Els vam descobrir ara fa cosa d'un any, quan van emergir de les profunditats del Montseny a ritme de psicodèlia feréstega i amb una poesia esmolada que conjugava l'existencialisme amb la consciència del medi natural. Des d'aleshores, Remei de Ca la Fresca han defensat el seu discurs en directe desafiant tota mena de restriccions pandèmiques, s'han perfilat com un dels noms a l'alça d'aquell pop català que hi sap veure més enllà del Canet Rock, i han cridat l'atenció d'una discogràfica, The Indian Runners, que sembla a feta a mida del combo d'Arbúcies.
El primer fruit d'aquesta unió és un àlbum de debut homònim –"Remei de Ca la Fresca" (2021)- compost de vuit pistes que durant tot han aquest temps s'han consolidat com a plats forts dels seus directes. Peces que ja havíem pogut escoltar en primerenques versions d'estudi –el terminal rock progressiu de "Sistemes de seguretat", un "Lo tomas o lo dejas" que es perfila més que mai com un clàssic a llarg termini-, i novetats tan sorprenents com "Santa Karme" i la seva muralla de soroll àcid, o "Fresca", aquest atac frontal als estereotips que conjuga essències rurals i estètica urbana. Molt més que una carta de presentació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada