual s'han edificat gèneres sencers que van del southern rock a allò que s'anomenen jam bands. La màxima expressió d'un geni que ja abans havia brillat com a guitarrista de sessió –impagables les seves aportacions al "Hey Jude" (1969) de Wilson Pickett, començant per l'estratofèric solo de la peça titular, i la seva slide acabant d'arrodonir una de les composicions ja de per si més rodones d'Eric Clapton, "Layla" de Derek and The Dominos- i al capdavant dels mai prou reivindicats Hour Glass –ja amb el seu germà, Gregg Allman-. Mig segle sense un dels guitarristes més grans i genuïns de la història.

Razzy Bailey (1939-2021)

RAZZY BAILEY
(1939-2021)

Ens ha deixaat Razzy Bailey, una d'aquelles veus que durant les dècades dels 60 i els 70 van ajudar a eixamplar els horitzons del country fins a aproximar-los a les coordenades estètiques del rock, el pop i el soul. En són bones mostres el seu primer single, aquell "9,999,999 Tears" –original de Dickey Lee- que va gravar i publicar el 1966 amb el suport d'una banda d'acompanyament on figuraven entre d'altres Billy Joe Royal i Joe South, i "I Hate Hate", la peça que titulava el seu primer àlbum, lliurat cinc anys més tard, i tota una declaració de principis. En anys posteriors va obtenir diversos èxits amb títols com "In the Midnight Hour", versió del clàssic de Wilson Pickett.

Ted Nugent en un forn de pa

Ted Nugent.

Ahir vaig anar a comprar el pa en un forn de tota la vida que em queda relativament a prop de casa. La meva sorpresa va ser entrar a l'establiment i adonar-me que al seu interior hi sonava Ted Nugent –i més concretament la seva celebrada versió del "Land of a Thousand Dances" de Chris Kenner que prèviament havien popularitzat Cannibal & The Headhunters i Wilson Pickett-. Que sí, que ja sé que el personatge cau malament i jo tampoc combrego amb les seves idees. Però què volen que els digui. El simple fet d'haver escoltat Ted Nugent a l'interior d'un forn de pa va fer que el d'ahir deixés de ser un dia qualsevol.

Nugent és un personatge incòmode fins al punt d'haver esdevingut el seu nom tabú en determinats entorns on la correcció política ja és un dogma en ella mateixa. Com si el seu discutible marc ideològic invalidés un catàleg on figuren títols com "Stranglehold", "Wang Dang Sweet Poontang" o "Cat Scratch Fever". Ho explicava molt bé fa cosa d'uns quatre anys Tom Morello, que es troba a l'altre extrem en termes de posicionament polític, en una entrevista on es declarava "bon amic" de Nugent i apuntava que tots dos comparteixen "l'amor pel rock'n'roll i el respecte pels artistes negres que el van crear", a més de ser ferms defensors de la llibertat d'expressió. Un apunt molt important, aquest últim.