That's how I got to Memphis

If you love somebody enough

You'll go where your heart wants to go

That's how I got to Memphis

That's how I got to Memphis

(Tom T. Hall)

Memphis, Tennessee. Març de 2024.

Seguir endavant, el millor homenatge

Charlie Watts (1941-2021).

Estem vivint uns dies extremadament durs en termes melòmans. Ja fa anys que ens hem acostumat a fer de les necrològiques una part tan essencial com inevitable –fins i tot quotidiana- de la crònica pop, però el balanç de baixes d'aquesta setmana de la qual amb prou feina hem assolit la meitat és especialment demolidor. En tan sols 24 hores de diferència hem perdut a dos referents d'inigualable pes dins dels seus respectius àmbits com eren Charlie Watts i Xavier Mercadé -aquest últim, a més, ens toca de prop-, tot plegat quan tot just veníem d'acomiadar a figures igualment essencials com Don Everly, Tom T. Hall o Bill Emerson. I mentre encara ressonen les defuncions de Dusty Hill o Chuck E. Weiss, per citar tan sols un parell de les baixes que hem hagut de lamentar darrerament.

No ho negaré. És difícil escriure a diari un blog com aquest enmig d'un escenari que directament convida a no aixecar-se del llit. La necessitat d'acomiadar com cal als herois que ja no hi són apreta i pot arribar a treure el millor d'un mateix sobre el paper, però no és fàcil d'assimilar aquest degoteig constant. Em va costar molt ordenar pensaments i sentiments arran de la mort del Xavi Mercadé, algú de qui no em podia considerar amic però amb qui havia teixit una relació de coneixença després de tants anys d'haver coincidit amb ell a tants i tants concerts. També va ser un cop dur fer-me a la idea que ens havia deixat Charlie Watts quan encara no havia assimilat la pèrdua del Xavi. Són dies durs, però malgrat tot seguim aquí, dempeus. La música ens fa seguir endavant. I justament el fet de seguir endavant és el millor homenatge que els podem fer a tots ells.

Tom T. Hall (1936-2021)

TOM T. HALL
(1936-2021)

Sempre m'havia cridat l'atenció la forma com Tom T. Hall agafava la guitarra. Amb la caixa visiblement alçada i el màstil apuntant gairebé en direcció al terra. Un dels trets distintius da seva imatge escènica, juntament amb aquella mirada penetrant i aquell cabell grisenc que podia recordar al de Sinatra. Ens ha deixat a l'edat de 85 anys un dels noms essencials de la música country de les passades cinc dècades, contemporani d'outlaws com Kris Kristofferson però sempre amb un peu ben posat en aquell establishment on va destacar per mèrits exclusivament propis.

El seu llegat és un cançoner que ha parlat i segueix parlant de tu a tu a les classes populars nord-americanes. Peces com "Old Dogs, Children and Watermelon Wine", "I Like Beer" o "I Can't Dance", aquest últim versionat al seu dia per Gram Parsons, són clàssics a la mateixa alçada que aquell "Harper Valley P.T.A." popularitzat per la veu de Jeannie C. Riley. També ho és "That's How I Got to Memphis", una de les perles del seu àlbum de debut, "Ballad of Forty Dollars" (1969). Recentment l'han reinterpretat en castellà Los Hermanos Cubero sota el títol d'"Así llegué a Granada".

Los Hermanos Cubero - "Errantes Telúricos" (2021)

Han estat des del principi un grup de country, per molt que aquesta afirmació pugui pesar a determinats paladars tan excessivament selectes com curts de mires, els mateixos que han necessitat discursos com el de Los Hermanos Cubero per descobrir que La Alcarria (o el Vallès) podria molar tant com Bakersfield si tan sols algunes de les parts implicades es fessin el favor de creure-s'ho una mica. Han estat des del principi un grup de country, dèiem, i ho han estat perquè s'han servit de les arrels i la tradició (les de l'altre costat de l'Atlàntic, tambés les castellanes) a l'hora de construir el seu propi futur –bé, i perquè abans de fer al salt a la llengua de Cervantes havien animat més d'un honky tonk sota la denominació de The R.C. Brothers, però aquesta és una altra història-.

A la caràtula del seu darrer àlbum, "Errantes Telúricos" (2021, El Segell) es presenten com un grup de country, amb una fotografia que evoca l'èpica solitud del desert i un disseny que invoca polsegosos i suculents vinils de música vaquera de sis o set dècades enrere. També el format de l'obra en qüestió remet als clàssics del que ara s'anomena so Americana, un disc de duets on els Cubero van de la mà amb tot un seguit de referents que van de Christina Rosenvinge a Hendrik Röver i de Rocío Márquez a Nacho Vegas, i on tan aviat assoleixen les essències llatines d'uns Mavericks al costat de Carmen París ("Como mis pesares") com es fan seu el llenguatge del més genuí country rock amb Grupo de Expertos Solynieve (la magnífica "Así llegué a Granada", versió de "That's How I Got to Memphis" de Tom T. Hall).