Quan Girona marcava el ritme

La Sala del Cel.

Durant la segona meitat de la dècada dels 80 i els primers anys 90, les comarques gironines van esdevenir l'epicentre d'un fenomen sociocultural que en anys posteriors s'aniria estenent cap a ciutats com Barcelona, València o Madrid. Eren els inicis de l'escena electrònica i la cultura de club tal i com encara les entenem a data d'avui a l'Estat espanyol, també d'un circuit de sales –aleshores ningú tenia inconvenient en anomenar-los discoteques- que es mantindria actiu ben bé fins a principis de la passada dècada.

El documental "Nou Set Dos" (2019), realitzat per Albert Domenech i Òscar Sánchez i recentment presentat en el marc del festival In-Edit, repassa tot allò que va tenir lloc en espais llavors tan singulars i a hores d'ara tan llegendaris com La Sala del Cel (Girona), Blau (Banyoles) o Le Rachdingue (Vilajuïga) –aquest últim, amb més de cinc dècades d'història i decorat al seu dia per Dalí, és l'únic que encara es manté obert-. I ho fa a través dels testimonis dels seus impulsors i principals actors, però també de noms destacats del panorama estatal i internacional com Jeff Mills, Edu Exploited, Ángel Molina o els components de Front 242 i Esplendor Geométrico.

"Nou Set Dos" també reivindica el pes de la província de Girona al mapa melòman català i en el desenvolupament del clubbing en aquesta banda dels Pirineus –una funció digna d'aplaudir en aquesta Catalunya barcelocèntrica que en termes melòmans només tendeix a mirar més enllà de la capital durant la temporada de festivals d'estiu-. Per la Sala del Cel o Le Rachdingue no tan sols hi van passar alguns dels noms anteriorment citats. També hi solien acudir en pelegrinatge centenars d'aficionats d'arreu de l'Estat –també de països com França, Bèlgica o el Regne Unit-, atrets per un fenomen aleshores inèdit en ciutats com la mateixa Barcelona.

No és casualitat que entre aquells seguidors s'hi trobessin els futurs responsables de clubs com Nitsa i festivals com Sónar. Tampoc ho és el fet que, en un moment en què la informació encara es transmetia a través de canals diguem-ne tangibles, la proximitat amb la frontera francesa suposés un factor clau a l'hora d'importar les tendències que venien de la resta d'Europa. Va ser justament quan aquells aficionats van consolidar escenes electròniques a les seves respectives ciutats, també quan l'enduriment dels controls d'alcoholèmia a la carretera va sentenciar bona part de l'oci nocturn que es duia a terme fora dels grans nuclis urbans, quan aquella escena pionera va començar a anar a la baixa. Però això, és clar, és una altra història.


Més informació:

Nou Set Dos  /  Pàgina web

Guitarra, baix i bateria - Programa 260

Laura Peña, Ricky Gil i un servidor, emmascarats - Foto Edgar Colomé

Un plaer haver tornat (presencialment) a la ràdio després de tant de temps. Nova edició de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor a Ràdio Silenci. Prèvia de l'In-Edit i música a la pantalla amb Vernon Subutex. Novetats discogràfiques de Drive-By Truckers, Daniel Romano i Twin Temple. Record i homenatge a Spencer Davis. I una oportuna "mascareta" de fabricació soviètica que no deixa passar virus ni males olors. Disponible en podcast.

"The Miracle Boy" a Filmin

Dies enrere em referia a l'estrena de "The Miracle Boy" (2017), el documental de Nando Caballero sobre la figura i l'obra d'Steven Munar, en el marc de l'In-Edit. Una producció de La Produktiva i un projecte del qual vaig tenir l'honor i el plaer de formar part. Si es van perdre l'estrena, sàpiguen que des d'ara mateix poden visionar el documental a través de la plataforma Filmin. No se'l perdin.

Perifèries a l'In-Edit

Un moment de la jornada Sala de Mezclas d'In-Edit, ahir a la seu de la SGAE.

Ahir vaig assistir a la segona edició de Sala de Mezclas, la jornada professional organitzada per In-Edit amb l'objectiu de donar cabuda a disciplines diverses, fomentar l'intercanvi de coneixement i servir com a altaveu a projectes culturals aliens a la majoria de radars. Per exemple, al llarg del matí es van presentar a la seu barcelonina de la SGAE festivals com Elixir, Eufònic o Embarrat, així com l'associació cultural Konvent Puntzero. Plataformes que aposten per l'art emergent en les seves diferents formes i disciplines, i que es troben situats a la perifèria tant a nivell de continguts -tots ells defugen el que coneixem com a mainstream- com geogràfic. Elixir té lloc a Terrasa, Eufònic a les Terres de l'Ebres, Embarrat a Tàrrega i el Konvent es troba situat a les rodalies de Berga. Parlem doncs de quatre projectes singulars i allunyats geogràficament de la ciutat de Barcelona, que descentralitzen per tant el mapa cultural català i fan de les seves respectives ubicacions part de les seves identitats. Tots ells van interactuar en el marc de mash-ups a dues bandes i d'una taula rodona final on cadascú va poder-hi dir la seva. I de tot el que es va poder escoltar, que va ser molt i d'allò més interessant, em quedo personalment amb dos conceptes. El primer, una afirmació de Pep Espelt (Konvent Puntzero) en referència a una programació que defuig la comoditat i aposta per propostes no sempre en consonància amb els gustos del públic generalista: "O bé fem festes majors, o bé fem art. Jo vaig triar l'art". El segon concepte, una idea que va deixar anar Rosa Boladeras (Elixir) per a explicar com el festival que dirigeix gestiona l'aportació pública amb què el finança l'Ajuntament de Terrassa: "Tornem a la gent els impostos que ha pagat amb forma de poesia". No em diguin que no sona bé.

"The Miracle Boy"

Ahir vaig assistir a la primera projecció de "The Miracle Boy" (2017), el documental de Nando Caballero (La Produktiva) centrat en la figura i l'obra d'aquest gran artesà de la cançó pop que és Steven Munar. Des dels seus inicis amb The Walk fins a la seva obra solista passant pels mai prou reivindicats Tea Servants. Una hora que passa volant i tot un seguit de testimonis que van del propi Munar a alguns dels noms més destacats del periodisme musical d'aquest país -i entre els quals vaig tenir l'honor i el plaer de figurar-. El documental es va projectar al Centre Cívic La Sedeta en el marc de l'In-Edit, i la seva estrena oficial tindrà lloc el proper 1 de novembre al cinema Aribau Club també dins de la programació del mateix festival. Si ja coneixen l'obra d'Steven Munar, de ben segur no se'l voldran perdre. Si no la coneixen, "The Miracle Boy" és un molt bon punt de partida. Tota la informació aquí.

Estrena de "The Miracle Boy"

"The Miracle Boy" (2017) és el primer documental sobre la figura, l'obra i la trajectòria d'Steven Munar. El dirigeix Nando Caballero, compta amb el segell de qualitat de La Produktiva Films i s'estrenarà aquesta setmana en el marc de l'In-Edit. No s'ho perdin.

Documental sobre Steven Munar

Un servidor parlant davant de càmera a "The Miracle Boy".

És la segona vegada que m'entrevisten per un documental musical, i la segona que la cinta en qüestió s'estrena a l'In-Edit. Amb el risc d'acabar-me fent més pesat que Dave Grohl, només diré que estic molt content d'haver pogut pronunciar davant la càmera unes paraules sobre el gran Steven Munar. Moltes gràcies La Produktiva Films i Nando Caballero! I la resta no es perdin "The Miracle Boy" (2017), una cinta que explica coses molt interessants i on surt gent que parla amb veritable coneixement de causa (no com un servidor, que només passava per allà). Tota la informació aquí.

In-Edit debat el present i el futur del sector cultural

Un moment de la jornada - Foto In-Edit.

Quin paper han de jugar les administracions públiques al mercat cultural? S'ha reivindicat prou la figura del curador a casa nostra? Quina ha de ser la relació entre festivals i creadors? Quins seran els hàbits de consum cultural de les generacions futures? Aquests van ser alguns dels interrogants plantejats al llarg de Sala de Mezclas, una jornada professional organitzada per Beefeater In-Edit en paral·lel a la seva programació central i celebrada a la seu barcelonina de la SGAE. Un punt de trobada i una plataforma des de la qual el festival de documentals musicals va potenciar l'intercanvi de coneixement i d'idees, contrastant visions sovint distants però sempre complementàries. L'objectiu no era tant establir conclusions amb caràcter definitiu com posar damunt la taula tota una sèrie de qüestions que reclamen debats amb caràcter d'urgència.

Com a exemple més evident, la necessitat de redefinir el rol del sector públic en l'àmbit de la gestió cultural. Andreu Garrido, consultor en arts escèniques i música en viu, va considerar que les administracions "ja han jugat el rol que havien de jugar i ara han de limitar-se a ser facilitadores, a deixar fer", mentre al seu costat Oriol Roca, promotor cultural i assessor del Mercat de Música Viva de Vic, va apostar per un major grau d'implicació per tal de garantir la pluralitat i la diversitat de l'oferta, això sí, "sense entrar en competència amb les iniciatives privades". On tots dos van coincidir va ser en el "mal" ocasionat per programacions com les de les festes majors, que sovint "fomenten la inflació dels catxets i el consum gratuït per part del públic".

Garrido i Roca eren dos dels participants a Mash-up, una sèrie de converses llampec entre professionals de diferents disciplines. També hi van ser presents Julián Viñuales, editor de Malpaso Ediciones, i Pau Corbalán, cofundador de la promotora Cooncert. Tots dos desenvolupen des dels seus respectius perfils el paper del curador, una figura normalitzada al mercat anglosaxó però encara poc reconeguda a casa nostra. En aquest sentit, van reivindicar la importància de la curadoria com un esglaó necessari a l'hora de connectar la creació artística amb el seu públic potencial, així com un filtre que fomenta i potencia valors afegits com la singularitat i la innovació. Finalment Louise Samson, membre del grup Anímic i del segell BCore, i el dramaturg i cineasta Marc Crehuet, van explicar les seves respectives experiències en l'àmbit dels festivals. Ambdós van coincidir a en assenyalar les dificultats dels creadors emergents a l'hora de presentar la seva obra als certàmens, si bé va quedar clar que les dinàmiques són diferents en els camps de la música i el cinema. Mentre Samson es va mostrar optimista i va qualificar de positiu el pas d'Anímic per escenaris com els de Primavera Sound, Crehuet va ser més aviat crític amb un circuit on "l'ideal seria que no hi hagués concursos, que els festivals fossin mostres on les pel·lícules es veiessin en lloc de ser premiades".

Al llarg de la jornada també es van analitzar models de consum audiovisual en diferents regions del planeta, així com les tendències que estan seguint en aquest camp les generacions més joves del nostre país. En aquest darrer capítol va ser l'analista de tendències Berta Segura qui va apuntar algunes de les claus que podrien reforçar la connexió de la indústria cinematogràfica pamb els nous públics. Valors afegits que van des de fer sentir l'espectador com si es trobés en un bar o una discoteca, a recuperar experiències retronostàlgiques com els cinemes drive-in. Posteriorment, quatre joves nascuts durant la primera meitat dels anys 90 -tots ells amb perfils artístics o creatius- van aportar més llum a tot plegat al llarg d'una taular rodona que va girar al voltant dels seus hàbits de consum cultural.


Originalment publicat a B-Magazine.

El documental antifolk de Plans Films, per capítols

La gent de Plans Films ha dividit en diferents capítols el documental "This Is the Unfinished Story of The Missing Leech (A Film About Something Called Antifolk)", dirigit per Vicenç Ferreres i centrat en la figura de Maurici Ribera aka The Missing Leech, així com en allò que anomenem antifolk, i estrenat l'any 2014 en el marc del festival In-Edit. Cada setmana en penjaran un a la xarxa. Ja poden veure el primer, on apareix un servidor parlant amb Ramon Solé i interpretant una versió de "TV Crusaders" (The Missing Leech) juntament amb Martina Borrut (Mad'zelle) i Pablo Acosta (aleshores baixista de Liannallull). Poden veure'l aquí.

L'In-Edit descobreix el seu cartell

Wilko Johnson.

A principis de 2013, Wilko Johnson va anunciar que patia un càncer terminal i que li quedava menys d’un any de vida. Ho va fer sense plorar i amb la serenor de qui ha aprofitat bé el seu temps en aquest món. I seguidament va iniciar una gira britànica que havia de ser l’última. Els concerts es van dur a terme sense problemes, la seva esperança de vida augmentava amb comptagotes i es van anar afegint dates a la que possiblement hagi estat la gira més emotiva de la història del rock’n’roll. I al final, va Johnson i se’n surt, derrotant la malaltia amb la mateixa convicció amb què havia establert les bases del pub rock des de les files de Dr. Feelgood.

La de Johnson, narrada per tot un Julien Temple sota el títol de “The Ecstasy of Wilko Johnson”, serà una de les històries que es presentaran enguany en el marc de Beefeater In-Edit. El festival que tardor rere tardor fa de Barcelona un dels epicentres internacionals del cinema documental de temàtica musical, i que celebrarà la seva tretzena edició del 29 d’octubre al 8 de novembre en diversos cinemes de la Ciutat Comtal. Un altre dels plats forts del cartell, vinculat també a la malaltia patida per un artista però sobretot al seu esperit de superació, serà “Home Again”. El dia a dia en imatges del procés de recuperació dut a terme per Edwyn Collins després del doble infart cerebral que va estar a punt de costar-li la vida ara fa cosa de deu anys.

Però n’hi haurà més, molt més. A falta de concretar-se la totalitat del cartell, l’organització del certamen ha donat a conèixer aquesta setmana bona part d’una programació on també hi seran presents noms com els de The Who, The Residents, Chavela Vargas -amb “El ruiseñor y la noche”, cinta que explora la devoció de la cantant mexicana per l’obra de Federico García Lorca– o The Damned. Aquests últims, pioners absoluts del punk britànic i padrins del rock gòtic, protagonitzen “Don’t You Wish that We Were Dead”, un dels documentals musicals més aplaudits d’aquest 2015 al Regne Unit.

Originalment publicat a Brubaker.

Què és l'antifolk?

Maurici Ribera (a la dreta de l'escenari), acompanyat per Jordi Espinach (Liannallull)
i Mau Boada (Esperit!), ahir a la nit al cinema Aribau Club 2 de Barcelona, després
de l'estrena del documental "This Is The Unfinished Story of The Missing Leech".

Fa anys, durant un viatge a Nova York, vaig entrar en contacte amb quelcom anomenat antifolk. N'havia sentit parlar, i fins i tot en coneixia alguns dels exponents sense relacionar-los amb aquella etiqueta, però fins aleshores no m'havia adonat que jo mateix tenia quelcom en comú, com a mínim, amb la majoria d'ells. Mesos després vaig tornar a Nova York i vaig oferir un concert al Sidewalk Cafe, epicentre del moviment antifolk i bressol artístic de músics que d'una manera o altra m'havien marcat o estaven a punt de fer-ho. L'experiència va ser intensa, màgica i inoblidable, però un cop vaig tornar a les esferes barcelonines vaig recordar que això no era Nova York ni Londres. Que vivia en un país on totes les manifestacions musicals contemporànies -del rock'n'roll al punk passant pel hip hop- havien arribat tard i malament, i que l'antifolk seguiria exactament el mateix camí. I així va ser, començant per un projecte musical, el que jo mateix tenia aleshores entre mans, que no deixava de ser una mala còpia dels originals.

Anys després i en termes generals, l'antifolk segueix essent un gran desconegut a casa nostra, però amb el temps ha acabat englobant propostes tan singulars i interessants com les de The Missing Leech, Sam Destral o Joan Colomo -si bé aquest últim mai s'ha identificat explícitament amb l'etiqueta-. Fins i tot s'ha rodat un documental, "This Is the Unfinished Story of The Missing Leech (A Film About Something Called Antifolk)", que es va estrenar ahir mateix en el marc de l'In-Edit i on jo mateix vaig tenir el gust d'intervenir. Havent dit això, m'agradaria felicitar el director Vicenç Ferreres i a tot l'equip de Plans Films per la feina feta, aplaudir el seu valor a l'hora d'acostar-se a un àmbit fins ara poc o gens explorat periodísticament a casa nostra i agrair-los l'esforç que han dut a terme per a aportar una mica de llum a tot plegat. També m'agradaria celebrar el fet que el protagonista del documental sigui un dels meus millors amics, Maurici Ribera (aka The Missing Leech). I finalment m'agradaria destacar el retrat que amics i coneguts del Maurici han (hem) traçat tant al voltant del seu alter ego artístic com sobretot de la seva persona.

L'únic 'però' que hi vaig trobar, i ho dic sense cap ànim de criticar, és la manca de concreció al voltant del terme antifolk. I si ho dic sense ànim de crítica és per dos motius. El primer, que aquesta mena de final obert acaba jugant a favor del film: el misteri es manté intacte. El segon, que part de la culpa és d'un servidor per no haver-se explicat millor quan li tocava. Francament, crec saber prou bé què és l'antifolk, però ja fa temps que responc a tan repetida pregunta amb alguna broma més o menys afortunada. El dia que em van entrevistar pel documental no va ser menys, i si bé és cert que probablement aquell no era el moment de fer bromes, també ho és que aportar una resposta enciclopèdica com la que ja es pot trobar en publicacions i pàgines web diversos hauria resultat tan insuls com feixuc. En qualsevol cas, bromes i definicions al marge, cal recordar que l'antifolk va sorgir a la Nova York de principis dels 80 com a resultat d'una rebel·lió. La d'uns músics inconformistes -Lach al capdavant- contra el conservadorisme imperant aleshores al folk nord-americà -encara en plena ressaca del revival dels 60-.

En altres paraules, l'antifolk era la reacció a un dogma. Un dogma que mai hem tingut a casa nostra -segurament n'haguem patit de pitjors, però aquest en concret no l'hem tingut- i contra el qual, per tant, és absurd rebel·lar-se. Però no és aquesta la qüestió -com acabo d'apuntar, de dogmes contra els quals rebel·lar-nos no ens en falten-. El que m'inquieta és observar com mica en mica el propi antifolk ha esdevingut a casa nostra un dogma en si mateix. A un nivell molt subterrani, si volen, però un dogma al capdavall. Mentre en països com els Estats Units o el Regne Unit ha estat i segueix essent un mitjà, un paraigües sota el qual neixen i creixen projectes i discursos d'allò més heterogenis, a casa nostra sembla ser l'antifolk una finalitat en si mateixa -i posats a buscar culpables, segurament jo en sigui un dels principals-. Una etiqueta tan banalitzable com 'indie' o 'hipster'. I era aquí on volia anar a parar. No importen les definicions. Tant se val si la paraula es troba en boca de molts o de pocs. El que compta és allò que entenem i fem entendre. Ahir a la nit, un documental sobre Maurici Ribera va omplir una sala de cinema de Barcelona. Bravo, una boníssima notícia, i tant que sí. Tant de bo que tots n'haguem pres bona nota. Que allò que es va veure i escoltar a la pantalla generi exemple. I que a partir d'ara comencem a desfer dogmes en comptes de generar-ne de nous. En cas contrari, molt em temo que l'antifolk seguirà essent a casa nostra poc més que una bombeta.

In-Edit Fast Forward

Un any més, el festival de cinema documental Beefeater In-Edit ha celebrat l'In-Edit Fast Forward. Una jornada orientada a professionals que va tenir lloc ahir a l'auditori del MWC i a la Universitat Blanquerna, i durant la qual es van presentar diverses empreses i plataformes de base tecnològica i vinculades amb els àmbits musical o audiovisual. Firmes com Cooncert o Playmoss van il·lustrar com el propi consumidor adquireix un protagonisme cada vegada major en la confecció i promoció de productes i serveis culturals, mentre analistes de l'entorn multimèdia com Hector Milla -impulsor de Mondrian Lab- van aventurar nous canvis en els processos de creació audiovisual a través de la implantació de recursos com la segona pantalla. Molt interessant també el concepte de vídeo interactiu presentat per Interlude, l'empresa nord-americana que va obrir nous camins en àmbits com el videoclip -sense anar més lluny, el treball que aquesta mateixa firma va realitzar fa un any amb "Like a Rolling Stone" de Bob Dylan-. Ahir vaig tenir el plaer de ser present a la jornada, i avui n'he passat crònica a Brubaker.

La història de The Missing Leech, a l'In-Edit

Maurici Ribera, aka The Missing Leech - Foto Toni Ficant.

Recordin que aquesta setmana tindrà lloc l'estrena de "This Is the Unfinished Story of The Missing Leech (A Film About Something Called Antifolk)". El documental amb què el director Vicenç Ferreres aprofundeix en el fenomen de l'antifolk a partir de la figura de Maurici Ribera, conegut artísticament com The Missing Leech i principal ambaixador d'aquesta corrent a casa nostra. Òpera prima de la jove productora Plans Films i elaborada a partir de testimonis del propi Maurici i de persones del seu entorn, la cinta s'estrenarà en el marc del festival Beefeater In-Edit amb dues sessions, la primera aquest dimecres, 29 d'octubre (21,15h.), i una altra l'endemà (16,30h.), ambdues al cinema Aribau Club 2 de Barcelona.

www.plansfilms.com

www.in-edit.org

Joan Colomo "Unicorns Psicodèlics"

Els unicorns psicodèlics als quals canta Maurici Ribera, aka The Missing Leech, vistos, interpretats i cantats pel gran Joan Colomo. Una de les peces centrals de la banda sonora del documental "This Is The Unfinished Story of The Missing Leech (A Film About Something Called Antifolk)", centrat en la figura del propi Ribera, produït per Plans Films i amb estrena prevista per al proper 29 d'octubre en el marc del festival In-Edit. Gaudeixin de la versió de Colomo aquí.

www.plansfilms.com

Antifolk a l'In-Edit

Johnny Rock’n’Roll, Maurici RIbera, els membres de l’equip de rodatge Helena Pielias i Vicenç
Ferreres, i un servidor, durant l’enregistrament d’una escena a Cardedeu – Foto Toni Ficant.

El documental "This Is the Unfinished Story of The Missing Leech (A Film About Something Called Antifolk)" s'estrenarà a l'In-Edit. Es tracta del l'òpera prima de la jove productora audiovisual Plans Films. I també d'una mirada a l'antifolk i al seu màxim exponent a casa nostra, Maurici Ribera aka The Missing Leech. El d'un servidor és un dels rostres que s'hi podran veure (i escoltar). I què volen que els digui, fa il·lusió saber que apareixeràs en una gran pantalla. L'estrena oficial tindrà lloc el dia 29 d'octubre (21,15h.) al cinema Aribau Club 2 de Barcelona. L'endemà hi haurà una altra sessió (16,30h.). D'altra banda, ja poden escoltar al Bandcamp oficial del documental alguns temes de la seva banda sonora, peces originals del Maurici versionades per amics, coneguts i altres astres de l'underground.

http://www.plansfilms.com

https://afilmaboutsomethingcalledantifolk.bandcamp.com

http://www.in-edit.org