Ted Nugent en un forn de pa

Ted Nugent.

Ahir vaig anar a comprar el pa en un forn de tota la vida que em queda relativament a prop de casa. La meva sorpresa va ser entrar a l'establiment i adonar-me que al seu interior hi sonava Ted Nugent –i més concretament la seva celebrada versió del "Land of a Thousand Dances" de Chris Kenner que prèviament havien popularitzat Cannibal & The Headhunters i Wilson Pickett-. Que sí, que ja sé que el personatge cau malament i jo tampoc combrego amb les seves idees. Però què volen que els digui. El simple fet d'haver escoltat Ted Nugent a l'interior d'un forn de pa va fer que el d'ahir deixés de ser un dia qualsevol.

Nugent és un personatge incòmode fins al punt d'haver esdevingut el seu nom tabú en determinats entorns on la correcció política ja és un dogma en ella mateixa. Com si el seu discutible marc ideològic invalidés un catàleg on figuren títols com "Stranglehold", "Wang Dang Sweet Poontang" o "Cat Scratch Fever". Ho explicava molt bé fa cosa d'uns quatre anys Tom Morello, que es troba a l'altre extrem en termes de posicionament polític, en una entrevista on es declarava "bon amic" de Nugent i apuntava que tots dos comparteixen "l'amor pel rock'n'roll i el respecte pels artistes negres que el van crear", a més de ser ferms defensors de la llibertat d'expressió. Un apunt molt important, aquest últim.