Iggy Pop - "Every Loser" (2023)

Hi ha qui encara es pregunta com ha arribat Iggy Pop fins aquí. Com el seu organisme ha pogut desafiar algunes de les lleis més elementals de la física i de la química, sobrevivint a tota mena d'excessos i mantenint-se en plena forma amb 75 primaveres viscudes i gairebé sis dècades de trajectòria a l'esquena. Serà o no serà un miracle, però pràcticament al mateix temps que es commemora el cinquantenari de "Raw Power" (1973), el seu tercer disc amb els Stooges i un dels pilars del rock de la passada meitat de segle, la Iguana no tan sols segueix presumint de no tenir rival a l'escenari, sinó que fins i tot és capaç de despenjar-se amb una obra de pes com "Every Loser" (2023).

El seu 19è àlbum d'estudi és també el seu primer disc de rock des de l'encara definitiu "Post Pop Depression" (2016). Un retorn a les seves formes més essencials, però sobretot un cop a la taula que ens ve a recordar per què se'l coneix com el Padrí del Punk. Poca cosa pot anar malament quan un plàstic comença amb el cop de puny a la cara de "Frenzy" i reforça el seu argumentari amb atacs frontals de la intensitat de "Neo Punk", un "All the Way Down" que podria ser un outtake de clàssics pretèrits com "American Caesar" (1993), o un "Modern Day Ripoff" que connecta amb el mateix "Raw Power".

Pel camí hi trobem pistes de naturalesa més atmosfèrica on Pop deixa sortir aquell crooner terminal que havia seguit marcant diferències en plena era post-punk –atenció a "Strung Out Johnny" i "New Atlantis"-. Produeix Andrew Watt, i desfilen pel disc tota una nòmina de convidats que van de Duff McKagan (Guns N' Roses) a Eric Avery i Dave Navarro (Jane's Addiction), passant per Chad Smith (Red Hot Chili Peppers), Stone Gossard (Pearl Jam) o Taylor Hawkins (Foo Fighters) –qui va morir ara fa justament un any, poc després de gravar les seves parts de l'àlbum-. Més que una prova de vida, l'enèsim símptoma d'immortalitat d'un pioner etern.

Eddie Vedder - "Earthling" (2022)

Fa de mal dir, però Eddie Vedder és un supervivent. Un cop morts Kurt Cobain, Layne Staley, Chris Cornell i, més recentment, Mark Lanegan, el líder de Pearl Jam és l'únic que queda viu dels vocalistes de les bandes més massives que van emergir des de Seattle tot abanderant la revolució grunge a principis dels 90. La dada inquieta, i convida a desitjar-li tota la salut del món a una icona del rock que ho ha fet tot i més per desprendre's d'aquesta condició –sense sortir-se'n, però això és un altre tema-, un tipus corrent que fa cançons per a multituds, també un dels músics més coherents de la seva generació. I, sí, un supervivent.

Vedder acaba de publicar un nou àlbum en solitari que és el més semblant a la banda mare que ha facturat pel seu compte a data d'avui. Un "Earthling" (2022) que trenca amb les tonalitats intimistes que fins ara havien definit l'obra solista del nord-americà, i abraça dinàmiques més rockeres en peces com "Fallout Today", "The Dark" o "Rose of Jericho". Produeix Andrew Watt, es sumen a la festa pesos pesants com Chad Smith, Benmont Tench o Ringo Starr, i destaquen aquest parell d'himnes en potència que són "Power of Right" i "Long Way". El primer no desentonaria al catàleg dels mateixos Pearl Jam. El segon el podria haver signat el mateix Tom Petty.

Ozzy Osbourne - "Ordinary Man" (2020)

No és broma. Ara fa cosa d'uns deu anys, un laboratori científic va dur a terme un estudi al voltant de la genètica d'Ozzy Osbourne. L'objectiu de la recerca era esbrinar com s'havia pogut mantenir viu el Madman després de quatre dècades d'excessos de tota mena (de debò, no és broma). Fos quin fos el resultat, el més sorprenent a aquestes alçades no és tant el fet que el de Birmingham hagi lliurat una nova obra d'estudi quan ja ningú s'ho esperava –no havia publicat material nou en solitari des d'"Scream" (2010)- com que el plàstic en qüestió mantingui el tipus a mig segle del debut de Black Sabbath.

D'acord, difícilment aguantarà "Ordinary Man" (2020) les comparacions amb tòtems com "Blizzard of Ozz" (1980), però en conjunt no desentona al costat d'obres potser menors però encara reivindicables com el també llunyà "Ozzmosis" (1995). La qual cosa fa d'aquest nou treball, amb tota probabilitat, el més rodó que ha lliurat Osbourne en el que portem de segle si descomptem el disc de reunió de Black Sabbath –"13" (2013)-. Un plàstic que tant pot trepitjar fort amb el hard rock monolític d'"Straight to Hell" o "Eat Me", com flirtejar amb els ressons dels 90 a "Under the Graveyard" o fins i tot segellar una balada de les que haurien rebentat les llistes d'èxits ara fa quatre dècades, la peça titular.

Destaca en aquesta última la participació d'Elton John al piano i a la segona veu, i d'Slash en un solo de guitarra pel qual mataria ara mateix la banda que comanda Axl Rose. No són els únics convidats de luxe en uns crèdits on figura un altre Gunner, Duff McKagan, com a baixista i titular d'una base rítmica completada pels tambors de Chad Smith (Red Hot Chili Peppers). La llista de noms il·lustres es complementa amb presències com les de Tom Morello (Rage Against The Machine) a les sis cordes o dels rapers Post Malone i Travis Scott, amb qui el pioner del Metal s'aproxima a les últimes tendències urbanes a la final "Take what You Want". Curiosament, l'única peça del disc que sembla tenir data de caducitat.