50 anys de "Tres Hombres"

La veu etílica de Billy Gibbons cantant les bondats d'una casa de barrets de Texas –el llegendari Chicken Ranch-. Un patró rítmic que beu directament del "Boogie Chillen" de John Lee Hooker, i que va creixent a mida que la bateria de Frank Beard i el baix de Dusty Hill agafen força i embranzida. Parlem de "La Grange", és clar. Amb tota probabilitat la peça més reconeguda de tot el cançoner de ZZ Top, pedra angular del boogie rock i atemporal himne de carretera amb totes les lletres. Una cançó que a hores d'ara no passaria els filtres de la correcció política, però que les darreres cinc dècades han confirmat i refermat com un clàssic de clàssics.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Tres Hombres" (1973), el tercer àlbum del trio texà i el plàstic que va acabar d'encarrilar la seva carrera després del salt endavant que havia suposat "Rio Grande Mud" (1972). El disc de l'eterna "La Grange", sens dubte, però també d'altres reclams de pes dins del repertori dels barbuts. Del blues greixós de "Waitin' for the Bus" i "Jesus Just Left Chicago" –encadenades al principi de la primera cara del vinil- al robust hard rock de "Beer Drinkers & Hell Raisers" i "Master of Sparks" –dues peces que han animat infinites nits i matinades en incomptables bars de motoristes d'arreu del planeta-, passant pel dinàmic southern rock de "Move Me on Down the Line". Obra essencial en qualsevol discoteca.

50 anys de "Rio Grande Mud"

Es commemoren avui 50 anys del primer gran clàssic de ZZ Top. Aquell "Rio Grande Mud" que prenia el testimoni del ja notable "First Album" (1971), refermava l'aposta pel dinàmic boogie rock que esdevindria marca de la casa, i elevava el nom de la banda texana a la primeríssima divisió. Una desena de peces que Billy Gibbons, Frank Beard i Dusty Hill havien compost durant un any llarg a la carretera, temps durant el qual havien consolidat les dinàmiques de grup i solidificat el seu discurs. Publicat el 4 d'abril de 1972, "Rio Grande Mud" és l'àlbum de "Francine", "Just Got Paid", "Bar-B-Q", "Whiskey'n Mama" i "Down Brownie", perles del blues rock més genuïnament texà que des d'aleshores han figurat entre els grans reclams dels seus directes. Seguien quedant lluny les barbes i el regnat del trio a la MTV, però acabava d'arribar una de les bandes més grans de tots els temps.

Seguir endavant, el millor homenatge

Charlie Watts (1941-2021).

Estem vivint uns dies extremadament durs en termes melòmans. Ja fa anys que ens hem acostumat a fer de les necrològiques una part tan essencial com inevitable –fins i tot quotidiana- de la crònica pop, però el balanç de baixes d'aquesta setmana de la qual amb prou feina hem assolit la meitat és especialment demolidor. En tan sols 24 hores de diferència hem perdut a dos referents d'inigualable pes dins dels seus respectius àmbits com eren Charlie Watts i Xavier Mercadé -aquest últim, a més, ens toca de prop-, tot plegat quan tot just veníem d'acomiadar a figures igualment essencials com Don Everly, Tom T. Hall o Bill Emerson. I mentre encara ressonen les defuncions de Dusty Hill o Chuck E. Weiss, per citar tan sols un parell de les baixes que hem hagut de lamentar darrerament.

No ho negaré. És difícil escriure a diari un blog com aquest enmig d'un escenari que directament convida a no aixecar-se del llit. La necessitat d'acomiadar com cal als herois que ja no hi són apreta i pot arribar a treure el millor d'un mateix sobre el paper, però no és fàcil d'assimilar aquest degoteig constant. Em va costar molt ordenar pensaments i sentiments arran de la mort del Xavi Mercadé, algú de qui no em podia considerar amic però amb qui havia teixit una relació de coneixença després de tants anys d'haver coincidit amb ell a tants i tants concerts. També va ser un cop dur fer-me a la idea que ens havia deixat Charlie Watts quan encara no havia assimilat la pèrdua del Xavi. Són dies durs, però malgrat tot seguim aquí, dempeus. La música ens fa seguir endavant. I justament el fet de seguir endavant és el millor homenatge que els podem fer a tots ells.

Billy Gibbons - "Hardware" (2021)

Ara fa una setmana, la sobtada mort de Dusty Hill em va sorprendre quan tot just començava a familiaritzar-me amb el tercer àlbum en solitari de Billy Gibbons, un "Hardware" que va veure la llum el passat mes de juny i que bé podria ser l'obra més rodona que el seu autor hagi lliurat al marge de ZZ Top. Tot un exercici de blues rock greixós, amb gust d'asfalt, barbacoa i alcohol de graduació, que bé podria haver signat la banda mare i que em referma en la idea que la carrera solista de Gibbons presenta a hores d'ara expectatives més sòlides que uns ZZ Top sense Hill.

Aparcats els experiments afrollatins de "Perfectamundo" (2015), el texà parteix del blues elèctric amb què va segellar "The Big Bad Blues" (2018) i es treu de la màniga tot un seguit de títols amb fusta de clàssics i vocació de directe. Aquí tenim, per exemple, un "I Was a Highway" que sona a himne de bar i carretera. També els deliciosos aires fronterers d'un "West Coast Junkie" que faria les delícies de Brian Setzer, i la petjada boogie d'"Stackin' Bones", amb participació de les components de Larkin Poe. O la simpàtica lectura de "(Hey Baby) Que paso" de Texas Tornados. La resta, és clar, tampoc té desperdici.

ZZ Top sense Dusty Hill

ZZ Top: Dusty Hill, Billy Gibbons i Frank Beard.

Si els darrers anys han estat especialment nefastos quant a baixes dins de l'univers melòman, aquesta setmana que encara no hem acabat de tancar ha resultat especialment colpidora. Només cal mirar el llistat d'entrades publicades en aquest blog des del passat dilluns 26 i observar que tot plegat sembla una secció de necrològiques. Dels traspassos que s'han produït aquests dies, un dels que més m'han impactat –per inesperat, però també perquè afecta un grup que sempre m'ha agradat seguir de prop-, ha estat el de Dusty Hill de ZZ Top.

"Se n'ha anat un dels més grans, i amb ell una de les bandes més irrepetibles de la passada meitat de segle", vaig escriure jo mateix a la necrològica en qüestió. Però es veu que no, que la banda seguirà en actiu. Acabo de llegir que ahir mateix ZZ Top van oferir el seu primer concert post-Dusty Hill. Al seu lloc hi havia Elwood Francis, un dels tècnics de guitarres del grup, que ja havia substituït el baixista pocs dies abans de la seva mort, quan aquest no havia pogut tocar per problemes de salut.

Sembla que el mateix Hill havia beneït la continuïtat de la banda sense ell, al menys així ho ha explicat el mateix Billy Gibbons. I òbviament no seré jo qui qüestioni els moviments de qui s'ha guanyat a pols el dret de fer el que li doni la gana, però se'm fa molt estrany concebre uns ZZ Top sense una de les seves tres potes essencials. Parlem d'una formació que no és l'original del grup però que s'havia mantingut intacta durant cinc dècades ben bones. Si això no la converteix en la més longeva de la història del rock, poc li deu faltar. Costarà, molt, fer-se a la idea d'uns ZZ Top sense Dusty Hill.

Dusty Hill (1949-2021)

DUSTY HILL
(1949-2021)

Ha mort Dusty Hill, baixista de ZZ Top i com a tal una de les tres potes del més genuí power trio de boogie rock amb accent texà. Una banda que durant la dècada dels 70 va reciclar en el millor sentit tota una sèrie de referents més o menys canònics per donar peu a un estil únic i intransferible que acabaria fent escola, i que ja durant els 80 va esdevenir massiva a tots els efectes i nivells –des d'aleshores mai havia deixat d'estar en bona forma-. Blues de garrafa i barbacoa amb injecció elèctrica, rock d'asfalt i bar de carretera, un sentit de l'humor marca de la casa que no entenia conceptes com la correcció política, i les llegendàries barbes de Hill i Billy Gibbons.

I aquell senyor repertori, és clar. "La Grange", "Francine", "Whiskey'N Mama", "Mexican Blackbird", "Gimme All Your Lovin'", "She Loves My Automobile", "Jesus Just Left Chicago", "Cheap Sunglasses", "Legs", "She's Just Killing Me" i tants altres títols essencials. O qualsevol de les peces que formen el seu darrer treball d'estudi, "La Futura" (2012), fruit de la unió dels texans amb Rick Rubin i mostra de tot allò que encara podien oferir en ple segle XXI, que era moltíssim. Vaig tenir el privilegi de veure'ls en directe l'any anterior al Poble Espanyol de Barcelona en una vetllada que encara tinc molt present. Se n'ha anat un dels més grans, i amb ell una de les bandes més irrepetibles de la passada meitat de segle.

50 anys del "First Album" de ZZ Top

Pocs debuts discogràfics deuen haver-se presentat amb títols tan encertats com el del primer àlbum de ZZ Top. I pocs títols de discos deuen haver adquirit, amb el pas del temps i a mida que progressava la trajectòria dels seus autors, el significat i la càrrega simbòlica de "ZZ Top's First Album" (1970). El propi Billy Gibbons va arribar a dir una vegada que tot plegat era una declaració d'intencions per part de la pròpia banda, la de treure molts discos més, però òbviament ni els seus propis components podien esperar-se aleshores una carrera de tan llarga durada i tan referencial com la que han acabat desenvolupant els texans.

"ZZ Top's First Album" va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys, quan el grup tot just portava mig any recorrent el circuit de clubs de Houston –Gibbons (veu i guitarra) havia destacat prèviament al capdavant dels psicodèlics Moving Sidewalks, Dusty Hill (baix i veu) i Frank Beard (bateria) venien del combo American Blues i havien substituït la base rítmica original del trio a pocs mesos de la seva formació-. Quedaven lluny encara les barbes quilomètriques, els himnes de carretera i els hits transatlàntics, però peces com "Brown Sugar" o "(Somebody Else Been) Shaking Your Tree" ja posaven sobre la taula aquell blues amb accent fronterer, banyat amb el peculiar sentit de l'humor marca de la casa. L'inici de tot allò que havia de venir.